La població masculina de la Península va ser substituïda gairebé del tot fa 4.000 anys

Dos estudis genètics reconstrueixen la història dels pobladors de la Península en els darrers milers d'anys
La població masculina de la Península va ser substituïda gairebé del tot fa 4.000 anys

La població masculina de la Península va ser substituïda gairebé del tot fa 4.000 anys

Dos estudis genètics reconstrueixen la història dels pobladors de la Península en els darrers milers d'anys
Xavier Duran Actualitzat
TEMA:
Ciència

Sepultures musulmanes a València (Guillermo Pascual Berlanga)

Una invasió de descendents de pastors de les estepes de l'Europa de l'Est va reemplaçar gairebé tots els homes de la península Ibèrica fa 4.000 anys. És una de les principals conclusions d'un estudi dut a terme per un ampli equip internacional i publicat a la revista "Science" que ha permès elaborar un mapa genètic dels darrers 8.000 anys a la Península. Una altra conclusió és que la població basca actual presenta una genètica típica de la Ibèria de l'edat del ferro, sense gaires modificacions en els darrers 3.000 anys.

L'estudi ha estat coliderat per Carles Lalueza-Fox, de l'Institut de Biologia Evolutiva (CSIC-UPF), i David Reich, de la Universitat Harvard. Es basa en l'anàlisi dels genomes de 271 habitants de la Península de diferents èpoques històriques, contrastats amb les dades recollides en estudis previs de 1.107 individus antics i de 2.862 de moderns.

Això ha permès establir que el 40% de la població i, en el cas dels homes, gairebé el 100%, va ser substituïda. En el cas dels homes, això s'ha establert amb anàlisis del cromosoma Y, que només tenen els mascles. Així ho explica Carles Lalueza-Fox:

"De manera progressiva durant una etapa que podria haver durat uns 400 anys, els llinatges del cromosoma Y presents fins aleshores a la Ibèria de l'edat del coure van ser quasi totalment substituïts per un llinatge, l'R1b-M269, d'ascendència estepària."

Això no significa que fos un esdeveniment amb violència generalitzada, perquè no n'hi ha evidències. Segons David Reich, "les dades genètiques per si soles no ens poden dir què ho va impulsar. I afegeix aquesta consideració.

"Les proves d'altres camps, com l'arqueologia i l'antropologia, han de ser combinats amb aquests resultats per comprendre millor què impulsà aquest patró genètic."

Lalueza-Fox planteja una possible explicació: que les dones ibèriques preferissin els procedents de l'Europa Central en un context de "forta estratificació social". I li dona suport l'existència d'una tomba d'una etapa posterior, l'edat del bronze, a Castillejo del Bonete (Ciudad Real), on hi ha un home que presenta ascendència de l'estepa i una dona genèticament semblant als ibèrics anteriors a l'edat del coure. Això indicaria, doncs, parelles mixtes entre els homes nouvinguts i les dones que ja habitaven la Península.
 


Restes de dos germans caçadors-recol·lectors trobats a La Braña, Lleó (Julio Manuel Vidal Encinas)

 


Una influència musulmana més antiga

Sobre la població basca, també mostra influència genètica de les estepes i amb una freqüència elevada del cromosoma Y R1b. Però pràcticament no ha experimentat més canvis des de l'Edat del Ferro --fa uns 3.000 anys--. Per això no presenta influències de migracions com la dels romans, els grecs o els musulmans, perquè en van quedar aïllats.

També s'ha pogut demostrar que el corrent genètic des de l'Àfrica és molt més antic que no es creia fins ara. A part d'individus que revelen contactes esporàdics, en el període islàmic, en llocs com Granada, València, Castelló i Vinaròs, hi ha un component nord-africà proper al 50%. Actualment està al voltant del 5%, probablement perquè el llinatge va ser gairebé eliminat durant la Reconquesta i la posterior expulsió dels moriscos --musulmans convertits al cristianisme--.

