Cada cop més suïcidis al Líban, on la Covid ha agreujat la crisi econòmica

"No és un suïcidi, és un assassinat a sang freda del govern libanès!", crida desesperat i encara en xoc un familiar. L'Hermel era un home de 61 anys i s'ha disparat un tret a plena llum del dia al centre de la capital. Al seu costat, hi ha deixat una bandera del Líban, un historial d'antecedents penals net i un escrit assegurant que no és heretge per treure's la vida, sinó que l'ha empès la fam.

Retiren el seu cos en un taüt blanc enmig d'un carrer comercial de Beirut on -contrastos del país- les tendes de luxe conviuen amb cada cop més gent demanat almoina. Fins ara hi malvivien, sobretot, persones refugiades sirianes, però ara s'hi troben també molts nacionals.

A la transitada cruïlla on l'Hermel s'ha tret la vida, s'afanyen a netejar les restes de sang per esborrar-ne un escabrós record tenyit de vermell. Però desenes de ciutadans no volen mirar cap a una altra banda. I se sumen indignats a una protesta improvisada que -amb diferents rams de flors- també vol ser un homenatge a qui ja no ha pogut resistir l'oblit i la indiferència d'aquells que havien de protegir-lo.

Seba Mroue no s'ho ha pensat dues vegades a l'hora d'obtenir ràpidament una cartolina i escriure-hi ben gros els que, per ella, han premut realment el gallet de la pistola de l'Hermel:

"Aquest home ha estat assassinat per la classe política, l'ha matat la pobresa, la fam i l'opressió, tenia una filla. Tothom al Líban sentim el mateix, però no entenc per què la gent segueix en silenci!"

Malauradament, aquest no és un cas aïllat. En poques hores de diferència, però més al sud del país, a Sidó, un jove de 37 anys, també pare de família, es penjava a casa seva després de quedar-se sense feina com a conductor de furgoneta. Les forces de seguretat admeten que els suïcidis vinculats a la crisi s'estan disparant, però eviten posar xifres a un drama que -de totes maneres- s'entossudeix a mostrar-se amb tota la seva crueltat.

Amb altaveus i megàfons, les crítiques pugen de to contra un govern que no està fent res per frenar la deriva del que sembla un estat en fallida, en caiguda lliure. La devaluació de la moneda local, per exemple, està convertint sous que abans equivalien a 700 dòlars en poc més de 100. Això mentre la inflació està desbocada amb uns preus que -en els productes més bàsics- s'ha encarit un 70% de mitjana.

L'equació per sobreviure és, doncs, impossible, segons es queixa una altra dona que passa per davant del taüt, conscient que al ritme actual serà arrossegada aviat cap a la nova i majoritària classe pobra:

"La gent té fam, es trenca, es desespera veient que els polítics els roben els somnis i els diners mentre tots els poderosos continuen escarxofats als seus palaus!"

La societat libanesa comença a ser conscient que el coronavirus ha estat el boc expiatori amb què el govern ha intentat maquillar els efectes d'un altre virus igualment mortal: el de la desesperació provocada per la corrupció i passivitat dels que fan veure que manen. Líders polítics que es limiten a barallar-se entre ells o a debatre sense cap urgència ni reforma, si cal demanar o no un rescat al Fons Monetari Internacional.

Veuen com la revolució que volia tombar-los també ha perdut múscul. La gent que la nodria té feina a sobreviure i els líders de les protestes –així com activistes i crítics– són perseguits i portats –fins i tot– davant de tribunals militars.

Desesperació general que es tradueix en situacions diàries dramàtiques. Com la d'un pare que entra a un establiment pistola en mà. Sense apuntar als dependents però amb gest amenaçant, exigeix que li posin en una bossa paquets de bolquers pel seu nadó. Ell ja no els pot pagar.

En una societat portada al límit i on tothom té armes a casa des de la guerra civil, el país es converteix perillosament en una bomba de rellotgeria. I el compte enrere ja s'està cobrant moltes víctimes. Algunes moren; a d'altres és el sistema qui les mata.