El papa i l'església catalana han mantingut una relació sense gaires fruits
Joan Pau II ha fet al llarg del seu pontificat 104 viatges que l'han portat a 129 països del món. A Espanya, el papa hi ha estat en cinc ocasions, en només una de les quals va trepitjar Catalunya. La seva relació amb Catalunya, amb la seva Església, en aquests 26 anys, ha tingut de tot: llums i ombres; moments de més sintonia i de menys. Qüestions com la llengua o l'aspiració de comptar amb una Conferència Episcopal pròpia no sempre han estat escoltades pel Vaticà.
El papa ha estat fins a cinc vegades a Espanya. La primera, l'any 1982, i l'última, el maig del 2003. Només es va estar un dia i mig a Madrid però va ser una visita amb molt contingut simbòlic. Era el primer viatge del sant pare fora d'Itàlia des que havia començat la guerra a l'Iraq. El papa havia condemnat el conflicte i anava a un país que hi participava. La visita a Madrid li va permetre envoltar-se de joves, una de les seves grans passions. Fins a un milió el van aclamar en una gran trobada. L'endemà, en una altra multitudinària cerimònia, va proclamar cinc nous sants espanyols.
D'aquests cinc viatges per Espanya només un l'ha portat fins a Catalunya, va ser el 1982, durant la primera visita oficial d'un papa a Espanya. Va anar a la Sagrada Família i al camp del Barça, però va començar la visita al santuari de Montserrat. Allà, va parlar en català davant dels fidels, i ho va fer, justament, en un dels llocs més simbòlics per a la història del catalanisme.
Però aquests gestos no es van traduir, després, en una major sensibilitat cap a les aspiracions nacionalistes de bona part de la jerarquia eclesiàstica catalana. Tretze anys més tard, en el Concili Provincial Tarraconense, es gestava la idea de crear una Conferència Episcopal Catalana, segregada de l'espanyola, i començaven campanyes que reclamaven que, al capdavant de l'església catalana, hi hagués bisbes catalans.
Les aspiracions de l'església catalana van trobar moltes reticències i el Vaticà mai va donar suport a la separació. Se'n va parlar molt, sobretot, durant la penúltima visita "ad limina", la que fan els bisbes cada cinc anys per rendir comptes al papa, del 1998. Però, aleshores, ja hi havia al capdavant d'una de les principals diòcesis de Catalunya, la de Barcelona, el valencià Ricard Maria Carles.
L'antic arquebisbe de Barcelona éra l'únic que també era cardenal i home de confiança de Joan Pau II, i s'havia manifestat clarament en contra de la Conferència Episcopal Catalana. En uns anys, els seus ajudants van anar ocupant la majoria de les diòcesis catalanes i les reivindicacions nacionalistes es van anar diluint. Finalment, es va crear la regió eclesiàstica catalana dins de la Conferència Espanyola.
Just abans de la jubilació de Ricard Maria Carles, es van crear dos bisbats, el de Terrassa i el de Sant Feliu de Llobregat, i es va posar al capdavant de l'arxidiòcesi barcelonina el fins aleshores arquebisbe de Tarragona, Lluís Martínez Sistach. A Tarragona, arribava el primer bisbe català de l'Opus Dei, Jaume Pujol, que, a més, presideix la regió catalana. La nova divisió va provocar la primera protesta de sacerdots en els últims 30 anys.
En el seu pontificat, Joan Pau II ha beatificat nou catalans; l'últim, el sacerdot i metge Pere Tarrés. I ha estat només en aquest tipus de cerimònies on el papa ha parlat català.
Just abans de l'agreujament de la salut del papa i del seu últim ingrés a la clínica Gemelli, els bisbes catalans havien començat l'última visita "ad limina" al papa. Un mes abans, Joan Pau II va fer un dur discurs contra la política del nou govern socialista espanyol on va parlar, fins i tot, del Pla Hidrològic. Les expectatives passaven per saber què diria als bisbes catalans, però la malaltia va impedir que els rebés a tots plegats. Van ser dels últims bisbes que Joan Pau II va poder atendre.
