La solitud de l'excèntric productor a "The agony and the ecstasy of Phil Spector"
El Festival Internacional In-Edit Beefeater de Cine Documental Musical que se celebra a Barcelona ha estrenat, en la secció fora de concurs Excedlents, "The agony and the ecstasy of Phil Spector", de Vikram Jayanti. Una aproximació a l'excèntric productor creador de grans hits musicals.
No és fàcil accedir a l'excèntric Phil Spector. I ja només per això té molt mèrit el documental "The agony and the ecstasy of Phil Spector", de Vikram Jayanti, que ha aconseguit aproximar-se al productor per antonomàsia i fer-li l'entrevista més important que li han fet mai fins ara des que va fer el primer "hit" "To know him is to love him", el 1958. Gravat a casa seva, i amb el piano que va comprar amb John Lennon per promocionar "Imagine" al darrere, Spector fa un recorregut per la seva trajectòria professional i la seva relació amb artistes de la talla dels Beatles, especialment amb Lennon, Tina Turner o The Sixties. També trinxa el sector i els mitjans i per primera vegada revela com les seves cançons van esdevenir en "hits".
El documental aconsegueix arribar, això sí, a l'interior de l'esperpèntic productor, que s'autodefineix com a creador d'art, i es compara amb Da Vinci, Bach o fins i tot amb Galileu, tot i que "ho dic modestament"; es clar. Spector vol deixar empremta al món, però és conscient de la mala premsa que té i tot i sentir-se perseguit i maltractat, com ell mateix reconeix, "sóc el meu pitjor enemic".
"The agony and the ecstasy of Phil Spector" recull els fruits d'una prolífica carrera de qui ha esdevingut tota una institució en el sector. Segons reconeix el mateix productor, el dolor, la desesperació, la ira i la ràbia l'han ajudat a desenvolupar el seu art i, en aquest sentit, el documental ho analitza amb el significat fosc de les lletres dels seus èxits.
L'entrevista va ser gravada l'abril de 2008, quan Spector vivia un dels episodis més cruents de la seva vida: mentre se celebrava el judici contra ell per la mort de l'actriu de segona fila Lana Clarkson el 2003. Agut, hàbil, però extremadament neuròtic i inquietant, Spector parla del judici amb una fredor que fa posar els cabells de punta. Assegura que no la va matar i només es mostra preocupat pel veredicte d'un procés que ja l'ha marginat de la indústria discogràfica.
Paral·lelament, el documental fa seguiment de tot el procés judicial: les declaracions dels advocats, dels testimonis, les proves forenses, l'arma, les imatges del dia del crim, de l'última vegada que es veu Lana Clarkson amb vida, mentre es difonen els primers plans del controvertit productor durant el judici, expectant, fred, silenciós i amb canvis d'imatge constants, que evidencien una vegada més el seu tarannà complicat. Una manera de ser que parteix del mateix punt que l'ha fet brillar en el món de la música.
L'entrevista amb primers plans que aconsegueixen entrar en la personalitat de Spector, juntament amb l'alternança del judici, sembla el binomi perfecte per un documental d'èxit, però no ha quedat ben resolt. Es trenca sovint l'argument, hi ha falta d'encaix. Això sí, sigui com sigui, fa una gran aproximació al productor que ha aconseguit fer música brillant i envoltar-se dels grans des de la seva sol·licitud i excentricitat.
El documental aconsegueix arribar, això sí, a l'interior de l'esperpèntic productor, que s'autodefineix com a creador d'art, i es compara amb Da Vinci, Bach o fins i tot amb Galileu, tot i que "ho dic modestament"; es clar. Spector vol deixar empremta al món, però és conscient de la mala premsa que té i tot i sentir-se perseguit i maltractat, com ell mateix reconeix, "sóc el meu pitjor enemic".
"The agony and the ecstasy of Phil Spector" recull els fruits d'una prolífica carrera de qui ha esdevingut tota una institució en el sector. Segons reconeix el mateix productor, el dolor, la desesperació, la ira i la ràbia l'han ajudat a desenvolupar el seu art i, en aquest sentit, el documental ho analitza amb el significat fosc de les lletres dels seus èxits.
L'entrevista va ser gravada l'abril de 2008, quan Spector vivia un dels episodis més cruents de la seva vida: mentre se celebrava el judici contra ell per la mort de l'actriu de segona fila Lana Clarkson el 2003. Agut, hàbil, però extremadament neuròtic i inquietant, Spector parla del judici amb una fredor que fa posar els cabells de punta. Assegura que no la va matar i només es mostra preocupat pel veredicte d'un procés que ja l'ha marginat de la indústria discogràfica.
Paral·lelament, el documental fa seguiment de tot el procés judicial: les declaracions dels advocats, dels testimonis, les proves forenses, l'arma, les imatges del dia del crim, de l'última vegada que es veu Lana Clarkson amb vida, mentre es difonen els primers plans del controvertit productor durant el judici, expectant, fred, silenciós i amb canvis d'imatge constants, que evidencien una vegada més el seu tarannà complicat. Una manera de ser que parteix del mateix punt que l'ha fet brillar en el món de la música.
L'entrevista amb primers plans que aconsegueixen entrar en la personalitat de Spector, juntament amb l'alternança del judici, sembla el binomi perfecte per un documental d'èxit, però no ha quedat ben resolt. Es trenca sovint l'argument, hi ha falta d'encaix. Això sí, sigui com sigui, fa una gran aproximació al productor que ha aconseguit fer música brillant i envoltar-se dels grans des de la seva sol·licitud i excentricitat.
