Dia 9, a bord de l'Open Arms: arribant a Sicília amb les 400 persones rescatades

Us imagineu aixecar-vos en un lloc on conviuen més de 400 persones en molt poc espai?

Sort que havíem dormit poc i que l'arribada del dia ens ha enxampat encara fent comptes del que va passar ahir. I parlo del dimarts, perquè malgrat que ja som a la matinada, per mi ahir, és dimarts. Massa impactant, massa emocionant, massa de veritat per haver-ho somiat. En tot cas hauria estat un malson. Però només aixecar-nos ens hem adonat que no, que era molt pitjor, que era un malson real. Totes les persones que s'havien afegit als 19 que som de tripulació podrien haver mort al mig del Mediterrani Central.

I aquesta no és una frase fàcil de dir ni fàcil d'escriure. En moren molts i se sap. Ho havia llegit i ho havia vist en les imatges que arribaven a la redacció; ara, també ho he vist aquí: he vist que la por amb què et miren quan els trobes al mig del mar després d'hores de travessia, és una por singular: és la por de morir. Jo no ho havia vist mai de cara, aquests rostres i amb tanta claredat. I confirmar en primera persona que això és així i que Europa no té organitzada al Mediterrani cap operació amb un mandat exprés de salvament... és si més no una bufetada de realitat.

Havia fet molts reportatges sobre els que arriben i sobre els que no arriben a travessar, des de la redacció, amb imatges que no eren nostres. I les nostres, quan les vegi des de casa, segur que em faran més mal.

Aquí, la tripulació ens ha ajudat a protegir-nos. Troben la paraula adequada, a vegades un gest carinyós, una broma encertada o una abraçada que, a part d'estrènye't, et recull abans no et desmuntis. I la Mayte ja fa dies que em "persegueix". Ella és la psicòloga que tinc assignada en aquesta missió i que em va preguntant com ho porto des de Barcelona. És de l'equip que ve amb nosaltres sense pujar al vaixell, com la Laura, la Mar, el Teo... la gent de comunicació de Proactiva Open Arms que es cuida d'evitar que informativament s'oblidi el que passa al mar quan ningú ho veu, o quan ja no s'ensenya, o quan malgrat es vegi i s'ensenyi ja no ens digui res perquè ens hem ajustat la sensibilitat dels ulls, la del cor i la del cervell, o perquè hem desintonitzat la memòria.

I a les nostres preguntes, ells ens diuen que també ho saben: que també saben que poden morir, que pujar-se a una barca com aquella amb què anaven ahir era jugar a la ruleta russa. És un cop de puny aquesta resposta quan te la diu algú com l'Ettehami, àlies "Jaime". En un castellà perfecte ens explica que, malgrat tot, és la segona vegada que intentava travessar el Mediterrani i que el seu motiu es diu Aurora i és a Sevilla; el primer cop, ens ha explicat, la policia líbia els va tornar cap allà, i va anar directe a un centre de detenció on va viure un calvari. I quan va poder sortir, va triar l'opció de jugar-se la vida al mar per tenir una oportunitat de sobreviure i arribar a Europa.

Això és el que ens han dit molts: no volen acceptar una mort que s'imaginen pròxima i violenta al seu país o a aquell país on van arribar un dia, a Líbia. Tant els mateixos libis com els que han arribat allà, a Líbia, per intentar travessar el Mediterrani, ho diuen: és un país en guerra, violència, inseguretat, sense garanties de sobreviure... l'Amin, libi, de procedència marroquina ens ho deia:

"A mi no m'hauria importat quedar-me a Líbia, si he marxat ha estat pels meus fills, perquè puguin anar a l'escola i perquè puguin viure en pau".

I confiant que Europa els aculli, aquí han tingut un comportament, si més no, sorprenentment endreçat. Res no és fàcil en un vaixell tan ple: ni l'ordre, ni la convivència, ni la intendència.

S'ha garantit menjar i beure per a tothom, en unes condicions en què totes les aigües es consideren "beneïdes", i també hi ha hagut medecines per als qui les necessiten per salut; i per als qui busquen una mica d'atenció, també hi ha hagut resposta. I fins i tot, l'Ubay ha fet, amb cereals, "boletes d'amor" que ha arribat a tothom.

I quan ja, descansats, un grupet s'ha posat a ballar i a cantar, ell i el Juan els han acompanyat i els han portat música. I, avui sí, han estat de celebració. I unes quantes dones ens han volgut abraçar i ens han dit coses molt maques. Tenen ganes d'arribar a Itàlia. Veurem si demà, quan els deixem a Porto Empedocle, al sud de Sicília, també estan contents.

Trobaràs tota la informació d'aquest viatge a Diari de bord: TV3 des de l'Open Arms