"Cold war": Un trànsit polític a ritme de jazz
"Ha nacido una estrella", de Bradley Cooper
A Venècia, tothom parlava de Lady Gaga. S'acabava de presentar el primer drama en què és la protagonista. La temàtica de "Ha nacido una estrella" era perfecta per a Gaga: tracta d'una noia que coneix un cantant famós i que en un tres i no res puja als escenaris per fer-se una carrera primer com a cantant i després com a estrella de la música.
A més, se suposa que el director d'"Ha nacido una estrella" sap perfectament què és això de la fama. És Bradley Cooper, un dels actors més perseguits a Hollywood.
Potser per això, em sembla molt interessant la manera en què filma les escenes a l'escenari de concerts multitudinaris: amb una càmera que segueix els personatges i que se situa sempre darrere del músic, deixant el públic davant. No és una decisió qualsevol: es tracta de posar-nos en el lloc i el punt de vista de l'estrella, i no de l'espectador.
Per desgràcia, aquesta idea i aquesta proposta queden enrere a mesura que avança la pel·lícula, que es va convertint en un culebró sobre dos famosos tocats per la fama i l'addicció.
"Cold war", de Pawel Pawlikowski
El director d'"Ida" va presentar "Cold War" a Canes i va deixar la seva petjada. No exagero si dic que va ser una de les preferides del públic. La pel·lícula, que transcorre des de 1949 fins a mitjan els anys seixanta, segueix a Zula, una cantant polonesa, atrapada per un romanç amb un músic i compositor.
Més enllà de les ferides de l'amor, el més interessant de la pel·lícula és com Pawlikowski ens explica el trànsit polític al llarg d'aquest període, en el qual la distància entre l'est i l'oest europeus es va accentuant, i en la qual la música folklòrica dona pas a la propaganda, en la qual, després, anirà irrompent la llibertat del jazz.
Això passa en la primera meitat de la pel·lícula, potser els passatges més interessants, quan les directrius del guió no són tan fèrries com en la part final, que gira en excés entorn de les anades i vingudes de la parella protagonista de Polònia a França.
Una altra cosa a destacar és l'actriu Joanna Kulig, que segueix els passos de les actrius que, al voltant dels anys seixanta, van encarnar tot de dones en estat de crisi, com Liv Ullman, Gena Rowlands i Monica Vitti. De fet, no és estrany que en una de les escenes més boniques de "Cold War", Zula balli en un club que es diu El Eclipse, títol d'aquella pel·lícula d'Antonioni precisament amb Monica Vitti.
"Viaje al cuarto de una madre", de Celia Rico
El primer llargmetratge de la directora Celia Rico explica el procés de separació entre una mare i una filla jove que vol marxar de casa però que no acaba de saber com dir-ho a la seva mare. Fa poc que el pare de la família ha mort, i les dues intenten passar el dol més unides que mai.
La pel·lícula tracta així sobre el pas del temps i sobre com aquest permet que les ferides es vagin curant i que les persones vagin madurant, ja siguin mares o filles.
Rico té una mena de disciplina fèrria a l'hora de retratar la quotidianitat. La pel·lícula és de plànols fixos i llargs. Aquesta posada en escena, però, no implica que sigui menys espontània, ja que Rico dona marge a les dues actrius, Anna Castillo i Lola Dueñas, perquè teixeixin una emotiva relació.
En la primera part de la pel·lícula, en què mare i filla gairebé es queden tancades a casa, el pes del relat recau en la filla. És interessant, però, veure com no és una decisió dogmàtica, sinó que Rico prepara alguna sorpresa que dona aire a la pel·lícula.
També pot ser que la protagonista no sigui ni la mare ni la filla, sinó aquest espai que comparteixen.
