Finlàndia, l'únic país d'Europa que ha fet que els sensesostre tinguin una llar

A totes les ciutats europees ha augmentat de manera alarmant el número de persones sense llar en els darrers anys. I la tendència va a l'alça.

Barcelona no és una excepció. Té 1.026 persones vivint al carrer i unes 2.200 dormint en equipaments municipals i d'entitats socials malgrat que s'han ampliat les places per a persones sense sostre en els anys. Sense les entitats socials, la situació seria molt més crítica.

Per contrast, Finlàndia és l'únic país d'Europa on pràcticament ningú dorm al carrer. Com ho han aconseguit?

En Manu com el coneix tothom, té 56 anys i en fa 15 que viu al carrer. Va néixer a Galícia i va créixer a Andalusia. Fa 40 anys que va venir a Catalunya. Ha estat legionari, paleta i cambrer a Sabadell. Uns fets tràgics el van arrossegar al carrer. Fa uns anys que sobreviviu com pot, agafant ferralla i venent-la. I malgrat que n'està molt cansat, no es deixa vèncer:

"És dur el carrer; però, si no t'hi acostumbes, et tornes boig. I jo vaig estar a punt de tornar-me boig."

En Manu, cada dia es construeix la seva caseta de cartró per dormir amb els seus tres gossos, que són la seva família, i els estima com si fossin els seus fills:

"Als meus nens, els dec la vida. Si no, ja podria ser mort. Tirar-me al metro o al tramvia, o un cotxe. O tirar-me d'un pis avall. Gràcies a ells, estic viu. I mira, cap endavant!"

Barcelona, la ciutat d'Espanya amb més persones vivint al carrer

Una de les causes és perquè té més serveis d'acollida de persones sense sostre que a la resta de ciutats de Catalunya. La majoria de les persones que viuen al carrer no volen estar-hi però s'hi veuen obligades perquè als centres residencials d'inclusió no hi ha llits per a tothom.

Albert Sales, el coordinador del pla de lluita del sensellarisme a Barcelona, ha creat el Consell Municipal de Benestar Social de l'Ajuntament de Barcelona, un espai únic a Espanya, en què les persones sense llar poden debatre les polítiques de sensellarisme i trobar solucions per combatre-la.

Les preguntes són les que sorgeixen a arreu: per què no es mantenen sempre obertes les 100 places del centre, que s'obre només quan baixen molt les temperatures a l'hivern? Per què no s'allotgen les 1.026 persones que viuen al carrer?

La resposta que els trasllada Albert Sales és que hi ha un gran desequilibri pressupostari entre el que hi destinen l'Ajuntament i la Generalitat de Catalunya:

"És difícil justificar que una administració local estigui destinant 36 milions anuals a les polítiques de sensellarisme mentre la Generalitat de Catalunya no hi destina ni 300.000 euros".

Barcelona sola no pot afrontar el repte. Albert Sales critica que no hi hagi una estratègia conjunta:

"No hi ha una estratègia per equilibrar els serveis a les persones sense llar i l'exclusió residencial al territori. Catalunya és un desert en aquest sentit."

Francesc Iglesias, secretari general d'Afers Socials i Famílies:

"L'atenció a les persones sense llar és una competència municipal. I en aquest sentit, fins ara, el govern no tenia cap política específica. Ara precisament el que volem és engegar una política de suport als ens locals. I amb Barcelona hem començat amb un compromís de 3 anys, que són 370.000 euros."

Tot i que es vol implementar una estratègia per abordar el problema del sensellarisme a Catalunya, i des de Barcelona es treballa en idees que també sorgeixen de la reunió municipal del Consell de Benestar Social, de moment, encara s'està lluny de trobar una solució per a les persones que s'estan al carrer.

Laura Guijarro, representant espanyola del consell administratiu de la Federació Europea de Persones Sense Llar (Feantsa) i responsable d'incidència de Sant Joan de Déu Serveis Socials – Barcelona:

"Hi ha 3.000 persones sense llar si comptem només persones dormint al carrer i en centres residencials o albergs -el que s'entén per albergs-. Si a sobre comptem altres persones, com poden ser: persones que estan a punt de ser desnonades, persones en habitatges insegurs, persones en habitatges sobre ocupats... la xifra és molt més alta."

