La gran nit

Els astres s'han alineat: Aquest divendres deixen els nens amb algú i estaran sols. Un vespre per recuperar les coses que feien quan no tenien fills. El problema és... quina de totes recuperen?

Podrien anar a sopar. Un sopar tranquil, en un restaurant "amb estovalles de fil". Sense estar pendents de si hi ha macarrons a la carta, ni patir per si els nens es mengen tot el que tenen al plat o destorben altres clients.

També podrien anar al cinema, a veure aquella pel·lícula que té tan bones crítiques. Una "de grans", no una de dibuixos animats, com les últimes 15 que han anat a veure.

I el teatre? Els últims mesos han vist 4 o 5 obres a la cartellera (no de titelles com les últimes, eh?) que els podrien agradar però no han trobat el moment d'anar-les a veure.

I si es queden a casa? Al sofà, amb una manteta, veient una pel·lícula o una sèrie sense haver d'esperar que els nens s'adormin, cosa que sovint fa que els la son els guanyi.

Han de triar, perquè cadascuna d'aquestes opcions anul·la les altres. Quina faran? Perquè no saben quant trigaran a tornar a tenir un vespre lliure. Abans, fa uns anys, la decisió no hauria estat tan transcendent. De nits "lliures", en tenien una pila. El que no fessin avui, ho podrien fer demà, demà passat o la setmana següent.

Però ara no. És avui o ves a saber quan. Tota la setmana que hi pensen. Trien una opció i ho preparen tot, esperen el dia amb delit. Hi posen tantes esperances, que difícilment el vespre complirà les expectatives. Això si no se'l passen pendents del mòbil per si truca la cangur. L'endemà tindran una barreja de sensacions: satisfacció per haver recuperat durant una estona allò que feien no fa tant. També decepció perquè serà inevitable pensar que potser hauria estat millor triar una altra de les opcions que tenien. I fins i tot potser un puntet de remordiment perquè els sabrà greu haver estat contents de no tenir els nens, ni que sigui un sol dia.

Ja ho deien, que això de ser pare no és gens fàcil...