Més impressions que pensaments [Belgrad]
Al meu quadern de viatge hi ha més impressions que pensaments. Una mica a raig, aquí en trobareu unes quantes.
1. L'Amsa acaba d'arribar a Belgrad, vuit mesos després d'abandonar casa seva a Homs, a Síria. Una odissea que l'ha deixat exhaust, però està de bon humor. Quan em presento com a periodista de Catalunya Ràdio, de Barcelona, em replica, foteta: "Doncs jo sóc del Reial Madrid." Ara li faig broma jo: "Però Messi és molt millor que Cristiano, oi?" Riu de gust, més de felicitat que de la broma.
2. Al costat dels barracons, al darrere de l'estació d'autobusos, veig un noiet que s'afaita ajupit, sense mirallet, a les palpentes, sense sabó, només amb una mica d'aigua. És molt jove. Aquella emoció dels primers cops que t'afaites.
3. El John no es diu John, sinó Abdul. O potser tampoc. Tant se val. Em dona per tastar la sopa de llegums que és el seu dinar: pèsols i mongetes, amb alguna patata i espècies. No goso. Hi insisteix. És molt bona.
4. Li pregunto una rucada a la Natasha, la psicòloga de Metges sense Fronteres: que si confien en ella els refugiats afganesos o pakistanesos, que venen de països on les dones estan relegades. És clar -em contesta. El que no suportarien seria mostrar-se dèbils, vulnerables, davant d'un home.
5. Anoracs negres, caputxes, mans a les butxaques: els refugiats van amunt i avall, pel centre de la ciutat, amb aire espectral, per no molestar. Els delata, precisament, la voluntat de passar desapercebuts. Dins d'aquests hangars convertits en camp de refugiats, les fogueres, a més d'apujar la temperatura, donen caliu i fan bonic. Però el fum és tòxic i els fa malbé els pulmons. Hi ha aquí joves que tussen com vells fumadors.
6. Però entre ells n'hi ha alguns que "grinyolen". Potser és que duen les sabates sense esparracar, o uns mòbils més bons. Però no: més aviat és el posat, l'actitud, que dóna el sentiment de poder. Són els "smugglers", els traficants, que diuen conèixe's les dreceres i prometen dur els refugiats nord enllà. Però sovint els deixen tirats. Els peixos grossos, diu la Irene, no els veuràs mai aquí al parc.
7. La Irene és una noia rossa, amb cua de cavall, alta i prima, que treballa a l'ONG del parc. Tant diferent dels refugiats afganesos, sirians, somalis, ella també és una refugiada. Pare serbi, mare croata, la família va deixar el seu poble a Croàcia quan la guerra i es va traslladar a Belgrad quan ella tenia un any. Mira aquell, el que sembla el més fort, el més valent, el més dur -la Irene m'assenyala discretament un refugiat joveníssim, al parc. I m'explica: l'altre dia es va quedar sol, als nostres locals, i es va desmuntar. Va començar a plorar i no parava.
8. Que emocionant! Un grup de noies afganeses estudien alemany als locals d'una ONG. Potser no arribaran mai a Alemanya, però res, mai, no els treurà aquesta felicitat d'aprendre i de sentir-se mestresses de les seves vides. (Constato que és tan difícil, pel reporter, no contribuir d'alguna manera a convertir el drama en xou. Ah, però encara que sigui impossible, estem obligats sempre a intentar-ho.)
9. Pobre del qui detesti els refugiats. Deu ser ben poca cosa, si necessita menysprear-los.
10. Que la gent de les ONG ajuden els refugiats perquè es volen sentir bé amb ells mateixos, he sentit a dir.
11. Em ve sovint al cap aquella cançó de Bruce Springsteen que acaba: "I know love and fortune will be mine somewhere across the border." Realment, què som, uns i altres, sense esperança?
12. En diem refugiats, no perquè tinguin refugi, sinó perquè en busquen. Sí, ja ho sé, però és estrany anomenar refugiats aquesta gent desemparada, a la intempèrie. Res d'idealitzar-los tampoc! Seria tant com deshumanitzar-los. Són com nosaltres. Nosaltres com ells. I res de "pobrets pobrets". Aquesta gent té una força immensa. Per ells sí que no hi ha muntanyes prou altes, ni rius prou amples, per aturar-los. O no n'hi ha hagut, almenys fins arribar aquí a Belgrad.
