Carlos Vermut no para de créixer amb "Quién te cantará"
"La noche de Halloween" de David Gordon Green
"La nit de Halloween" és una de les pel·lícules més importants del cinema de terror, una producció petita amb una actriu de cognoms nobles a Hollywood (els seus pares eren Tony Curtis i Janet Leigh) però que debutava com a protagonista a la gran pantalla. Ella era Jamie Lee Curtis. I la pel·lícula estava dirigida per John Carpenter.
"La nit de Halloween" ha fet 40 anys i, tot i això, segueix sent igual de revolucionària que el primer dia.
Tot semblava nou, però, a poc a poc, tot es va repetint, a força de seqüeles i preqüeles, algunes més afortunades que d'altres. Sembla que Carpenter no tenia clar que fos necessària una seqüela. Ara, però, participa en l'últim episodi del seu Halloween.
El director, David Gordon Green, una figura curiosa dins el cinema americà, perquè sembla un cineasta molt flexible, ha filmat una pel·lícula que es mostra constantment en deute amb l'original, fins al punt que, per moments, sembla més un remake que una seqüela.
"La nit de Halloween" del 2018 recupera els personatges de la pel·lícula del 1978 quaranta anys després, com si entre mig amb prou feines hagués passat temps, com si no existissin les altres versions. Es tracta de tota una declaració d'intencions en una pel·lícula que busca el plaer en la repetició dels mateixos fets i llocs. Hi trobem una presència sota un llençol, una mort sobre una paret... i tota una sèrie de referències a l'original.
Tan sols el final aconsegueix donar una volta a la versió del 78.
És curiós, però, qui millor va saber mantenir el llistó de "La nit de Halloween" va ser Rob Zombie, que en les dues versions va portar l'univers del film de Carpenter al seu propi terreny.
"Quién te cantará" de Carlos Vermut
"Quién te cantará" versa sobre la transferència, entre Lila, una estrella del pop que ha oblidat com cantar, i Violeta, una de les seves fans, que passa les nits evadint-se en un karaoke cantant els temes de la seva ídol i que ajudarà la Lila a retrobar-se amb la seva música.
"Quién te cantará" és una pel·lícula de miralls, un joc de correspondències que es manifesta constantment en la pel·lícula, de la mà d'un director que ha anat trobant una major claredat expositiva al llarg de les seves tres pel·lícules.
Està clar, però, que tot i tenir només tres pel·lícules, Carlos Vermut és un cineasta amb un món molt particular. Del seu cinema, m'interessa molt la manera que té de transitar entre l'elegància i un univers molt fosc. A "Quién te cantará", és interessant una altra barreja, entre els espais de disseny en què viu Lila i els espais més kitch on viu Violeta amb la seva filla. La relació entre elles dues, per cert, és terrible, molt violenta i incòmoda.
Una de les escenes més aspres entre les dues transcorre en fora de camp: quan Violeta i la seva filla discuteixen per diners. Es destil·la crueltat i dolor. La relació entre ambdues resulta pertorbadora i feridora, ja que es desenvolupa a partir del maltractament i de la dependència.
La de Vermut és una veu única, perquè té la capacitat d'elaborar un nou imaginari de la quotidianitat espanyola i del que és ordinari, en el qual Vermut hi posa, sempre, un element fantàstic i cruent.
"Egon Schiele" de Dieter Berner
El principi d'"Egon Schiele", la pel·lícula de caràcter biogràfic que s'estrena avui, promet una sèrie de coses que després no s'acaben de complir.
Sobretot, hi ha una certa intenció de mostrar no només la vida del pintor vienès, sinó que es fixa també en els cossos, que són precisament el motiu principal de la seva obra pictòrica.
En aquest sentit, "Egon Schiele" em recorda una altra pel·lícula fallida sobre un artista que va treballar sobretot entorn del cos humà: Auguste Rodin, de qui fa poc en vam veure un biopic.
Això, aviat, queda en no-res, ja que la pel·lícula acabarà centrant-se en aspectes de caràcter més biogràfic, com les relacions personals del pintor, el cas del possible segrest d'una nena i, sobretot, les acusacions perquè la seva obra fos pornogràfica.
La imatge d'un dels quadres de Schiele en flames podria ser potent, però es perd enmig d'una pel·lícula excessivament literal, que oblida la força plàstica del tema i de l'artista de què està parlant.
