El temor de la bomba atòmica reviu amb la crisi del Tractat de No-proliferació Nuclear
Seixanta anys després de la bomba d'Hiroshima i al cap de quaranta anys de la firma del Tractat de No-proliferació Nuclear, la capacitat d'alguns països per construir armes atòmiques és encara alarmant. Més encara quan els objectius d'aquell tractat es dilueixen darrere del reconeixement de Corea del Nord que posseeix un arsenal nuclear, les sospitoses ambicions de l'Iran, l'estrepitós fracàs de la conferència de no-proliferació de fa poc més de dos mesos i el recent acord entre els EUA i l'Índia.
La situació mundial en matèria atòmica no alleuja neguits. Si bé és cert que des que el 1970 es va signar el Tractat de No-proliferació Nuclear s'ha aconseguit contenir molt considerablement el nombre de països amb capacitat nuclear, també ho és que l'amenaça encara és present en algunes potències.
Se'n comptabilitzen set, de països amb comprovada capacitat nuclear militar: els Estats Units, Rússia, França, el Regne Unit, la Xina, l'Índia i el Pakistan. A aquesta llista caldria afegir-hi Israel, que tot i no reconèixer tenir la bomba atòmica, els experts ho donen per fet; i Corea del Nord. Entre tots, tenen 20.000 armes atòmiques, segons dades de centres d'estudis com el National Resources Defense Council nord-americà. Els EUA, amb 10.000, i Rússia, amb 8.000, serien les potències que acaparen la immensa majoria d'aquestes armes.
Hi ha altres països estretament vinculats amb l'armament militar des que el 1953 el president nord-americà Dwight Eisenhower va llançar el programa "Àtoms per la pau", que va permetre als països que van renunciar a desenvolupar armes nuclears obtenir reactors i tecnologia per a programes pacífics. Aquests materials van acabar en mans de països com el Congo, Ghana, Perú, Síria, Turquia, Algèria i Bangla Desh, entre d'altres. Amb tot, molts creuen que el pretext dels programes pacífics no tranquil·litza perquè amb aquests materials es pot desenvolupar una bomba atòmica.
