LCD Soundsystem, primera comunió de la nit - Dijous al Primavera Sound 2016
LCD Soundsystem ha fet de catalitzador perquè la primera nit oficial del Fòrum tingués el moment d'emoció col·lectiva que li feia falta
Dos quarts de dues de la nit, escenari gran. Ha baixat, majestuosa, la bola de miralls gegant. James Murphy ha dit allò que a casa seva "està sonant Daft Punk" i el Primavera Sound 2016 ha viscut el seu primer gran moment de comunió. LCD Soundsystem, el grup que no hem tingut ni temps d'enyorar -dissolts el 2011, ressuscitats el 2015-, ha fet de catalitzador perquè la primera nit del Fòrum tingués el moment d'emoció col·lectiva que li feia falta. Només tenen tres discos i toquin el que toquin tot són clàssics. Després les energies es dispersaven en escenaris més petits, en sons més durs, en músiques més anònimes, en ritmes més ràpids.
I abans hi ha hagut una mica de tot. Dan Bejar, veu i ànima de Destroyer, ha fet estremir la seva parròquia amb un repertori riquíssim, digne de qualsevol cantautor de renom -és impossible veure'l i no recordar-se del Leonard Cohen dels anys de glòria-, i una banda de gran amplitud de registres, sobretot si la comparem amb propostes més joves i suposadament més modernes que omplien els escenaris del Fòrum al llarg del vespre. El trio Beak>, el projecte paral·lel d'un dels membres de Portishead, jugava a tot el contrari: un so sec, dur, una música nerviosa, una única idea portada fins al final amb tossuderia. Dissortadament no sonaran mai a la ràdio -van estar a punt, ha dit Geoff Barrow- però han fet ballar peus i neurones d'un públic que, en la seva majoria, ni els coneixia. I això té molt de mèrit.
El raper de Los Angeles Vince Staples, el coneixen molt bé als Estats Units, però aquí està clar que encara no. Era l'aposta hip-hop del festival i ha demostrat que a més de rimes i bases de primera, té taules i presència, però és difícil jugar fora de casa, i al Primavera Sound el hip-hop encara es rep amb respectuosa indiferència. Una estona abans, el saxofonista de jazz Kamasi Washington s'estrenava a Barcelona al capdavant d'una banda que és com una piconadora en un Auditori Fòrum ple a vessar. En principi tampoc jugava en terreny propi; la seva música no és de les que sonen habitualment al Primavera, però aconseguit hipnotitzar el públic amb una barreja de jazz còsmic a l'estil del dels anys seixanta, funk a tota pastilla i fusió que recordava els experiments elèctrics dels anys setanta. Això sí: quan ha anunciat un solo a mitges entre els seus dos bateries -ho heu llegit bé: dos-, el públic ha començat a desfilar buscant llenguatges més familiars. Al Primavera Sound, solos de bateria, els justos.
Ens expliquen -no es pot ser a tot arreu- que Tame Impala, que des de l'última visita al festival han pujat un parell de categories a la lliga indie, han remuntat seriosos problemes tècnics per acabar triomfant entre el públic més pop. Això passava a la mateixa hora que en un altre escenari, el venerable John Carpenter, llegenda de la sèrie B, muntava una sessió de cinema a la fresca amb un concert basat en les seves bandes sonores i acompanyat de projeccions de fragments de les corresponents pel·lícules: monstres de cartró pedra, assassins en sèrie, xinesos malvats, Kurt Russell fregint bitxos espantosos amb un llançaflames... "M'han entrat unes ganes boges de veure totes aquestes pel·lícules", deia fascinat un espectador. Les cares del públic eren com les dels nens en un bon espectacle infantil.
Més coses. Suuns han demostrat que tenen estil propi i nervi, els joveníssims Car Seat Headrest han fet de grup promesa -encara els queda lluny la categoria de "grup revelació"-. I es veu que Peaches ha posat potes enlaire l'escenari Hidden Stage, que els francesos Air han estat tan elegants com era d'esperar però no li han posat la pell de gallina a ningú, que els catalanomadrilenys Nothing Places han impressionat fins i tot els que els han vist de casualitat, que Cass McCombs ha estat deliciós, que el directe de Floating Points amb banda era dels que es feia dir sí senyor... Però clar, no es pot ser a tot arreu. Ens ho haurem de creure.
És una crònica de Roger Roca, periodista musical al "Tria33".
Llegeix la crònica de dijous del Roger Seró.
Llegeix la crònica de divendres del Blai Marsé.
