Laura Rosel: "És evident que això d'avui ha estat de tot menys un acte de reparació"
D'aquí 17 dies els espanyols aniran a votar per segon cop en un any. I ho faran enmig d'un panorama polític gris i pesarós, on tot es fa en funció del càlcul electoral.
L'últim episodi: l'exhumació de Franco. Pedro Sánchez ja té el titular que volia: Franco, fora del Valle de los Caídos. La gran promesa del líder del PSOE s'ha complert, puntualment, una setmana abans que arrenqui la campanya electoral.
Però la parafernàlia que ha envoltat el trasllat de les restes del dictador ha estat un espectacle grotesc. Per a molts, fins i tot pornogràfic.
A aquesta hora és evident que això d'avui ha estat de tot menys un acte de reparació. Les famílies amb desapareguts o represaliats difícilment deuen haver sentit que se'ls ha fet justícia. Entre d'altres, perquè Primo de Rivera encara hi és, i perquè els milers de republicans enterrats sense permís, també.
En canvi, la família Franco i els franquistes de peu de carrer (Tejero inclòs) han tingut un altaveu enorme. Inèdit en les democràcies europees: les banderes feixistes, els braços alçats, els crits de "Viva Franco" i "Viva España"... i una ministra socialista integrada en el que ha acabat sent una comitiva fúnebre.
L'Estat viu la crisi política més greu de la democràcia i els polítics demostren un desconcert espantós.
Més estratègia que política. Més màrqueting que compromís. Decisions que animen una part de l'electorat i que desconnecten -encara més- una part substancial del carrer. Els partits comencen a perdre la capacitat de llegir la societat... i les enquestes ja situen Vox com la tercera força política d'Espanya.
