Les "motacions" de "llei", segons Màrius Serra

L'enigmàrius d'avui ("Són mobiliari urbà i semblen un estament nobiliari") es resol amb una paraula que fa pensar en les hipoteques.

Quan escric això encara no sé del cert com queda tota l'enderga aquesta que tribunals i bancs porten entre mans, però venen mesos de menjar llenguatge jurídic per esmorzar, dinar i sopar. Diuen que el judici, que és una causa general contra l'independentisme, començarà amb l'any nou, el dinou, i que la sentència, que alguns ja tenen redactada al cor, es farà pública quan arribi l'estiu. Seran mesos plens de lleis i d'episodis de Perry Mason.

"Llei" és un mot que té molts usos i fins i tot diverses accepcions, algunes tan poc punt usades ara com "qualitat", "mena" o fins i tot "afecte" (el DIEC ho exemplifica així: "No em té gens de llei. Li he posat llei. Li duc llei"). De tota manera, l'expressió que lamentablement més definirà els propers mesos és la picaresca "feta la llei, feta la trampa". No cal treballar al Tribunal Suprem per saber-ho.

Fa anys, fart de patir aquella bajanada autocompassiva del "jo no soc tonto" dels Media Markt, vaig exemplificar la relació entre la llei i la trampa. Després de mostrar el munt d'alternatives vàlides per traduir "tonto" al català ("beneit", "babau", "soca", "talòs", "ximple", "idiota" o el quasi homònim "totxo") vaig guanyar una aposta per la via de l'engany. La cosa va així: "Què t'hi jugues que 'tonto' no surt al diccionari però 'tonta' sí?" Proveu-ho, sempre piquen. Apugeu l'aposta tant com calgui, perquè guanyareu. A la pàgina 1639 del DIEC en paper o l'entrada "ton" de la versió digital hi trobareu l'entrada "ton ta" (pl. "tos tes"). Anteposat al nom, 'el teu, la teva'.

Recordeu quan havíem d'arribar a la independència de la llei a la llei? Feta la llei, feta la trampa.