Les dues cares d'un somni europeu

El president d'un club de bàsquet català, preguntat pels menors africans que venen a jugar a Catalunya, ens deia: "Serge Ibaka, que va arribar amb 17 anys a l'Hospitalet, va ser la punta de l'iceberg. Però tot el que s'ha quedat pel camí, per culpa de les traves burocràtiques, les lesions o l'evolució basquetbolística no desitjada, és impressionant."

D'entrada, que un nen o nena africans vinguin a jugar a bàsquet des del seu país encara és més complicat que aleshores. Per començar, venim d'una pandèmia. Després, la Federació Catalana de Bàsquet és curosa a l'hora d'inscriure'ls per als Campionats de Catalunya i demana, per rigor, un permís de residència o un visat d'estudiant.

Però és que, a més, la FIBA requereix un pagament de 3.000 euros per al trànsfer internacional si considera que l'interessat ha vingut principalment pel bàsquet. Per a les categories formatives n'hi ha prou que un estranger disposi d'un certificat d'empadronament.

A Catalunya hi ha uns 370 nens i nenes africans jugant a bàsquet federat. L'àmplia majoria resideixen aquí amb la seves famílies. Molt pocs han vingut a través d'un visat. Pel que fa a elles, les jugadores, la xifra d'arribades és encara més residual --a Gran Canària hi ha un club molt focalitzat en la captació de noies africanes--.

En Salva Méndez, director de scouting de l'agència Romaior Sports, porta anys buscant talents al continent africà.

"A la meva filla, quan era petita, li preguntaven a l'escola de què treballava el seu pare. I deia: 'Viatja per tot el món per veure nens que juguen molt bé a bàsquet i els porta a Espanya.'"

"Un nano de 16 anys em va enviar un vídeo, però em vaig fixar més en un nen molt petit, d'uns 10 anys, que li passava la pilota. Ho feia amb molta gràcia. Feia cara de llest, tenia una manera especial de caminar i em va cridar l'atenció. Després em va enviar un vídeo fent quatre moviments. I resulta que era molt talentós. Era l'Ater."

La història de Paul Ater, ara al Bàsquet Manresa

En Paul Ater Maker Bol té 15 anys i va arribar amb 11 acabats de fer provinent del Sudan del Sud. Juga al júnior del Bàsquet Manresa. Ha fet un progrés extraordinari.

"El dia que em van dir que l'endemà me n'anava a Espanya estava molt nerviós. No coneixia ningú. M'afectava molt la guerra que hi havia al Sudan del Sud. Jo era petit i he vist coses que ningú ha vist aquí."

L'Ater va venir amb una motxilla d'anar a escola buida i els papers. Res més. Al capdavant de la família d'acollida hi havia la Gemma Vilaseca, que, a més, és la directora del Col·legi Oms i de Prat, on ell estudia.

"No sabia que la meva mare d'acollida era la directora de l'escola i quan vaig anar al col·le el primer dia i la vaig veure manant vaig al·lucinar."

El noi ens ensenya les fotos que té a l'habitació, com la del seu ídol, Giannis Antetokounmpo. Una esmaixada seva enfront de l'estrella dels Bucks en un campus organitzat per l'NBA es va fer viral. La Gemma diu que després va costar fer-lo tocar de peus a terra.

"Quan veus això, dius: 'Mare meva! Ara quan aterrem a la realitat? Bon dia. Hem faltat una setmana a l'escola, hem de fer els deures.' Sempre l'animarem a donar el millor pels seus somnis. Si no arribés a l'elit, l'èxit ja el té. L'Ater es graduarà a 4t d'ESO aquest any. Quantes persones del Sudan del Sud poden sortir a formar-se?"

Paul Ater fins i tot va poder jugar contra l'estrella grega Giannis Antetokounmpo:

???

Paul Ater Bol con @Giannis_An34 #NBAinAbuDhabi pic.twitter.com/71oBOvgtsU

— NBA Spain (@NBAspain) October 4, 2022

En Salva Méndez reconeix que un percentatge molt petit dels que venen arriba jugar a l'ACB o en lligues d'aquest nivell. Però ens dona una clau que hi ajuda i que introduirà la següent història:

"Jo diria que l'Ater va ser el primer africà que ha vingut a Espanya ben jove. Va ser el precursor que ara molts equips es plantegin portar nanos d'aquestes edats. Com més joves vinguin, més creixeran amb la mentalitat europea, es formaran de petits, sobretot a nivell tàctic. Perquè n'hi ha que no han jugat mai un partit de bàsquet."

La història de Julien Gboma, pendent d'un visat

En Julien Gboma Nyi Mundi, té 13 anys i fa 2,03. És impressionant veure'l baixar de l'autocar amb els seus companys de classe. Va arribar de la República Democràtica del Congo a Osona l'any passat. Va ser gràcies al Club Bàsquet Vic, que té en marxa diversos projectes socials i es va aventurar a portar un jugador africà per primera vegada. Ens ho explica en Sergi Fortes, director esportiu del club.

"És un jugador interior, que fa 2,03 amb 2,13 d'envergadura. Ens ajudaria molt per al rebot, per intimidar, per tenir un referent per poder jugar al pal baix. I donar un extra de qualitat a la base, perquè aquí no ens trobem aquest perfil de jugador tan gran."

Després explicarem per què les declaracions d'en Sergi són en condicional. Abans dèiem que en Julien viu a la urbanització de Mont-rodon, a Taradell, amb l'Alba i en Miguel.

"Va ser molt inesperat. De fet, nosaltres no tenim vinculació amb el bàsquet. Som una parella sense fills que fa molts anys que vivim junts. I incorporar un preadolescent aquí... ha anat molt bé, ens avenim molt amb en Julien. Però a vegades ho penso i crec que va ser gairebé una bogeria."

L'enorme responsabilitat d'acollir un menor d'aquestes característiques es va posar a prova dos mesos després d'arribar, quan en Julien es va trencar els dos canells anant en bicicleta. Tot just va poder jugar 5 partits oficials. Aquesta temporada, cap, però per un motiu ben diferent, i que martiritza molts altres jugadors africans, famílies d'acollida i clubs. Ho explica en Jordi Molas, president de l'entitat vigatana.

"El seu visat d'escolarització es va acabar al juny. Estem en tràmits de renovació. Si el procés administratiu actual no es resol a favor nostre, el més probable és que hagi de marxar del territori espanyol. Això provoca un perjudici al club i al mateix Julien, que no pot jugar. Creiem que des l'administració hi hauria d'haver més sensibilitat. Quan va ser hora de nacionalitzar un jugador per a l'Eurobàsquet tot va ser molt ràpid."

Les oficines d'estrangeria, sobretot a les províncies de Madrid i Barcelona, estan col·lapsades. Cal tenir molta paciència. Com la d'en Julien, el principal protagonista.

"Em fa molt mal entrenar i no poder fer res el cap de setmana. Però no hi vull pensar cada dia. Intento treballar, treballar i treballar. Cada dia que truco a la meva mare em diu: 'Julien, has d'anar endavant i mai endarrere.' Crec que acabarà el mes i tindré els papers."