Sí, amb la crisi del coronavirus els rics pagaran més impostos (i la resta també)

Si tanquem els ulls i ens imaginem una imatge de país feliç, pròsper, ric i optimista, ben bé podríem traslladar-nos a una platja de Califòrnia, a la "dècada prodigiosa" dels anys seixanta del segle passat, amb cotxes descapotables de maleters infinits, nois i noies fent surf i la banda sonora de "Surfing‘ USA" dels Beach Boys. En concret, aquell disc va sortir el 1962, poc abans de l'eclosió dels hippies i el "flower power".

Doncs bé, en aquell eufòric 1962, el tipus màxim de l'IRPF als Estats Units estava en el 90 per cent! I la majoria de la gent no parlava de si els impostos els ofegaven, perquè es donava per fet que els rics havien de contribuir més al progrés del país, i la resta pagava també de forma progressiva a la seva riquesa.

I es donava per fet, entre d'altres coses, perquè amb prou feines feia 15 anys que s'havia acabat la Segona Guerra Mundial, i encara s'estaven pagant els monumentals deutes que havia deixat. I encara s'estava reparant l'enorme cost humà de la guerra, en forma de morts i mutilats, molts d'ells de les classes populars.

Per cert, ni el 1962, ni el 1967, l'any del "flower power" (el màxim de l'IRPF havia baixat al 75%!) governava el Partit Comunista dels Estats Units. Governava el Partit Demòcrata. Però és que, quan a partir del 68 va governar el republicà Richard Nixon, el tipus seguia en el 70 per cent…

La factura de la nova "guerra"

Ara, amb el coronavirus, el món s'enfronta a una nova guerra, segons el llenguatge de molts dirigents. Però la fiscalitat sobre els grans salaris, les grans fortunes, i les grans operacions financeres és ridículament baixa si es compara amb com funcionava el món occidental fins a finals del segle XX. S'ha anat estenent la idea que "pagar més impostos és dolent per a l'economia".

Doncs no, apujar els impostos quan s'han d'enfrontar situacions excepcionals no està demostrat enlloc que sigui un desastre. Un altre exemple, i no acabaríem mai: a la Primera Guerra Mundial, tots els països, la majoria conservadors, van apujar el tipus màxim de la renda del 4% de mitjana al 38% el 1919, i al 65% en acabar la Segona Guerra Mundial.

O sigui que la factura d'aquesta "guerra" del coronavirus, encara que no tingui res a veure amb les altres guerres, no té perquè pagar-se de manera diferent: hi haurà hagut morts, una economia destrossada, i una necessitat de mantenir una "OTAN sanitària", en una afortunada expressió d'Antón Costas.

Mirem números de la mateixa Espanya

El dèficit públic es dispararà fins a un 10,3% aquest 2020. Això, per a entendre'ns, són uns 110.000 milions d'euros. Com els pagarem?

Sí, Europa ens acabarà ajudant, tant amb transferències directes com amb crèdits barats i segurament condicionats. I, sobretot, ens ajudarà el Banc Central Europeu (BCE) comprant les noves emissions de deute que fem i que poca altra gent voldrà.

Però, segurament perquè serà una de les condicions d'Europa (i perquè és un signe de responsabilitat de cada país), crec que serà inevitable una pujada d'impostos. Per començar, un impost especial, als rics, per les despeses del virus, que ja es comença a conèixer com a Covid Tax.

Taxa Covid i impost de grans fortunes

La primera idea va sorgir del PD (centreesquerra) d'Itàlia: una taxa sobre els que cobrin més de 80.000 euros l'any. Pot suposar uns pocs centenars d'euros per la part baixa, i fins a 50.000 per als milionaris. De moment, ha estat rebutjada per l'habitual barreja de populisme i covardia fiscal de bona part dels partits.

En la mateixa línia, però molt més ambiciosa i paneuropea, va la recent proposta d'un destacat grup d'economistes internacionals: un impost sobre el patrimoni de les grans fortunes, en concret l'1% més ric dels europeus, durant deu anys. Per impedir evasions fiscals, s'hauria d'acordar entre tots els socis europeus, encara que, si no és possible, es podria començar per un grup reduït. No serà fàcil.

A l'estat espanyol, la part de Podem del govern està ja parlant de crear, de forma temporal, un impost de les grans fortunes. De moment, la part socialista tira pilotes fora, i insisteix que l'únic previst són la taxa Google i l'impost de transaccions financeres, que fa mesos que s'anuncien. Poden aportar 5.000 milions d'euros d'ingressos addicionals. "Menos da una piedra", que dirien a Madrid, però recordem que el forat a cobrir són 110.000 milions d'euros.

El que pagarem tots

Justament perquè el forat és molt gran, la factura també l'acabarem pagant tots, de manera més o menys progressiva. I aquí les receptes seran moltes. Podem imaginar-ne unes quantes:

• Apujar l'impost especial dels carburants, aprofitant que el preu en origen està a mínims històrics. Apujar encara més els impostos sobre tabac i alcohol, i també les begudes ensucrades o els aliments escombraria, perquè encareixen el sistema sanitari.
• Incrementar les taxes i impostos sobre les emissions de carboni, inclosos els bitllets d'avió i el negoci dels aeroports, que ja quedaran prou tocats per la crisi.
• Acabar amb l'escàndol que paguin menys les rendes del capital (fins i tot els nostres petits fons d'inversió o paquets d'accions) que les rendes del treball.
• Apujar, com ja va suggerir l'altre dia el president Quim Torra, els impostos de patrimoni o de donacions.
• Replantejar les impresentables rebaixes a zero de l'impost més meritocràtic de tots, el de successions.

En tot cas, el moll de l'os de la recaptació són els tres grans impostos: IVA, IRPF i Societats. Societats patirà per les pèrdues a les empreses. De la resta, ningú n'ha dit res. Però, segurament, de forma més o menys progressiva, s'acabaran modificant, encara que ara ho neguin els grans partits al govern o a l'oposició.

Recordeu com el 2011 i el 2012 Rajoy va apujar IRPF i IVA, en contra de totes les seves promeses electorals?