Tauleta d'argila babilònica del 1.800 abans de Crist amb una parella fent-se un petó (British Museum)

Els humans ja es feien petons romàntics a la boca fa 4.500 anys, abans del que es creia

Aquesta pràctica va comportar també la propagació del virus de l'herpes

El debat de la comunitat científica al voltant de quan van néixer els petons sexuals o romàntics té una nova teoria que ho situa fa 4.500 anys a Mesopotàmia. I és que un estudi fet per investigadors de les universitats d'Oxford i de Copenhaguen, publicat a la revista Science, apunta que els pobles de l'antic Pròxim Orient ja practicaven el petó en relació amb el sexe mil anys abans del que es creia fins ara.

Sembla, doncs, que l'origen del petó als llavis no va ser al sud d'Àsia fa 3.500 anys. Els doctors Troels Pank Arboll i Sophie Lund Rasmussen es basen en una sèrie de fonts escrites de les primeres societats mesopotàmiques, per afirmar que petonejar-se ja era una pràctica ben establerta a l'antiga Mesopotàmia, als actuals territoris de l'Iraq i Síria.

"En les primeres cultures que existien entre els rius Èufrates i Tigris, escrivien en tauletes de fang, conservades fins als nostres dies, que contenen clars exemples que en l'antiguitat els petons es consideraven part de la intimitat romàntica."

Pank Arboll defensa que el petó no s'ha de considerar un costum que s'originés només en una sola regió i s'estengués des d'allà, sinó que "sembla haver-se practicat en múltiples cultures antigues al llarg de diversos mil·lennis".

La seva col·lega Lund Rasmussen afegeix que, de fet, "la investigació sobre els bonobos i els ximpanzés, els parents vius més propers als humans, ha demostrat que les dues espècies es fan petons, cosa que suggereix que la pràctica de petonejar-se és un comportament fonamental en els humans", i explica, així, per què es pot trobar en totes les cultures.

Clau en la propagació de l'herpes HSV-1

A més de la importància per al comportament social i sexual, la pràctica del petó pot haver jugat un paper involuntari en la transmissió de microorganismes, i causat potencialment la propagació de virus entre els humans.

Malgrat això, el suggeriment que el petó pugui considerar-se un desencadenant biològic sobtat de la propagació de determinats patògens és més dubtosa. La propagació del virus de l'herpes HSV-1, que els investigadors han suggerit que podria haver-se accelerat amb la introducció del petó, és un exemple d'això.

"Existeix un corpus important de textos mèdics de Mesopotàmia, alguns dels quals mencionen una malaltia amb símptomes que recorden al virus de l'herpes simple 1."

Pank Arboll assenyala que els textos mèdics antics estaven influïts per diversos conceptes culturals i religiosos, per la qual cosa s'ha d'insistir --diu-- que no poden llegir-se "al peu de la lletra". I Rasmussen continua:

"No obstant, és interessant observar algunes similituds entre la malaltia coneguda com a Bu'shanu en els antics textos mèdics de Mesopotàmia i els símptomes causats per les infeccions per herpes simple."

La malaltia de Bu'shanu es localitzava principalment a la boca i la gola o al seu voltant, i els símptomes incloïen vesícules en o al voltant de la boca, que és un dels signes dominants de la infecció per herpes.

"Si la pràctica del petó estava estesa i ben establerta en una sèrie de societats antigues, és probable que els efectes del petó en termes de transmissió de patògens hagin estat més o menys constants", afegeix Rasmussen.

Els dos investigadors conclouen que els futurs resultats que surtin de la investigació sobre l'ADN antic, que inevitablement conduiran a debats sobre complexos desenvolupaments històrics i interaccions socials --com el petó com a motor de la transmissió primerenca de malalties--, es beneficiaran d'un enfocament interdisciplinari.

 

ARXIVAT A:
Pròxim Orient
Anar al contingut