Nou cas d'abusos sexuals a l'Església, el primer que esquitxa els Caputxins

Ara té 77 anys i encara somia en l'infern que va viure. Després de dècades empassant-se una història que no el deixa dormir tranquil, ha decidit parlar:

"Primer, perquè ho havia de treure de dins meu per poder acabar els meus dies en pau; per no tenir aquestes convulsions de nit, amb malsons, pensant en tot això, perquè encara no m'han marxat, encara en tinc. Això m'ha quedat gravat al meu cos."

Els seus fills no ho saben i, per ells, prefereix guardar l'anonimat.

I el que no ha pogut oblidar són els abusos sexuals que de manera reiterada i durant quatre anys va patir per part d'un frare caputxí, ara ja mort. Es deia Josep Maria de Vera, i era director de l'escolania de Nostra Senyora de Pompeia.

"Aquesta cara em recorda Llucifer en persona, encarnat en un home", diu quan veu la seva imatge en un llibre que recull la vida del frare.

La institució, ara ja desapareguda, era al carrer Riera de Sant Miquel, al costat del convent que els caputxins tenen molt a prop de la cruïlla de Diagonal amb el passeig de Gràcia, de Barcelona.

Eren els anys 50, en plena postguerra i en el si d'una família amb pocs recursos. Els seus pares el van portar allà perquè pogués estudiar a canvi de fer d'escolanet a l'església:

"És el pitjor que m'ha passat a la vida, que els meus pares em portessin a ser escolanet i seguir un camí recte."

Un camí que es va estroncar quan tenia poc més de 9 anys. Durant un viatge en tren, el frare el va atacar per primer cop, però els abusos es repetirien durant 4 anys i en diferents escenaris:

"A mi m'obligava a ficar la mà dins de de la sotana, a masturbar-lo, a tocar-li els genitals. Quan em cridava per anar al laboratori jo ja tremolava..."

El laboratori era el lloc on De Vera anava a revelar fotografies només acompanyat d'uns quants alumnes, i on aprofitava per abusar d'ell, segons relata el supervivent, que és com li agrada que el reconeguin després de tant temps sobrevivint al secret:

"Em feia petons a la boca, que a mi em feien un fàstic terrible... la barba... jo no sabia què era tot això!, i m'estava violant viu."

Aquesta persona s'ha posat en contacte amb nosaltres perquè necessitava explicar la seva experiència i que algú l'escoltés, diu, sense qüestionar per què parla ara, per exemple, o la seva veracitat.

"No he pogut explicar això a ningú", explica, i diu que tot i haver-ho explicat en dues ocasions a altres frares caputxins, mai va arribar a rebre resposta a les seves denúncies, i que fins i tot un dels religiosos va quedar apartat del convent durant un temps.

"En l'època de Franco no podies parlar amb ningú, no hi havia la possibilitat de parlar amb ningú que t'ajudés. Em van prendre la innocència i van abusar d'això, amb superioritat."

Els arxius dels caputxins no recullen cap evidència d'aquests fets, només dates dels trasllats, però ell diu que allà, ell no va ser l'única víctima i que tothom sabia "quins frares tocaven i quins no tocaven" els nens.

"Jo sabia positivament que no era l'únic. El sagristà sempre ens tocava per sobre de la sotana el penis, ens posava la sotana llisa..."

Els documents oficials tampoc expliquen per què el pare de Vera va ser traslladat a Tarragona l'any 1957, tot i que la víctima insisteix que "va ser apartat" perquè es va filtrar alguna informació relativa a les seves conductes.

El pare De Vera era, a més a més, molt reconegut socialment per la seva tasca com a caputxí, però també com a pintor i escultor de l'època. Era un habitual entre l'alta burgesia de Barcelona i, de fet, les seves obres esquitxen esglésies de Catalunya i també de la geografia espanyola.

"Jo flipava de com la gent l'adorava com si fos Déu. Li besaven la mà i a mi això em regirava l'estómac, de petit. Però no podia fer res."

L'abusador l'obligava a mantenir el "secret" amb coaccions i amenaces, per exemple, de deixar la seva família sense menjar o d'enviar-lo internat a un psiquiàtric perquè tothom es pensaria que deia mentides, mentides molt greus.

"Tot amb la coacció de no et donaré menjar, no tindràs vacances, set dies de misèria en un poble, a Taradell."

En una casa de colònies on el seu agressor també va actuar; sempre emparat, a més, pel reconeixement que tenia dins i fora de l'Església.

Tot plegat va suposar per ell un col·lapse també moral, un xoc amb els principis que se suposava que li havia de donar una escolaritat religiosa:

"Se'm van desmuntar totes les creences que tenia. De la mateixa manera em tocava a mi o es tocava ell o m'obligava a fer el que volia, poca estona després m'estava donant la comunió, i jo pensava: 'Però si m'està donant l'hòstia sagrada amb els dits!'"

