Jugava Messi i va fer un gol. Però el Barça va patir del mateix mal que quan no juga l'argentí. Les coses han canviat tant, l'evolució ha estat tan profunda, que ha arribat a menjar-se la idea d'aquest equip que fa temps que juga a una altra cosa.
Els projectes, les empreses, han d'evolucionar i no es poden quedar aturats. Els mecanismes s'han de perfeccionar, trobar noves solucions, i és lògic, natural i saludable renunciar a vells dogmes per trobar-ne de nous. Però no té sentit vendre's l'ànima a una proposta que renuncia al que t'identifica, perquè això és no veure-hi més enllà del nas.
Em fa l'efecte que una mica de tot això és el que li ha passat al Barça de Luis Enrique i que el drama que ha suposat aquesta temporada el fet de no tenir Messi a l'equip en algun partit formava part dels símptomes que advertien de la malaltia.
No fa pas tant que ens sorpreníem amb algun dibuix arriscat en l'alineació on el tècnic jugava a acumular homes al mig del camp per dominar el joc i des d'aquí dominar el partit. Ahir, a Anoeta, com ja m'ha passat en altres partits, em va costar veure on era el mig del camp. O més aviat on eren els jugadors del Barça en aquest mig del camp que va dominar encertadament i clarament la Reial Societat.
La Reial d'Eusebio va fer el que feia abans el Barça, entretingut ara en la innegable i poderosa força del seu triplet davanter.
Hem fiat la nostra sort a la capacitat dels que segurament són els tres millors davanters del món, i ells ho han fet a la seva capacitat de fer gols.
Si ens en fan dos, en farem tres. Aquesta equació tan simple, tan inatacable, tan lògica, la formulava Cruyff, que, d'altra banda, era prou llest per suportar-la amb un equip sencer al darrere.
Ha desaparegut el mig del camp perquè al davant els tres més lluents han oblidat una part important de la seva feina, pressionar, i perquè, embogits en la rematada, hem oblidat un altre vell adagi cruyffista: "Si tu tens la pilota, no la té el rival." Ahir la pilota va ser donostiarra.
La força d'aquest equip els últims tretze anys ha estat saber viure per damunt de les individualitats. O encara millor, posar-les al servei de l'equip. El trident va camí de canviar el sentit d'aquesta frase, i deixar l'equip al seu servei. I això no només seria una traïció a la idea. Seria un error irreparable.
La maledicció d'Anoeta ha estat no creure en malediccions i pensar més en el clàssic que en la Reial Societat, on el seu entrenador encara creu en l'equip i en una idea concreta de futbol. Potser perquè al davant no té un trident, encara que ahir Vela i José semblessin d'un altre planeta. És el que passa quan jugues en equip.