La veritable guerra de l'Afganistan

La veritable guerra de l'Afganistan

La veritable guerra de l'Afganistan

Després de la publicitat pots interactuar amb el player amb els següents botons Engegar/Aturar Silenciar Pujar el volum Disminuir el volum Instruccions per interactuar amb el player
imatge
De vegades, el paisatge del naufragi pot ser tan bonic. La caserna militar nord-americana a Gardez és al mig d'una plana desèrtica rodejada de muntanyes pertot arreu. El sol sempre surt darrere d'un cim i es pon darrere d'un altre. Els militars nord-americans van triar aquesta localització expressament per poder controlar totes les talaies de la regió, com si fos un joc de marcians. La part negativa és que la base pot ser atacada des de tots els indrets. Des de les muralles, la vista és impressionant, fascinant... Però, uns minuts més tard, t'envaeix una sensació psicòtica d'inseguretat, comences a imaginar-te que allà hi ha també altres ulls que et miren. Per això, els soldats no pugen mai als torreons i prefereixen tancar-se darrere dels murs i fer una vida més o menys a l'estil de casa per oblidar que allà a fora hi ha un enemic més determinat que ells a lluitar.

La patrulla d'avui s'ha assemblat massa a la patrulla del dia anterior, amb les mateixes ordres i les mateixes rutines. El comboi ha sortit a camp obert i ha pujat un turó pedregós. Els helicòpters de combat volen d'un costat a un altre, petites formacions compostes per Apaches i Blackhawks. Em prohibeixen fer fotografies dels aparells i acato l'ordre. M'hauria agradat participar en una patrulla a peu, acompanyar els soldats a travès de la plana i els pobles, esbrinar com es relacionen amb els civils i si es compleix la promesa del president Obama. Quan va entrar a la Casa Blanca va anunciar un canvi de la doctrina militar per afrontar aquesta guerra que està a punt de complir una dècada. La seva voluntat és minimitzar les baixes civils per recuperar el suport del poble afganès, minimitzar-les encara que sigui a costa de la mort de més soldats. La tàctica de l'administració anterior va consistir a emprar el potencial de l'aviació gairebé de manera indiscriminada per esclafar els insurgents. Bush sempre va pensar que si algú havia de morir en aquest conflicte, era millor que fossin els que se suposava que volia salvar. Obama aposta per la infanteria i pel combat directe. La maniobra també serveix perquè els civils puguin veure el blanc dels ulls dels seus "guardians" occidentals i no els tractin des de la distància.

L'altre compromís d'Obama és afrontar una reforma política i social al país. Francament, la perspectiva del president nord-americà és encomiable, encara que només sigui teòrica. Resulta refrescant sentir un dirigent de la Casa Blanca criticar el seu govern titella a Kabul i titllar-lo de corrupte i malversador. Pot ser només paper mullat, però la música sona bé: sentir un president nord-americà que afirma que s'ha d'auditar l'ajut internacional per assegurar-nos que els diners arriben a la gent i defensar la llei i l'ordre als països ocupats. Fa pocs dies, Obama ha decidit també desmarcar-se de l'anomenada "guerra contra el terror mundial" per afrontar de manera multilateral el problema de la seguretat nacional. Tot sona bé, però...

De moment, el que ha fet la Casa Blanca és enviar més tropes en el supòsit que s'ha de poder derrotar la insurgència abans de plantejar una retirada de les tropes del Pentàgon. L'eficàcia d'aquesta decisió, però, encara és indemostrable. Els talibans cada cop s'assemblen més a Al-Qaeda; ja no són una organització centralitzada, sinó un seguit de franquícies i de grups repartits per tot el país, cadascú amb els seus greuges i reivindicacions. I és indemostrable perquè sembla com si Obama volgués administrar al malalt més dosi d'una medicina que no ha donat resultats: la majoria dels afganesos estan farts de la presència de tropes occidentals, decebuts perquè ni s'ha aportat seguretat, ni s'ha instaurat un govern democràtic ni s'ha procurat la prosperitat de la població. Molts són directament hostils.

Respecte a les mesures polítiques i l'aposta per una reconciliació, Obama encara no ha dit quin és el preu que està disposat a pagar per aconseguir que els talibans deixin les armes. Ningú no ha assegurat encara que no es tocaran els articles de la Constitució que parlen dels drets humans i la llibertat de les dones. L'OTAN i els Estats Units comencen a insinuar que la democràcia, l'imperi de la llei i els drets universals no poden ser dogmes que impedeixin arribar a la pau.

Sembla que és més fàcil fer la guerra que esforçar-se a implantar la democràcia. El veritable terreny de lluita a l'Afganistan, la veritable zona de conflicte no és ni a Gardez ni a Tora Bora. Aquests soldats que acompanyo aquests dies, com Johnsy, Glazier, Leatherock o el sergent Graham, no haurien de ser aquí més temps del necessari, ni jo hauria d'estar parlant de patrulles que no serveixen per a res, si s'hagués afrontat el conflicte d'una manera políticament més audaç. Tot és un enorme pedaç. El problema de l'Afganistan es lliura en un altre camp de batalla. És un problema de justícia.

La fi del règim talibà no ha convertit el país en un Estat de dret, ni tan sols s'hi ha aproximat. Ni Europa ni els Estats Units han tingut nassos per dissoldre les faccions armades. És més, molts senyors de la guerra tenen representativitat parlamentària i mantenen quotes de poder. Ells són els responsables del totalitarisme, de la impunitat i la corrupció. Ells són els que han contribuït a l'èxit dels talibans, percebuts per molts afganesos com a persones estrictes, sí, però honestes.

No tots els talibans lluiten per la religió. Molts ho fan per diners. Així de simple? Doncs en molts casos és així. Els preus agraris s'han desplomat a causa de la influència dels importadors instal·lats al govern; l'eradicació de la droga ha deixat milers de persones en la indigència, la prohibició d'exportar fusta ha deixat les regions frontereres amb el Pakistan, com aquí a Gardez, sense el seu principal mode de vida... Els talibans paguen a cada nou recluta uns 150 euros, un bon salari quan no hi ha res més. L'obligació d'Europa i els Estats Units és promoure un govern just i ajudar els afganesos a omplir els estómacs. Sembla contradictori que les cancelleries occidentals estiguin disposades a deixar morir soldats per assolir un objectiu tan abstracte com derrotar Al-Qaeda i que no es faci res pràctic per desmantellar aquest govern corrupte que en molts aspectes es comporta com el règim dels talibans.


PD: L'estada a la base s'ha acabar a primera hora del matí, hora del comiat. Fotografies, abraçades, intercanvis de telèfon i desitjos de fortuna. El soldat Stchakovski m'ha invitat a visitar casa seva a Pittsburgh. "Què hi ha d'interessant allà?" "Res, però tenim l'equip de futbol dels Steelers". Jo sóc fan dels Redskins, però accepto la invitació. Tornar a veure'ns serà el símbol que tots dos continuem vius. L'important és no deixar de fer plans a llarg termini. Això ens connecta amb el futur.

VÍDEOS RELACIONATS