3 de maig de 1968: la revolta dels estudiants de París engega el Maig del 68

Tal dia com avui fa 50 anys, el 3 de maig, va començar a París la revolta coneguda com a Maig del 68.

Va ser una situació revolucionària que no només va sacsejar França, sinó que va tenir un efecte mundial, amb imatges, eslògans i ideals de canvi que encara es recorden cinc dècades després.

Nanterre, l'espurna

El dia abans, el 2 de maig, s'havia desallotjat els estudiants de la Universitat de Nanterre, als afores de París, que feia dos mesos que s'hi havien tancat en protesta per la detenció de companys seus durant una manifestació contra la guerra de Vietnam.

Primer dia d'enfrontaments

El divendres 3 de maig uns quants centenars d'estudiants es van tancar a la Universitat de la Sorbona, al centre de París, en protesta pel desallotjament de Nanterre. Aquell mateix dia, i a petició del rector, la policia els va desallotjar sense previ avís.

El desallotjament de la Sorbona, lluny de tancar el conflicte, el va obrir en canal: aquell dia, en els enfrontaments a la universitat i als carrers, es van comptabilitzar gairebé 500 ferits: 280 estudiants i 200 policies.

Les primeres barricades

Tres dies després, el dilluns 6, la comissió disciplinària de Nanterre va convocar vuit estudiants, entre els quals, Daniel Cohn-Bendit, que es va acabar convertint en la cara més coneguda de la revolta, i les manifestacions de protesta van tornar a xocar amb la policia.

El balanç de la jornada, més de 400 detinguts, i més de 300 policies ferits, evidencia la contundència de la batalla campal als carrers, amb les primeres barricades.

El Quartier Latin, escenari bèl·lic

Però l'esclat definitiu va ser el divendres dia 10: després d'una manifestació, els universitaris i els estudiants de secundària van ocupar els carrers del Barri Llatí, el Quartier Latin, i s'hi van fer forts, amb desenes de barricades de llambordes.

Durant la nit, més de 6.000 policies van atacar una a una les barricades, fins a recuperar el control dels carrers, que van quedar devastats, amb desenes de cotxes incendiats i destrossats.

Vaga general

Com a reacció, durant el cap de setmana es va gestar una vaga general simbòlica per al dilluns 13, que es va concretar en una immensa manifestació amb gent vinguda de tot França que va ocupar els carrers de París.

La vaga general d'un dia va convertir-se en indefinida, amb cada vegada més sectors econòmics que s'hi afegien. Es calcula que el dia 22 hi havia 10 milions de treballadors en vaga, i que tres quartes parts de l'economia francesa estava aturada.

Dimensió política, social i cultural

L'objectiu més directe a combatre pels revoltats era el gaullisme, que portava gairebé una dècada al poder, però no va tenir només una dimensió política, sinó que també va ser social i cultural.

En la dinàmica revolucionària d'aquells dies, l'enemic va ser múltiple: l'imperialisme nord-americà, el consumisme i el capitalisme, i alhora també les institucions tradicionals, que van ser fortament qüestionades.

500.000 aturats

El context més immediat va ser el final d'una època de prosperitat, els anomenats "30 anys gloriosos", que un any abans s'havia frenat, de manera que l'any havia començat amb 500.000 persones a l'atur. Al 1966 i el 1967 s'havien viscut grans vagues laborals arreu del país.

Durant aquelles setmanes, París i moltes ciutats de França van ser un esclat de revolta contra l'ordre establert, d'ànsia de llibertat d'una generació que ho qüestionava tot, i va desbordar els sindicats i les forces polítiques d'esquerra, que no van poder controlar-ho.

Governaven De Gaulle i Pompidou

Charles de Gaulle feia gairebé 10 anys que presidia el país, i Georges Pompidou era el seu primer ministre. De Gaulle no va donar massa importància a la revolta estudiantil i Pompidou, que va tornar el dia 11 després d'un viatge a Afganistan, es va trobar el país en peu de guerra.

El dia 24 el president De Gaulle es va adreçar a la població a través de la televisió per proposar un referèndum per reformar la universitat i les empreses i reforçar les regions, amb l'objectiu de fer "una mutació de la societat francesa". No se'l van creure, i la resposta va ser una nova nit d'aldarulls i barricades a París.

A poc a poc, els sindicats van aconseguir recuperar protagonisme, i el dia 27 van començar una negociació amb Pompidou i les patronals per millorar les condicions laborals dels treballadors.

De la dimissió a les eleccions

La situació, però, no millorava, i el dia 29 el president De Gaulle va estar a punt de llençar la tovallola i dimitir. Però l'endemà va acceptar una proposta de Pompidou, va dissoldre el Parlament i va convocar eleccions anticipades al juny.

A partir d'aquell dia, De Gaulle va agafar les regnes de la situació i va acabar tancant un acord amb els sindicats per augmentar el salari mínim un 35%.

De Gaulle arrasa

Quan es van celebrar les eleccions, el 23 i el 30 de juny, en doble volta, la vaga general ja feia dies que s'havia acabat i la revolta dels estudiants s'havia apagat. 

De fet, s'havia produït un gir complet de la situació i els francesos contraris als postulats revolucionaris també van sortir al carrer a manifestar-se.

Tot això va permetre De Gaulle guanyar les eleccions amb rotunditat. Un any després va fer-se el referèndum que havia promès durant els aldarulls, però només per reforçar les regions i per reformar el Senat. De Gaulle el va perdre i va dimitir.

Al marge del final de De Gaulle l'any següent, el moviment de protesta va acabar formalment derrotat, però l'esperit i els eslògans han inspirat generacions d'arreu del món.