L'impacte musulmà també es pot trobar a Catalunya. Set individus trobats a Sant Julià de Ramis (Gironès), d'entre els segles VIII i XII, mostren parentiu amb individus nord-africans.

Empúries i Ullastret

L'arribada dels visigots es pot observar en dos individus del jaciment del Pla de l'Horta (Girona), que mostren descendència de l'Est d'Europa i, en el cas de l'ADN mitocondrial, que només es transmet per línia femenina, típic d'Àsia.

Quan comença l'edat mitjana, en el segle V, almenys un quart de la població ancestral ibèrica havia estat reemplaçada per nous fluxos de població provinents del Mediterrani oriental --romans, grecs i fenicis--. Per això, a la colònia grega d'Empúries, fundada entre els anys 600 abans de la nostra era i el període tardorromà --cap als segles IV i V de la nostra era--, s'hi troben individus amb ancestres típicament grecs i d'altres amb població genèticament indistingible dels habitants del poblat ibèric d'Ullastret, situat a poca distància.

En la recerca hi han participat investigadors de diverses institucions catalanes: l'Institut Català de Paleontologia Humana i Evolució Social (IPHES), les universitats de Barcelona i de Girona, el Museu d'Arqueologia de Catalunya, el Museu i Poblat Ibèric de Ca n'Oliver, a Cerdanyola del Vallès, i la cooperativa Arqueovitis, d'Avinyonet del Penedès.

Dos llinatges ancestrals

Aquest estudi es complementa amb un altre publicat també aquest dijous a la revista "Current Biology". La primera autora és Vanessa Villalba-Mouco, de la Universitat de Saragossa i de l'Institut Max Planck de Ciències de la Història Humana de Jena (Alemanya), que també ha participat en l'estudi de "Science". Ha comptat amb la participació d'investigadors de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

En aquesta recerca s'ha identificat a la península Ibèrica un llinatge genètic que conté els dos llinatges ancestrals que van sobreviure a l'Europa Occidental al final de l'edat de gel. Un d'aquests es considerava desaparegut fa 14.000 anys.

Els autors han analitzat el genoma dels últims caçadors-recol·lectors del final de l'edat de gel i d'individus neolítics que van viure a la Península fa entre 13.000 i 6.000 anys. En total, onze individus, dos dels quals són dels més antics provinents de l'abric de la balma de Guilanyà, al Solsonès, que té una antiguitat de 12.000 anys.

 


Restes de dos germans caçadors-recol·lectors trobats a La Braña, Lleó (Julio Manuel Vidal Encinas)

 

Al final de l'edat de gel --fa uns 20.000 anys-- només dos llinatges genètics del paleolític superior van sobreviure a l'oest i al centre d'Europa. El primer estava associat al període magdalenià (20.000-15.000 anys). El segon, a l'epigravetià, que té el representant més antic al jaciment de Villabruna, a Itàlia. La recerca ha permès observar que el llinatge magdalenià va sobreviure a la Península, mesclat amb el del grup de Villabruna i sense ser reemplaçat per aquest últim. Rafael Mora, director del Centre de Patrimoni Arqueològic de la Prehistòria (CEPAP-UAB), explica la rellevància del jaciment del Solsonès.

"La seqüenciació de la composició genètica dels individus de la balma de Guilanyà ha estat fonamental en l'estudi, perquè confirma la pervivència de llinatges antics en els caçadors-recol·lectors de l'Europa Occidental en un període en què en altres parts d'Europa, com el nord d'Itàlia o França, ja s'ha produït el reemplaçament genètic del llinatge magdalenià."

Una altra cosa és esbrinar com es va generar aquest llinatge dual. L'equip de recerca planteja tres hipòtesis: que ja existís a la Península un llinatge magdalenià que després va ser complementat pel grup de Villabruna; que els dos llinatges hi arribessin d'Europa separats i es barregessin aquí, o que existissin ja mesclats a Europa abans d'arribar a la Península.

ARXIVAT A:
Ciència