L'embolic de l'Iran
Enllaç a altres textos de l'autor 
Jordi Lucea
Director del 324.cat.
El president dels Estats Units, Barak Obama, ha obtingut a Viena el seu primer èxit diplomàtic. Aquesta setmana l'Iran ha acceptat enviar a Rússia tres quartes parts del seu estoc d'urani per enriquir-lo en els nivells necessaris per ser utilitzat exclusivament en usos civils. Segons els experts, la Casa Blanca ha guanyat un any de temps perquè, un cop enviat l'urani a Rússia, si Teheran volgués reprendre el seu programa nuclear no estaria en disposició de començar a fabricar la bomba atòmica fins a finals del 2010. La diplomàcia nord-americana, doncs, ha fet una primera jugada magnífica però la partida serà molt llarga. A partir d'ara s'han de jugar les fases decisives de la negociació. El règim del aiatol·làs ha de demostrar, encara, que està disposat a cooperar seriosament amb l'Agència Internacional de l'Energia Atòmica (OIEA) permetent, per exemple, que els seus inspectors puguin visitar les instal·lacions nuclears i deixant que puguin entrevistar-se amb els màxims responsables del programa d'enriquiment d'urani. Només amb aquests gestos el president iranià, Mahmud Ahmadinejad, podrà dissipar tots els dubtes d'Occident.
D'altra banda, durant aquest temps Obama i la seva secretària d'Estat, Hillary Clinton, hauran de veure-se-les amb Israel. Tenen un any per convèncer Tel-Aviv que ja no té sentit preparar i molt menys executar una acció militar contra les instal·lacions nuclears iranianes. És evident que el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, està molt contrariat per l'èxit diplomàtic nord-americà perquè entén que, com pensava també l'administració Bush, només amb la lògica de la força es pot eliminar l'amenaça iraniana. Però portaveus anònims de la Casa Blanca deien fa uns dies al "New York Times" que la nova política d'apaivagament d'Obama ha demostrat que Bush s'equivocava en negar-se a seure a negociar amb l'Iran.
Mentre l'Iran formava part de l'eix del mal i sota el règim permanent de les sancions, Ahmadinejad ho tenia molt fàcil per construir un discurs ultranacionalista agressiu i embolcallar-se en el programa nuclear com si es tractés d'una missió sagrada.
En canvi, a Viena les autoritats iranianes s'han trobat amb la tessitura d'arriscar-se a haver d'explicar als iranians que si Occident els imposava sancions econòmiques i, per tant, empitjorava encara més el grau de pobresa que pateixen àmplies capes de la població era perquè s'havien negat a arribar a un acord. En aquests moments Ahmadinejad no s'ho podia permetre perquè a l'Iran el clima polític està molt enrarit pel frau electoral de les passades eleccions. Dir "no" a Viena significava donar ales a l'oposició i haver de patir probablement noves manifestacions al carrer.
Queda un any, doncs. I si, malauradament, les negociacions acaben fracassant perquè es demostra que l'Iran fanfarroneja, l'estratègia haurà de ser completament diferent. Potser llavors veurem un Obama desconegut que se sentirà completament legitimat per aplicar sancions duríssimes a Teheran amb el vistiplau, fins i tot, de Rússia i la Xina, països que no podran seguir argumentant que el diàleg és l'únic camí possible. És més, analistes tradicionalment prudents i moderats (vegeu l'últim article de Richad Haas al "Newsweek") creuen que si Ahmadinejad no s'avé a raons i reprèn el programa d'enriquiment d'urani amb l'objectiu de fabricar la bomba atòmica, se li ha de fer veure que l'amenaça d'utilitzar-la contra Israel o qualsevol altre país de la regió el situarà en un escenari similar al de la Unió Soviètica durant la guerra freda: la destrucció assegurada.
D'altra banda, durant aquest temps Obama i la seva secretària d'Estat, Hillary Clinton, hauran de veure-se-les amb Israel. Tenen un any per convèncer Tel-Aviv que ja no té sentit preparar i molt menys executar una acció militar contra les instal·lacions nuclears iranianes. És evident que el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, està molt contrariat per l'èxit diplomàtic nord-americà perquè entén que, com pensava també l'administració Bush, només amb la lògica de la força es pot eliminar l'amenaça iraniana. Però portaveus anònims de la Casa Blanca deien fa uns dies al "New York Times" que la nova política d'apaivagament d'Obama ha demostrat que Bush s'equivocava en negar-se a seure a negociar amb l'Iran.
Mentre l'Iran formava part de l'eix del mal i sota el règim permanent de les sancions, Ahmadinejad ho tenia molt fàcil per construir un discurs ultranacionalista agressiu i embolcallar-se en el programa nuclear com si es tractés d'una missió sagrada.
En canvi, a Viena les autoritats iranianes s'han trobat amb la tessitura d'arriscar-se a haver d'explicar als iranians que si Occident els imposava sancions econòmiques i, per tant, empitjorava encara més el grau de pobresa que pateixen àmplies capes de la població era perquè s'havien negat a arribar a un acord. En aquests moments Ahmadinejad no s'ho podia permetre perquè a l'Iran el clima polític està molt enrarit pel frau electoral de les passades eleccions. Dir "no" a Viena significava donar ales a l'oposició i haver de patir probablement noves manifestacions al carrer.
Queda un any, doncs. I si, malauradament, les negociacions acaben fracassant perquè es demostra que l'Iran fanfarroneja, l'estratègia haurà de ser completament diferent. Potser llavors veurem un Obama desconegut que se sentirà completament legitimat per aplicar sancions duríssimes a Teheran amb el vistiplau, fins i tot, de Rússia i la Xina, països que no podran seguir argumentant que el diàleg és l'únic camí possible. És més, analistes tradicionalment prudents i moderats (vegeu l'últim article de Richad Haas al "Newsweek") creuen que si Ahmadinejad no s'avé a raons i reprèn el programa d'enriquiment d'urani amb l'objectiu de fabricar la bomba atòmica, se li ha de fer veure que l'amenaça d'utilitzar-la contra Israel o qualsevol altre país de la regió el situarà en un escenari similar al de la Unió Soviètica durant la guerra freda: la destrucció assegurada.
