Presidir un país no és només cosa d'homes

Michele Brachelet és un punt d'inflexió. Abans d'agafar les regnes de la política del seu país ja ha fet història en convertir-se en la primera dona que accedeix a aquest càrrec a Xile. Mai abans hi havia hagut una presidenta, un fet que a poc a poc es va repetint en altres escenaris del panorama internacional. Abans de la xilena, el cas més recent ha estat el d'Angela Merkel. Es tracta de la primera cancellera alemanya de la història. La conservadora de la CDU va derrotar la candidatura socialdemòcrata de Gerhard Schröder i ha format un govern d'unitat que, tot just ara, comença a assentar-se. D'Amèrica a Europa, passant per l'Àfrica. En aquest continent s'hi produeix un altre episodi històric gairebé simultani al cas de Xile. Allà el protagonisme se l'emporta Libèria, un estat que després de celebrar unes llargues eleccions legislatives ha vist com les ha guanyat una altra dona. Es tracta d'Ellen Johnson Sirleaf, que il·lustra més que ningú que les coses estan canviant i que el poder ja no és només cosa d'homes. El fenomen no és una flor que fa estiu. Ho demostra, per exemple, la recent reelecció de Tarja Halonen com a presidenta de Finlàndia. Halonen va arribar a la presidència finesa el febrer de l'any 2000 i, a finals de mes, es farà efectiu el seu segon mandat després de guanyar les últimes eleccions gràcies a obtenir el 46,3% dels sufragis. A banda d'aquests casos, cal destacar també altres noms de caps d'estat o de govern ostentats per dones. A les Filipines, Gloria Arroyo és presidenta des del 2001. A Irlanda, la presidència de la república la té Mary McAleese des de fa nou anys. A l'Europa de l'Est, la primera dona a convertir-se en presidenta és Vaira Vike-Freiberga, a Letònia. A les antípodes hi ha Helen Clarck, que és presidenta de Nova Zelanda des del 1999. Begum Khaleda Zia és des del 1996 la primera dona al govern de Bangladesh. També a Sant Tomàs i Príncep hi ha una dona: Maria do Carmen Silveira. I finalment, a Moçambic, Luisa Diogo va assumir la responsabilitat de dirigir el país ara fa dos anys. Passat i futur de les dones al govern La radiografia actual revela que encara queda molt camí per recórrer per arribar a la paritat en les altes esferes governamentals. Actualment, el 16,1% dels parlamentaris del món són dones. Un percentatge que a Espanya supera el 30%. La situació actual no es produeix de la nit al dia, i és que de dones al govern n'hi ha des de fa temps, no sense haver trencat alguns tabús. És el cas de Golda Meir, que el 1969 va ser la primera dona a guanyar en solitari el poder polític a Israel; o el d'Indira Ghandi, escollida el 1966 primera ministra de l'Índia. Corazón Aquino, el 1986, va accedir al poder a les Filipines i, el 1979, Margaret Thatcher faria història al Regne Unit. La primera dona a dirigir un país musulmà va ser Benazir Bhutto, al Pakistan, l'any 1988. El cas de Bachelet reforça una tendència que a l'Amèrica Llatina ja va començar a dibuixar noms com Violeta Chamorro, a Nicaragua; Janet Rosemberg, a la Guaiana, o Mireya Moscoso, al Panamà. Altres dones que van fer història, tot i no passar per les urnes, van ser Isabel Perón "Isabelita", a l'Argentina; Lidia Gueiler, a Bolívia, o Rosalía Arteaga, a l'Equador. Està per veure si, com en el cas d'Alemanya, altres potències mundials també confien la direcció política a una dona. No sembla que hagi de passar gaire temps perquè això no sigui estrany si tenim en compte, per exemple, que als Estats Units, des de les files demòcrates s'ha apostat en més d'una ocasió perquè Hillary Clinton torni a la Casa Blanca en qualitat de presidenta. Del bàndol republicà, podrien fer més història encara si decideixen presentar l'actual secretària d'Estat, Condoleezza Rice, que a més de dona és de color.