"Sense ficció" estrena "Breathe", un retrat íntim de la vida a la presó, i "100 vagines", un documental explícit sobre el cos de les dones

"Breathe"

L'Índia, la Thalita, la Pili, la Paula, la Safeta, la Maribel i l'Alba, les protagonistes del documental, han parlat durant dos anys amb Susanna Barranco des de la quotidianitat de la presó. En bons i mals moments, amb una confiança creixent que permet aprofundir més i més en el que han estat les seves vides. "Breathe" obre les portes no només de la presó física, que retrata amb una llibertat d'accés insòlita, sinó també les portes de les emocions, les vivències i els sentiments de les dones que hi viuen.

Algunes d'elles porten molts anys en captivitat, altres acaben d'arribar-hi. Tenen condemnes més o menys llargues i procedeixen d'entorns diferents. Per què hi han arribat, un cop vist el documental, és gairebé irrellevant: les seves històries comencen molt abans. Infàncies desvalgudes, precarietat absoluta, relacions catastròfiques, maltractaments i abusos i, sobretot, droga. Molta droga com a via d'escapament, com a consumidores o traficants, la majoria ambdues coses. Quan agafen la paraula, però, és difícil que els prejudicis no trontollin.

No totes viuen de la mateixa manera l'experiència de la presó, però totes necessiten, física i psicològicament, aquest respir que dona títol al documental, "Breathe". Perquè no enyoren només la llibertat de moviments, la vida i la família que han quedat fora i l'aire lliure, sinó també la intimitat, que lliguen a la dignitat.

Les històries del passat, enganxades al present, van aprofundint un relat que va in crescendo. Les paraules d'una servirien per a moltes de les altres. A la presó hi ha molt de temps per pensar, i a moltes, els ha servit per replantejar moltes coses.

Les preses de "Breathe", com la resta, tenen un patiment constant: els seus fills. I un agraïment immens a les seves mares. L'abans i el després de la presó el mesuren sovint en funció d'aquestes relacions, més poderoses que cap altra. La majoria han trencat bona part de les relacions que tenien a l'exterior. Només la família, i no sempre, manté el vincle amb la vida anterior.

Al llarg del documental es veuen les set protagonistes a les seves cel·les, al pati i als tallers, a la consulta mèdica i a la sala d'actes, a classe de català, preparant obres de teatre, ballant, llegint, xerrant, plorant o cantant. En tots els estats d'ànim, esperançades i desesperades. Dos anys de convivència han permès a Susanna Barranco, la directora, trencar les urgències i entrar al fons de la qüestió, sempre des del respecte. S'haurien pogut evitar, els errors que les han dut a Brians 1? Quines oportunitats han tingut? Haurien pogut tenir una altra vida, en condicions diferents, en un món diferent? Hi descobrim, en la veu parlada i escrita de les internes, en la interpretació de petits monòlegs, en el cant o el dibuix, talents insospitats.

Les dades diuen que el 70% de les preses no reincideixen, i que només el 6% de la població reclusa a Catalunya són dones, doblement castigades en centres que tenen menys mitjans i suport que els centres d'homes, i que reben molta menys atenció mediàtica. "Breathe" fa reflexionar sobre la utilitat de la presó per redreçar unes vides de dones que ja venien destrossades abans d'arribar-hi, a les que caldrà molta ajuda -més que l'internament- per reinserir-se quan surtin. Mereixen una segona oportunitat? Escoltant-les, és difícil no matar el prejudici per identificar-se amb anhels, pors i sentiments universals. No és que no tinguessin veu: és que els faltava l'altaveu amb què "Breathe" trenca els murs de la presó.

Fitxa tècnica

Direcció, realització i guió: Susanna Barranco
Producció: LaBarrancoFilms
Producció executiva TVC: Jordi Ambrós
Producció delegada TVC: Dani Barea
Muntatge: Juan Morales Calvo i Susanna Barranco
Operadors de càmera: Susanna Barranco i Christian Guiriguet
So: Peter Stoel
Música: Amat Mira
Producció executiva: LaBarrancoFilms
2020

"Breathe" és una producció de LaBarrancoFilms amb la col·laboració de Mousiké i de Televisió de Catalunya i el suport del Departament de Justícia.

"100 vagines"

L'artista Laura Dodsworth demana a cent dones que es despullin i parlin de les seves vagines. Fotografia les seves vulves -aquesta és la part externa- i les entrevista sobre com la vagina ha marcat les seves vides.

"100 vagines" és el resultat d'aquest projecte de Laura Dodsworth, en un documental dirigit per Jenny Ash. I és exactament això: dones que es despullen físicament, posant per a la fotògrafa, i emocionalment, parlant sobre com aquestes parts íntimes han influït el conjunt de la seva existència: la vergonya, el plaer, el sexe, la menstruació, la maternitat, l'orgasme, la violència sexual, l'envelliment… Aquesta part de la qual rares vegades parlem, però que té un paper definitiu no només en la construcció com a dones, sinó també en el conjunt de la nostra personalitat i en la nostra vida.

Sorprenentment, una de les primeres coses que descobrim veient el documental és que moltíssimes dones no han vist mai el seu propi sexe. Un sexe amagat, a diferència del dels homes, fins i tot per a les seves propietàries. Laura Dodsworth va fotografiar cent dones per al seu projecte, dones de totes les edats, colors i entorns socials, i amb totes elles va parlar sobre les seves vagines i la seva relació amb elles…, i també de la relació que hi ha tingut altra gent.

Malgrat dir-se "100 vagines", en el documental només en veuen fragments de divuit d'aquestes entrevistes. I també moltes de les fotografies que les acompanyen. Fotografies explícites que no podrien estar més lluny de la pornografia: són realistes, no busquen el desig, sinó l'observació, i no cosifiquen sinó que, en l'objecte i en l'objectiu, humanitzen.

Fotografies que també són excusa i vehicle per parlar obertament de la menstruació, de les conseqüències d'un part, de la primera vegada que es va fer l'amor o de la por d'envellir, de les violacions, de l'ablació, de la fertilitat, de la pornografia, de la masturbació. Del plaer i del dolor. D'aquestes revelacions, en surten converses intenses, divertides, íntimes, poderoses i sorprenents, que qüestionen el concepte de normalitat: com és una vagina "normal"? Hi ha vagines "lletges" o "boniques", i què les fa una cosa o altra? Què en saben les dones, del propi cos, i què se'ls n'ha dit?

"100 vagines", de Jenny Ash amb Laura Dodsworth, és un documental de plantejament senzill però molt potent de concepte i resultat, perquè parla de tot allò de què voldríem parlar, però sovint no ens atrevim, i del que voldríem preguntar i no gosem, tant els homes com les dones. És profund i lleuger, divertit, però també dramàtic, i profundament humà.

Fitxa tècnica

Direcció i producció: Jenny Ash
Direcció de producció: Toby Ward
Producció executiva: Susanne Curran
Direcció de fotografia: Ann Evelin Lawford
Muntatge: Sunshine Jackson
2019

"100 vagines" ("100 Vaginas") és una producció de Burning Bright Productions Ltd.

#DonesPresóTV3
#100VaginesTV3
#SenseFiccióTV3
#SostresDeVidre
 

twitter.com/senseficcio
facebook.com/senseficcio
tv3.cat/senseficcio