Laura Guijarro també fa un altre apunt important:

"A nivell estatal, hi ha una estratègia nacional per combatre el sensellarisme, que no té dotació pressupostària i, per tant, no s'està implementant."

Rafa Vilalta, que ha viscut 15 anys al carrer, participa cada mes en una reunió del Consell Municipal de Benestar Social de l'Ajuntament de Barcelona, creat per Slaes. I després de sentir els pressupostos de les administracions, Rafa Vilalta s'exclama:

"Aquí hi ha morts i són persones. A Barcelona n'hi ha hagut 47 aquest any. Però això importa una merda, no sortirà mai a la tele. Ni un. 'Ha muerto un sintecho.' Perquè al final, a la gent... a la gent és que se li'n fot tot."

La solució del sensellarisme a Finlàndia

A la dècada dels 80 hi havia 20.000 persones sense llar a Finlàndia. Des del 2008, Finlàndia ha llançat un programa nacional basat en el Housing First; l'Estat dona una llar permanent a cada persona sense sostre, en lloc d'acollir-los en allotjaments temporals com ara albergs. I pràcticament han aconseguit que no hi hagi ningú dormint al carrer.

Miguel Rojas és una d'aquestes persones que han rebut un apartament amb un contracte de lloguer a nom seu. En paga un 20%; un percentatge que es calcula en funció dels seus ingressos. És xilè, però fa 25 anys que viu a Finlàndia. Sobrevivia fent de músic de carrer i va arribar a aquest país seguint un cantant de tango nòrdic a qui admirava. Després el va sorprendre l'amor, tres fills i una posterior ruptura sentimental.

"Después de tenerlo todo, tenir mi casa con mis hijos y.... el sueño finlandés, ¿no? de tener eso a patitas en la calle.  Yo tuve un problema de depresión muy grande y pensamientos de suicidio."

En Miguel viu a Väinölä, un bloc d'apartaments on hi ha 34 persones més que no tenien llar. És a Espoo, una ciutat de l'àrea metropolitana de Hèlsinki. Un dels requisits per anar-hi a viure és haver superat les addiccions a tòxics. Però, a casa seva, cadascú fa el que vol. Ells són els que dirigeixen les seves vides.

El govern finlandès contracta una entitat social, l'Exercit de Salvació, per gestionar tot el conjunt d'apartaments. Pilvi Cole, directora de la unitat d'habitatge de Väinölä:

"Tenen un contracte de lloguer permanent, i, després, tenen suport per reinserir-se a la societat. Definitivament, per a moltes persones és una ajuda. No funciona per a tothom, però jo diria que, almenys per a un 80%, aquest és el camí correcte."

En Miguel va entrar-hi el desembre de l'any 2015:

"Me cambié a mi departamento aquí en Vainola y fue llegar al cielo. Fue llegar a un lugar donde puedo estar tranquilo, a un lugar donde tengo mi seguridad."

La feina comunitària que fan diàriament els llogaters és un punt clau en el model de Housing First a Finlàndia. És una manera d'empoderar la persona i de fer-la sentir que torna a pertànyer a la comunitat.

L'estratègia nacional d'aplicar el mètode de Housing First a Finlàndia es va posar en marxa l'any 2008. I ha estat possible gràcies al treball conjunt entre l'Estat, cinc ajuntaments de les ciutats amb més habitants i diverses entitats socials.

Juha Kaakinen és un dels responsables d'aplicar el model de Housing First a Finlàndia. És president de la Y-Foundation, una organització que en 30 anys ha donat pisos de baix cost a 12.000 sensesostre d'aquest país:

"Quan tens un lloc segur, pots començar a trampejar els teus altres problemes. Si tens addiccions a substàncies tòxiques, estàs a l'atur o tens qualsevol complicació de salut, és comprensible que et resultin molt difícil de solucionar si no tens una llar. A més, nosaltres pensem que l'habitatge és un dret social. També crec que el fet de donar una casa assequible ha estat un dels punts clau de la política nacional."

La despesa econòmica

A banda de la voluntat política per aconseguir que ningú dormi al carrer, també hi ha una altra qüestió important: la despesa econòmica.

Kimmo Tiilikainen, ministre de Medi Ambient, Energia i Habitatge, ho explica així:

"Per descomptat, al principi és car, costa diners, però suposo que pensem que a la llarga significarà menys costos."

