Suposo que la majoria no sabeu qui és l'Albert Medina. I això que li deveu molt. A ell i a la seva feina, a la seva manera d'entendre l'esport, fonamental per a vosaltres, perquè era amb els seus ulls que vèieu partits de futbol, Jocs Olímpics o programes de televisió.
Curiosa, la feina d'aquesta gent, anònima per a la majoria, però imprescindible per entendre l'espectacle de la televisió, l'ordre de les imatges i el que paga la pena de veure i el que no.
Ens coneixeu als que sortim, als que donem la cara, als que omplim la pantalla i, amb més o menys fortuna, entrem a casa vostra. Els que hi ha al darrere, els que fan possible el miracle d'un vídeo, un programa o una transmissió, són, majoritàriament, anònims. Però igual d'importants.
L'Albert ens ha deixat, sense fer soroll i amb aquell posat de professor despistat que el caracteritzava. Feia anys que no el veia, que no hi parlava. Ni sabia que estava malalt. Ho he sabut avui, quan ja era tard. Quan aquesta maleïda malaltia que tots coneixem se l'ha endut.
L'Albert va ser el primer realitzador de Cent per cent futbol. Bé, va ser el que es va quedar el marron d'un programa de nit, al 33, amb un presentador amb menys hores de vol que un llangardaix i un futbolista que sempre havia vist les càmeres fora del rectangle de joc.
En puritat, va ser el segon realitzador del programa, perquè el primer, Carles Gener, va realitzar només un dia: el primer.
De la mà de l'Albert, l'endemà del meu debut a la tele com a presentador d'un programa, vaig anar a veure el responsable de dramàtics de TV3, el senyor Bas. Va ser idea del Medina, que em mirava com qui es mira una espècie en extinció..., però amb ganes d'ajudar a salvar-la.
I de la seva mà vaig anar aprenent a fer tele. A seure sobre el faldó de l'americana perquè no em fes plecs, a mirar a càmera...
De la seva mà i de la seva paciència, que no va ser poca. Quantes discussions per l'escaleta del programa..., que no estava mai a punt! Suposo que va ser per això, pel meu desordre i el meu amor pel directe, i per la seva habituació a conviure amb el meu caos, que vam tornar a coincidir en un programa impossible, un Gol a gol que s'acabava a quarts d'una o de dues de la nit en què aguantàvem sense sopar, a base de tallats i algun cigarret. Com aquell que va arribar a sortir en pantalla perquè tots dos estàvem despistats i, suposo, molt cansats.
Avui he sabut que l'Albert Medina ens ha deixat. I m'he quedat glaçat. Feia anys que no ens vèiem, que no parlàvem. Però em sembla que va ser ahir que pujàvem la rampa cap al CPA per veure el senyor Bas. El que ens va dir que valia més que jo no llegís, que improvisés.
Un marron que el pobre Medina va acceptar amb professionalitat i m'imagino que amb una mica de resignació.
Ara ja sabeu qui era l'Albert Medina. Potser massa tard, com passa amb tants d'altres, els que fan possible el miracle de la televisió. De les maquilladores als il·luminadors. Dels correctors als càmeres. I, per descomptat, els realitzadors. L'Albert n'era un. I dels bons. L'home que ens va fer veure l'esport a través dels seus ulls.