LA CONTRADICCIÓ DE QUIQUE
Sentia ahir la roda de premsa de l'entrenador de l'Espanyol després del derbi i em venien unes ganes terribles de ser a la sala i preguntar. Em vaig mirar
Sentia ahir la roda de premsa de l'entrenador de l'Espanyol després del derbi i em venien unes ganes terribles de ser a la sala i preguntar.
Em vaig mirar la febre, perquè ja no m'agraden aquests torns de preguntes on no et permeten ni repreguntar i on t'has de presentar com si fossis on nouvingut que s'ha colat a la conversa amb ànim de tocar els collons.
No tenia febre. Només em dominava la curiositat. Volia saber com vivia l'entrenador de l'Espanyol la contradicció d'esperar que els seus aturessin Messi, i les ganes, com a bon amant del futbol que és, de veure com l'argentí inventava una nova sortida a la xarxa que li havien trenat.
També li hauria preguntat si sabia que la seva admiració incondicional pel jugador seria mal llegida per un sector dels aficionats que només entenen de colors i no de futbol.
I me'n vaig quedar amb les ganes, sucant una magdalena al meu cafè; com aquella noia que cantava el grup Mecano ara ja fa massa anys.
Em va semblar extraordinari tot el que va dir Quique Sánchez Flores de Leo Messi. Des del seu reconeixement d'un fill culer i admirador del 10 del Barça -ell, que ve d'un passat madridista i un present espanyolista espaterrant- fins als seus qualificatius.
Va dir de Messi que era el millor del món, que tenia la sensació que era l'únic jugador del planeta que podia fer un "hat-trick" cada vegada que s'ho proposés i que el que més li agradava, el que més l'impressionava, era la seva humilitat.
Avui que tothom parla de les meravelles que va fer Messi ahir, tornar a sentir Quique és el millor homenatge que es pot fer a Messi.
Encara que jo continuo amb les ganes de saber com es pot viure amb la contradicció de voler fer-lo desaparèixer del camp i esperar amb la il·lusió d'un nen un nou truc del millor mag de la història del futbol.
Em vaig mirar la febre, perquè ja no m'agraden aquests torns de preguntes on no et permeten ni repreguntar i on t'has de presentar com si fossis on nouvingut que s'ha colat a la conversa amb ànim de tocar els collons.
No tenia febre. Només em dominava la curiositat. Volia saber com vivia l'entrenador de l'Espanyol la contradicció d'esperar que els seus aturessin Messi, i les ganes, com a bon amant del futbol que és, de veure com l'argentí inventava una nova sortida a la xarxa que li havien trenat.
També li hauria preguntat si sabia que la seva admiració incondicional pel jugador seria mal llegida per un sector dels aficionats que només entenen de colors i no de futbol.
I me'n vaig quedar amb les ganes, sucant una magdalena al meu cafè; com aquella noia que cantava el grup Mecano ara ja fa massa anys.
Em va semblar extraordinari tot el que va dir Quique Sánchez Flores de Leo Messi. Des del seu reconeixement d'un fill culer i admirador del 10 del Barça -ell, que ve d'un passat madridista i un present espanyolista espaterrant- fins als seus qualificatius.
Va dir de Messi que era el millor del món, que tenia la sensació que era l'únic jugador del planeta que podia fer un "hat-trick" cada vegada que s'ho proposés i que el que més li agradava, el que més l'impressionava, era la seva humilitat.
Avui que tothom parla de les meravelles que va fer Messi ahir, tornar a sentir Quique és el millor homenatge que es pot fer a Messi.
Encara que jo continuo amb les ganes de saber com es pot viure amb la contradicció de voler fer-lo desaparèixer del camp i esperar amb la il·lusió d'un nen un nou truc del millor mag de la història del futbol.