I per comprovar-ho, han fet estudis econòmics. La doctora Virpi Sillanpää és investigadora de la Universitat de Tecnologia de Tampere:

"Quan hem calculat els costos d'estalvi, teníem una base anual. En total, parlem d'uns estalvis aproximats de 15.000 euros l'any per persona en comparació amb la situació de sensesostre. Els resultats apunten que, quan les persones sense llar estan en el seu propi apartament, es redueix a la meitat l'ús de serveis socials i sanitaris en comparació amb l'ús del servei durant la situació de carrer o d'alberg."

Però una de les claus de l'èxit de Finlàndia és la prevenció del sensellarisme. Ajuden a pagar el lloguer dels pisos de persones que estan en una situació vulnerable. Com, per exemple, les mares o els pares solters, els estudiants, els treballadors a temps parcial, els parats, els pensionistes o les persones amb alguna discapacitat.

Ho fan per impedir que perdin els apartaments on estan vivint i caiguin en la situació de sensellar. I ho financen a través dels impostos, i dels guanys de la loteria nacional i d'una part de Ray (l'empresa nacional d'escurabutxaques).

Kimmo Tiilikainen, ministre de Medi Ambient, Energia i Habitatge:

"Crec que impedir que algú caigui, que perdi casa seva i acabi al carrer, és més barat, amb tota seguretat, que treure'l del carrer i intentar recuperar-lo com a membre actiu de la societat."

També han ampliat el parc públic d'habitatge fins al 30%. La Y-Foundation té 17.000 habitatges en 50 ciutats de Finlàndia dels quals, 10.000 els destina a protecció oficial per a la població general, i els 7.000 restants a persones sense llar.

El que cap altre país ha fet

Finlàndia ha aconseguit el que cap altre país europeu ha fet: reduir el nombre de persones sense llar. I vetllar perquè l'habitatge sigui un dret social. A la resta d'Europa, en canvi, l'habitatge és un bé d'inversió.

Aquesta és una de les raons per les quals el sensellarisme és un problema global, segons Laura Guijarro els governs han sigut massa permissius amb l'especulació:

"Els governs europeus han permès que s'especuli amb l'habitatge i, per tant, està en mans d'especuladors, d'inversors estrangers. Per tant, no hi ha habitatge públic i això fa que els lloguers cada cop siguin més alts i que molta gent no pugui pagar-los."

I és que, segons els experts, les principals causes que porten a aquestes persones al carrer són: l'encariment dels preus del lloguer dels pisos, l'atur i una protecció social insuficient.

Prova pilot a Barcelona

A Barcelona, s'ha engegat una prova pilot amb 65 pisos seguint el mètode de Housing First. L'experiència ha estat un èxit i tenien previst treure 50 nous pisos l'any 2019 però l'ajuntament ha aturat el projecte a causa de l'encariment dels preus del lloguer.

Com que la ciutat només té un parc públic de l'1,5%, tant les entitats socials com la pròpia administració local han de buscar pisos en el mercat de lloguer privat. I això fa molt difícil trobar-ne a un preu raonable d'entre 500-600 euros al mes i assegurar la permanència del llogater més enllà dels tres anys de contracte.

Laia Ortiz, àrea Drets Socials de l'ajuntament de Barcelona:

"A Finlàndia hi ha una aposta decidida de l'estat; hi ha un pla de lluita contra el sensellarisme i més de 20 ciutats, les més grans del país que treballen en xarxa per fer front a la situació. No és que Hèlsinki estigui en solitari, no? Està treballant-hi tot el país per fer-hi front."

Juha Kaakinen, CEO de la Y-Foundation de Finlàndia, opina que aplicar el mètode de Housing First llogant habitatges del mercat privat és molt complicat. I quan se li demana un consell per a resoldre la situació de les persones sense llar al nostre país és clar:

"És molt simple, totes les administracions públiques han de treballar conjuntament i construir més habitatge social".

Però, a banda d'ampliar el parc públic d'habitatge per poder regular els preus dels lloguers, Albert Sales també veu necessari un canvi més gran del sistema actual:

"Per reduir el nombre de persones dormint al carrer necessitaríem un sistema de protecció social que garantís uns ingressos mínims per a tothom, amb independència de la vinculació al mercat laboral, i uns equipaments d'atenció a les persones sense llar a tot el territori de Catalunya. I que les administracions no vagin cadascú per la seva banda, com han anat sempre".