"En la sangre", una sòlida novel·la de Laura Gomara

El robatori es pot associar sovint a la marginació, a la necessitat i, en ocasions també podria anar lligat a la cobdícia, potser per això sobta trobar-se

Actualitzat
El robatori es pot associar sovint a la marginació, a la necessitat i, en ocasions també podria anar lligat a la cobdícia, potser per això sobta trobar-se una noia de classe mitjana, amb una vida social rica, amb dues carreres i sense especials estretors, dedicada a robar ordinadors, mòbils, carteres i pisos turístics només per poder pagar-se la seva necessitat quasi visceral de viure envoltada de productes de marca i mantenir un estatus que per via d'herència familiar seria impossible.



Eva Valverde és el personatge central i gloriós de "En la sangre", la segona novel·la de la barcelonina Laura Gomara, publicada per Roca Editorial, i cal reconèixer d'entrada que com a personatge té un grapat de trets que la fan força atractiva i singular. Es mou per diferents territoris de la geografia de Barcelona, però valorant-la en la seva mesura justa, segur que tothom l'ubicaria sense esforç comprant al Passeig de Gràcia o passejant amb aire indolent per Sant Gervasi. La roba i els complements que utilitza són de marca, i no de marca barata precisament i, és clar, la imatge que projecta és espectacular, seductora i envejable. Ara bé, la realitat pot arribar a ser una mica diferent i sovint la processó va per dins i fa que no sigui or tot el que llueix. Però els matisos que Gomara regala a la seva protagonista la doten d'un magnetisme especial i et fan venir ganes de quedar amb ella, asseure't en un sofà del Casa Fuster amb vistes als Jardinets de Gràcia i, per allò de crear un clima de complicitat, assaborir un combinat sense alcohol vigilant, això sí, l'iPhone en tot moment.



Entrant en matèria, un dels conflictes personals que marquen la història arriba després d'una visita al metge. El diagnòstic d'una hepatitis ferotge que, amb una mica de mala sort, se la pot endur a la tomba, comença a condicionar la seva visió de la vida i la seva manera d'actuar. I enmig de tot aquest batibull, les relacions una mica tempestuoses amb el seu xicot, un rus de nom Oleg que va conèixer a la consulta del metge i que també patia la mateixa malaltia. La resta de conflictes també li van venint sols i, tal i com profetitzava Pedro Navaja, "si naciste pá martillo, del cielo te caen los clavos". Tot es complica i a mida que l'ambient s'enrareix, les realitats i els somnis de l'Eva es van allunyant d'allò que haurien de ser i que potser ja no arribaran a ser mai.
De mica en mica, sense necessitar-ho, sense demanar-ho i sense desitjar-ho, els problemes s'acumulen, es succeeixen, s'amunteguen i, fins i tot es confonen, arribant al desconcert, al caos, a la sospita múltiple, a la por. Laura Gomara aconsegueix que la novel·la es mogui en diferents estrats amb una efectivitat i una contundència directes i francament letals. D'entrada i qui sap, potser gosaria a dir que aquí rau el punt més magnètic i interessant de tot plegat, la personalitat, els pensaments i els canvis d'ànim de l'Eva, que es belluguen entre aquella intimitat pròpia i necessàriament privada i el punt d'esnobisme que la seva falsa vida desperta entre tots els que l'envolten, amb una consideració afegida i no gens banal, la sensació secreta i qüestionada d'ocupar un lloc que no li pertany, movent-se per aquella línia fràgil que es pot trencar en qualsevol moment, descobrint la farsa, posant al descobert l'engany i deixant-la sense cap mena de cobertura exterior i interior.
Però tot i que amb això ja s'aconseguiria una bona novel·la, a "En la sangre" hi ha moltes més coses. Hi ha una trama creuada, intensa, complexa, que, pàgina a pàgina és va allunyant de la claredat fins arribar, finalment a l'esclat que porta la llum, una trama que tampoc no s'allunya gaire d'aquesta intencionalitat, d'aquest estil volgut i hàbil de traçar els personatges amb punta fina, dibuixant detalls, elements subtils que acaben confegint un univers molt més particular i, a la vegada més global i que ajuden a entendre les veritables personalitats i també els actes que protagonitzen.
I hi ha una mirada de vegades lúcida, de vegades crítica, de vegades desacomplexada però sempre esmolada i sòlida cap a la vida. Roba de luxe, tendes segona mà de comerç electrònic, somnis que es toquen amb la punta dels dits però que no s'acaben de transformar mai en realitats tangibles. Realitats tangibles que s'esvaeixen com el fum, el turisme invasiu i el contrast de les moltes Barcelones que conviuen al voltant d'una única vida i que s'hi succeeixen amb una facilitat i una normalitat sorprenents: la Barcelona enyorada, la de la classe alta, la dels ambients i les botigues de luxe, la dels barris més apartats on, en teoria, només en teoria, és més fàcil passar desapercebut i flirtejar amb les activitats prohibides sense gaires preguntes; la del turisme massiu i invasiu, la Barcelona cultural i literària i, és clar, la de la delinqüència organitzada i d'alt nivell, la que oscil·la entre el perill extrem i real i la gran ostentació opulenta. I pel mig una xarxa espessa de relacions humanes tractades amb una psicologia de bisturí, que obre, separa i mostra, les capes més interiors, els indrets més amagats de l'ànima.



