ANÀLISI

"Feud", un autoretrat de la infàmia

El biòpic de la llegendària rivalitat entre Bette Davis i Joan Crawford és perfecte, hipnòtic, divertit, profund i sincer.

Enllaç a altres textos de l'autor Àlex Gorina.

Àlex Gorina

Director i presentador de "La finestra indiscreta"

@FinestraCR
Actualitzat

Ho confirmaré tot. Sí, tot va ser exactament així. M'he empassat els vuit capítols de "Feud" (HBO) i puc assegurar que Bette Davis era com Susan Sarandon, i Joan Crawford, com Jessica Lange. No a la inversa. La imitació supera l'original... O no? És que ja ho havíem dit: el cinema supera la vida. I la televisió supera el cinema.

El biòpic de dues estrelles enfrontades per rivalitat, per problemes psicològics personals, pel sistema industrial i el seu mòbing sistemàtic, per pura i radical supervivència, per ignorància, per dependència, per incapacitat d'entendre el pas del temps, ja no podria existir en les condicions agòniques del cinema actual, però sí en la intensitat i l'extensió que permet una minisèrie d'autor.

És perfecta, hipnòtica, divertida, profunda, sincera. Ho reprodueix tot a la perfecció. És enlluernadora. Els rodatges de "¿Qué fue de Baby Jane?" i "Canción de cuna para un cadáver" (els dos films en què interessava fer coincidir les actrius) i també altres pel·lícules tangencials com "Trog" o "El caso de Lucy Harbin"; també la celebèrrima nit dels Oscars del 1963, i la vida a la Warner, als platós, als camerinos, però sobretot la intimitat atrotinada de les mares fracassades, el cos en descomposició, la manipulació de la imatge, l'aïllament, el terror, l'alcoholisme..., en definitiva, el "Sunset Boulevard" amagat darrere qualsevol mort en vida que fuig acceleradament.

És un vaticini. Seguim en mans del fals glamur, l'obsessió per la imatge, la superficialitat, la creació d'icones temporals, la necessitat d'omplir el dia a dia de titulars cridaners, la diversió morbosa pels errors i fracassos aliens, les operacions d'estètica, el vendre's per un plat de llenties, les carreres professionals que duren tres informatius, l'espectacle de la humiliació pública, els famosos obligats a interpretar la seva paròdia, la mentida, el cinisme, l'esnobisme, l'escampar rumors, els cossos atrapats en la seva decadència, l'últim minut de glòria...

Tot, tot el que mira aquesta sèrie ambientada a principis dels 60 fins l'arribada dels 80 és encara present i ens segueix contaminant. Una epidèmia activa i activada, que ha vençut totes les barreres que les escales de valors havien intentat aixecar en breus moments d'ideals morals ara incòmodes.

"Feud" és una pintura del dolor i el retrat expressionista d'una ingratitud monstruosa. Som ferotges. Som caníbals. Som vampirs insaciables. Som els descendents d'una raça primitiva que no ha evolucionat tant com voldríem creure. Som, sí, nosaltres els "trogs", els troglodites de la infàmia filmada que va protagonitzar Joan Crawford. Portem la màscara civilitzada, com vivim de, i en, l'aparença física i ètica. Però som, sobretot, competitius, i res ens reconforta més que el fracàs aliè i creure, com van creure Davis i Crawford, que seguim en la pista de la competició a punt de guanyar fins que ens adonem que els adversaris ja han arribat a la meta i nosaltres no podem ni respirar.

Ser-ne conscients i acceptar-ho seria l'única i darrera victòria de la dignitat humana. Normalment, però, mai no en som conscients, no ho acceptem. Ens tornem bojos, i llavors som patètics.

Anar al contingut