Ara, tots són morts. I ell ho ha guardat com un secret vergonyós, fins ara:

"Perquè ningú ha parlat dels caputxins, i tampoc s'ha parlat dels anys cinquanta, seixanta i setanta. Aquests anys sembla que estiguin oblidats del món, perquè pensen que la gent ja no recordem el tema, estem desterrats, però no, encara tenim memòria i podem corroborar tot això."

Abusos com els seus, on l'agressor és mort i que van passar fa dècades, no tenen recorregut judicial i tampoc en el pla canònic. Però els experts asseguren que, en qualsevol cas, la via penal no és la que més afavoreix les víctimes, que es poden veure abocades, per exemple, a tornar a reviure els fets davant d'un tribunal i es poden trobar amb falta de proves.

Des que TV3 ha informat del cas aquest dilluns al migdia ja hi ha hagut quatre denúncies més. 

La importància del reconeixement

Josep Maria Tamarit

El que necessiten, diuen, és sobretot un reconeixement moral i també econòmic, si cal, pel dany patit.

"Per les víctimes és important que hi hagi algun tipus d'acte que impliqui un reconeixement del fet i una responsabilització per part de les institucions, o de la institució religiosa."

Així ho explica Josep Maria Tamarit, de la UOC i de la UdL, que treballa en l'elaboració d'una radiografia dels abusos sexuals a Espanya les últimes dècades i que insisteix:

"La societat, l'administració i l'orde religiosa haurien de trobar la manera de poder-ho fer, no? També que d'alguna manera puguin expressar que estan adoptant garanties que no es podran repetir fets similars en un futur."

 

La reacció dels caputxins

Fra Eduard Rey

En aquest sentit, els caputxins, que asseguren que no saben res d'aquests suposats abusos, han decidit mirar de cara el problema, investigar-ho i demanar perdó. Per primer cop, el màxim responsable d'una orde religiosa parla amb un mitjà de comunicació sobre com s'enfronten al drama dels abusos sexuals a l'Església, i ho ha fet amb TV3.

"Des que han començat a sortir casos d'aquests tipus jo ja m'he conscienciat que no hi ha cap raó perquè els caputxins siguem una excepció; ara, quan t'arriba un cas real i tangible la sensació és molt forta."

Fra Eduard Rey és el provincial dels caputxins a Catalunya i Balears, que avui són 40 frares. Ens ha rebut al convent de Pompeia, al costat de l'escolania on hi hauria hagut els abusos, i en assabentar-se que un supervivent assenyala la seva orde religiosa diu:

"M'avergonyeix profundament i em dol no poder accedir a la persona per dir perdó".

El que voldrien és poder reparar el mal causat:

"És tremendament greu, aquí s'ha condicionat la vida d'una persona, ferint-la quan està més tendra."

Fra Josep Maria de Vera, que es deia en realitat Alfonso Ramón Uribe, va ser director de l'Escolania de 1939 al 1957. Caputxí des del 1928, va morir a Barcelona el 1997. Als documents de l'orde només apareixen dates i dades sense context.

No hi ha cap frare viu dels que estaven a la comunitat en aquell moment que ens puguin explicar una versió dels fets des de dins. Però el testimoni ens presenta algú que, des de l'aparença d'un home religiós, havia perdut el respecte per l'altre.

I fan pública una demanda:

"Una crida a qui tingui informació d'aquesta època, que ens la faci arribar, siguin persones que ho van patir, o bé, siguin persones que ho sabien"

I es comprometen a treballar amb el focus posat en la víctima i no en la protecció de la institució.

"No estem en un temps on faci cap bé a ningú, començant per nosaltres mateixos, tapar les coses, jo crec que estem en un temps que precisament demana posar les coses al davant i mirar-les de front."

De fet, qualsevol dada rellevant que trobin la traslladaran al Vaticà, asseguren. De moment, treballen assessorats amb la Fundació Vicki Bernadet, perquè no es torni a repetir cap episodi d'abusos:

"Seguim treballant amb infants, sobretot en la catequesi i esplai. Vam donar-nos un protocol de protecció de menors aprovat en el nostre capítol -l'assemblea dels frares- i confirmat per Roma. Des de començaments d'aquest any, ens hem posat en contacte amb la Fundació Vicki Bernadet per tal de donar la màxima eficàcia al protocol amb l'assessorament d'experts externs a nosaltres. Hem fet les primeres passes en aquest nou procés, cercant d'implicar els qui tracten amb menors en les nostres comunitats."

Ells també volen una garantia per evitar fets als quals no troben explicació.

"Som davant d'una mena de misteri del mal, i amb això no vull dir que tregui cap responsabilitat al misteri que algú decideixi fer això, davant del qual, quines paraules tens?"