I ara és l'autora, Laura Gomara, qui ens acosta la seva mirada personal a la història i a la seva protagonista:
Odiaran l'Eva
Mentre escrivia En la sangre, la frase que més repetia als meus torturats lectors zero era "Odiaran l'Eva". I és que l'Eva Valverde, la protagonista de la novel·la, és un personatge incòmode, mordaç, bastant incorrecte i fins i tot un pel cruel. És una dona molt diferent de la protagonista de la meva novel·la anterior, Vienen mal dadas, que entrava en el món del crim amb moltes reticències i empesa per una situació vital insostenible.
L'Eva Valverde, en canvi, ho té quasi tot de cara: una família que se l'estima, un pis en propietat, dues carreres, un noi penjadíssim d'ella... Però ha decidit fer-se carterista i dedicar-se a robar pisos turístics en una Barcelona, la nostra, cada vegada més massificada.
Però m'allunyo del tema! No era per aquesta ocupació tan poc convencional que tenia por que els lectors odiessin l'Eva, no. Tenia por que l'odiessin perquè no és una víctima, com sí que ho podia ser -malgrat ella mateixa, tot s'ha de dir- la protagonista de la novel·la anterior. L'Eva Valverde és una dona insubmisa, amb molta mala llet i opinions que poden fer mal... Com allò que diu de les cremes del Mercadona.
Ai, quin tema, oi? Però, de veritat, és per coses com aquestes que el personatge de l'Eva es fa incòmode. Us poso en context. Al primer terç de la novel·la, l'Eva Valverde ho perd tot i torna a viure a casa dels pares. Ella és una dona molt primmirada amb la moda i les marques i no pot suportar, quan obre l'armariet del lavabo dels pares, veure-hi tot de potets de cremes de marca Mercadona. Potser fa un comentari una mica massa bèstia. I justament aquí, moltes lectores, per altra banda estupendes, han sortit amb les mans al cap. Perquè, és clar, elles fan servir cremes del Mercadona. I jo, també, que consti. Però l'Eva Valverde no. I té una opinió al respecte una mica agressiva, ja sabeu.
Com a lector, aquestes coses te les pots prendre amb humor o no. A mi, personalment, m'encanten els personatges que et deixen fora de combat verbalment i que no te tenen pels a la llengua. Per altra banda, també reconec que l'Eva Valverde és una persona que no voldria trobar-me a la vida real, sobretot al metro, no cal dir per què, però posar-me a la seva pell durant uns mesos ha estat molt molt divertit.




Laura Gomara basteix una novel·la que enganxa i modela una protagonista encara més addictiva, amb unes relacions professionals, d'amistat, de parella o de família gens convencionals i que sovint es mouen per la geografia dels límits, pentinant quasi sempre el punt de trencament i de crisis. Una protagonista que, malgrat tot, té un cert halo poètic que acaba despertant un corrent d'empatia i de complicitat i un sentiment paral·lel i gens secret de fascinació que et porta a desitjar anar a dinar amb ella, ja sigui escollint un restaurant modern i de disseny o fins i tot optar per anar a casa dels seus pares on, com a mostra d'un gust excel·lent i d'un bon criteri indiscutible, s'hi beu vermut de Reus.
Anar al contingut