Mor l'actor i productor francès Jacques Perrin, conegut per "Cinema Paradiso"
Amb una filmografia de més de 70 pel·lícules, ha participat en obres de teatre, ha fet de productor i ha dirigit documentals de defensa de la natura i el medi ambient
L'actor i productor francès Jacques Perrin, conegut entre un gran nombre de pel·lícules per les seves interpretacions a "Cinema Paradiso" o "Los chicos del coro", ha mort aquest dijous als 80 anys a París, segons ha informat la seva família en un comunicat.
"La família té la immensa tristesa d'informar-vos de la desaparició del cineasta Jacques Perrin, que va morir dijous 21 d'abril a París. S'ha apagat tranquil·lament a l'edat de 80 anys."
Perrin ha estat un dels grans actors del cinema europeu, amb èxits internacionals com el seu paper de Salvatore di Vita, un cineasta que recorda la seva infantesa amb Alfredo (Jean Noiret), el projectista del cinema del poble on va néixer, a "Cinema Paradiso" (Giuseppe Tornatore,1988); o el jove que retorna a l'internat de "Los chicos del coro" (Christophe Barratier, 2004).
French actor and filmmaker Jacques Perrin, who starred in dozens of films including "Cinema Paradiso" and "The Young Girls of Rochefort" and co-directed "Winged Migration", has died at the age of 80, his family tells AFPhttps://t.co/xV1WVlCWYI
AFP News Agency (@AFP) April 22, 2022
Perrin té una filmografia de més de 70 pel·lícules, va participar en obres de teatre, va dirigir documentals i va fer de productor de films de Costa-Gravas, Jean-Jacques Annaud. o Pierre Schoendoerffer.
Llarga i reconeguda carrera
Jacques André Simonet, conegut pel seu nom artístic de Jacques Perrin, va néixer a París el 13 de juliol de 1941. Els seus pares, el director teatral de la Comédie Française, Alexandre Simonet i l'actriu Marie Perrin, ja van deixar aparèixer el seu fill a la pel·lícula "Les portes de la nuit" (Las puertas de la noche) de Marcel Carné, el 1946, quan tenia 5 anys.
La seva carrera professional a la gran pantalla va començar a finals dels anys 50, i el primer paper destacat el va obtenir el 1960 a "La ragazza con la valigia" (La muchacha con la maleta), dirigida por Valerio Zurlini. Amb aquest director italià també va protagonitzar amb Marcello Mastroiani "Cronaca familiare" (Crónica familiar, 1962).
El 1965 va rodar sota les ordres de Costa-Gavras la pel·lícula "Compartiment tueurs" (Los raíles del crimen) i el 1966, l'adaptació de la novel·la de Pío Baroja "La busca", dirigida per Angelino Fons.
A França, la seva veu suau, pel seu aire de jove romàntic primer i pels seus cabells canosos, i després blancs, es van fer popular. Dirigit per Cluzot, Tavernier, o Chabrol, o Agnès Vadim, i Pierre Schoendoerffer.
Amb Schoendoerffer, va fer un salt, amb "La 317e section" (1965) i més tard destaquen "Le crabe-Tambour"(1977) i l'"Honneur du capitaine" (1982). Un altre director important a la seva carrera va ser Jacques Demy, que el va introduir en el cinema de la Nouvelle Vague. Demy el fa treballar al costat de Catherine Deneuve a "Les Demoiselles de Rochefort", (Les senyoretes de Rochefort, 1967), i "Peau d'âne" (Pell d'ase), de 1970.
[A LA UNE A 20H]
Agence France-Presse (@afpfr) April 21, 2022
L'acteur, cinéaste et producteur Jacques Perrin, qui avait joué dans "Peau d'âne" ou "Le Crabe-tambour" et réalisé le documentaire "Le peuple migrateur", est mort à Paris à l'âge de 80 ans, a annoncé sa famille à l'AFP #AFP 1/5 pic.twitter.com/qMlDs59Fbm
Productor amb Oscar
Jacques Perrin també va destacar com a productor de cinema. El 1968 va fundar la seva productora, Reggane Films, una feina que va compaginar amb la d'actor.
De la quinzena de coproduccions destaca "Z" de Costa-Gavras (1968), on també comparteix cartell amb Yves Montand, Jean-Louis Trintignant i, Irene Papas; o "Les Choristes" (Los chicos del coro, 2004) dirigida pel seu nebot Christophe Barratier, on ell i el seu fill Maxans Perrin tenen un paper; o, "Le Crabe-Tambour", de Pierre Schoendoerffer, de 1977, on també actua.
"Z" va guanyar l'Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa del 1969, la mateixa estatueta que va obtenir "Cinema Paradiso" el 1988.
El cinema, arma per lluitar pel medi ambient
Als anys 80, compagina papers destacats com el de "Cinema Paradiso" amb la feina de productor i realitzador. Inicia una etapa de compromís amb la defensa de la natura i el medi ambient.
Va coproduir cinema documental amb títols com "The Monkey People" (1989), "Microcosmos: the people of the grass" (1996), amb el que va guanyar un César a millor productor l'any 1997, o "Himalaya: l'enfance d'un chef" (Himalaia: l'infancia d'un cap" (1999), la primera pel·lícula nepalesa nominada a l'Oscar al millor film de parla no anglesa.
Després va ser codirector de la pel·lícula documental "Le Peuple migrateur", (Nómadas del viento) dedicat als ocells, i després "Oceans" (2010) guardonat amb el César al millor documental el 2011.
El seu darrer paper al cinema va ser a "Goliath", de Frédéric Tellier, estrenada el març passat, un thriller que gira al voltant de la denúncia mediambiental, sobre els pesticides i el lobby de la indústria fitosanitària.
