L'acció humana va ser clau en l'extinció de l'os de les cavernes

Els humans haurien jugat un paper principal en l'extinció de l'os de les cavernes a Europa a finals de l'últim màxim glacial, segons l'estudi d'un equip internacional que es publica a la revista "Scientific Reports". En la recerca hi han participat investigadors de la Universitat de Girona.

La desaparició de l'os de les cavernes s'ha d'emmarcar en l'extinció de la megafauna que vivia a l'hemisferi nord, que es va produir fa uns 10.000 anys, a finals del Pleistocè. Mamuts, rinoceronts llanuts, felins de dents de sabre i altres grans animals van desaparèixer. Va ser el cas de l'os de les cavernes (Ursus spelaeus). Els mascles d'aquesta espècie podien arribar a pesar 500 quilos i les femelles, aproximadament la meitat.
 

Les causes de l'extinció encara són motiu de controvèrsia, però es devia produir per una combinació del clima molt fred i manca de recursos, amb l'impacte d'una població humana creixent.

L'equip ha estat encapçalat per Verena Schünemann i Hervé Bocherens, de la Universitat de Tubinga (Alemanya), i hi han participat Isaac Rufí i Joaquim Soler, de l'Institut de Recerca Històrica de la Universitat de Girona. Els autors han analitzat l'ADN mitocondrial en mostres de 59 óssos trobats a 14 coves. A més de coves situades a Suïssa, Polònia, França, Alemanya, Itàlia i Sèrbia, també s'han analitzat ossos trobats a la cova de l'Arbreda, situada al municipi de Serinyà (Pla de l'Estany) i un dels jaciments arqueopaleontològics més destacats de Catalunya.

L'ADN mitocondrial és el que es troba en els mitocondris, els orgànuls que es poden considerar les centrals energètiques de les cèl·lules. Només els transmeten les femelles i això permet fer un seguiment sense interferències d'ADN aportat pels mascles. L'ADN dels 59 exemplars es va comparar amb el de 64 individus que ja s'havia publicat anteriorment en altres estudis.
 

El declivi comença fa 40.000 anys

A partir d'aquestes dades, els autors creuen que les poblacions d'os de les cavernes es van mantenir relativament estables fins fa uns 40.000 anys i van sobreviure a períodes molt freds. Aquest declivi es va produir molt abans de l'últim màxim glacial, que es va iniciar fa entre 20.000 i 25.000 anys. Per això, consideren que hi devia haver altres causes que hi van influir de manera important, com ara la cacera feta per grups humans.

Estudis anteriors ja havien establert que la diversitat genètica de l'espècie es reduïa substancialment al voltant d'uns 50.000 anys enrere. També es coneixia l'existència de diverses espècies d'ossos de les cavernes -com ara l'Ursus ingressus. Però l'estudi és innovador perquè dona més pistes sobre l'àrea biogeogràfica que va ocupar l'Ursus ingressus, en zones més occidentals del que es pensava, i ajuda a conèixer millor la seva dinàmica poblacional, com explica Isaac Rufí:

"En alguns jaciments, Ursus spelaeus es superposa a Ursus ingressus. A més, estableix per primera vegada tres grups genètics dins l'espècie Ursus ingressus. Sembla que hi hauria hagut un flux genètic entre les poblacions centreeuropees d'Ursus ingressus i dels Urals, i que el rang geogràfic d'aquest grup d'úrsids s'hauria mantingut fins fa 45.000 anys i no només des de Centreeuropa, sinó també des de la zona de Sèrbia".

L'os de les cavernes era herbívor, tot i que esporàdicament podia menjar carn. El clima més fred, amb menys quantitat de menjar disponible, i la pressió humana, haurien fragmentat les poblacions dirigint-les cap a petites zones amb climes moderats i més varietat de plantes.
 

Falten més proves directes

Tot això permet deduir que els neandertals i els humans moderns van jugar un paper essencial en l'extinció de l'os, si bé no n'hi ha gaires proves, segons els investigadors gironins:

"Hi ha poques proves d'interacció entre humans anatòmicament moderns i ossos de les cavernes. Però n'existeixen a Rochedane i Hohlefels, per exemple. També existeix la hipòtesi que l'ocupació d'espais protegits com les coves fos motiu de competència entre aquestes espècies. En tot cas, el registre fòssil assenyala una coincidència força gran entre l'aparició d'Homo sapiens i la desaparició d'Ursus spelaeus".

La cova de l'Arbreda representa l'evolució natural i cultural al nord-est de Catalunya des de fa uns 120.000 anys fins al neolític. Aquí es pot veure la successió del neandertal per l'homo sapiens i de comunitats caçadores-recol·lectores a pageses-ramaderes.