"Paràsits", Trump, Bon Joon-ho i el cinema sud-coreà: molt més que un fenomen d'Oscar

El dia en què el president nord-americà Donald Trump ha etzibat el seu penós "i el guanyador dels Oscars és... una pel·lícula... de Corea de Sud! De què dimonis va tot això?" sembla especialment indicat per posar el focus sobre aquesta potent cinematografia asiàtica.

Per fer-se'n una idea, li aniria molt bé a Trump deixar-se caure per la Filmoteca de Catalunya, que just aquest divendres inaugura un cicle sobre cinema coreà.

O pel pròxim festival de Sant Sebastià, que dedicarà una retrospectiva a l'edat daurada d'aquest cine, entre els anys 50 i 60. O, simplement, entrar a una sala de cine de Washington, deixar-se de prejudicis populistes i veure "Paràsits".

O també escoltar les veus d'aquells qui fa dècades que reivindiquen el cinema sud-coreà i l'asiàtic en general. Com ara Àngel Sala, director del Festival de Sitges, o Carlos R. Ríos, director del D'A Film Fest (i abans, del BAFF, dedicat íntegrament al cine asiàtic), o el Festival Nits de Cinema Oriental de Vic, o l'Asian Film Fest Barcelona...

O Ferran Herranz i José Tito, els cofundadors de la petita distribuïdora catalana de cinema independent La Aventura, responsables d'estrenar als cinemes de tot Espanya el fenomen "Paràsits".

José Tito: "Ha estat una alineació astral. Vam llegir el guió al Festival de Berlín, abans que la pel·lícula estés rodada, i vam comprar els drets de distribució per Espanya. Era un guió excepcional, però, després, veient la pel·lícula, el guió es va multiplicar per 10. La direcció de Bong Joon-ho va portar-la allà on cap altra pel·lícula ha arribat" diu Tito.

I rebla Herranz:

"Si tinguéssim ull clínic, tindríem un fenomen així cada dos anys. Nosaltres estàvem disposats a distribuir la pel·li sortís com sortís. Però el que ha passat és impensable".

Tots ells treballen per visibilitzar el cinema sud-coreà, des de les seves plataformes, donant-li la rellevància i normalitat que mereix, i que ara ha assolit universalment, veurem si de forma continuada, després del sorprenent desenllaç de la nit dels Oscars.

20 anys de pel·lícules excel·lents

Ara bé, ni tot comença en aquella cerimònia, ni "Paràsits" és un bolet sorgit del no res, ni Bong Joon-ho és una rara avis acabada d'aterrar al planeta cine.

Fa més de 20 anys que tant ell com el cinema del seu país facturen excel.lents pel·lícules. El seu propi debut, "Barking dogs never bite", que es veurà ara a la Filmoteca, va projectar-se ja al Festival de Cinema de Sant Sebastià.

I és que als grans festivals mundials és un cinema fix, apreciat i premiat. Però li mancava un màxim guardó, com la Palma d'Or de Cannes de fa 9 mesos, on la bola "Paràsits" va començar a fer-se internacionalment imparable.

"És el resultat de molts anys d'una cinematografia excel·lent i ha estat la pel·lícula perfecte en el moment perfecte" sentencia Àngel Sala. "En els últims 20 anys hi ha hagut com a mínim 10 obres mestres sud-coreanes".

I donem fe que "Oldboy", del director Park Chan-wook, va ser l'any 2004 el fenomen sud-coreà particular del Festival de Sitges. Va impactar el certamen, enduent-se els principals premis, i "va ser un dels premis més unànimes de la història del Festival, posant d'acord públic, crítica i jurat. Al final de la projecció va ser una explosió d'entusiasme i aplaudiments".

"Haver lluitat pel cinema sud-coreà i asiàtic a Sitges és una de les facetes de la nostra gestió, i de les anteriors, que més orgullosos ens fa sentir. El cine coreà ha calat, al principi el veien alguns com un vici freak, de bitxo rar, però la qualitat ha vençut els prejudicis".

I Sala destaca, d'entre les pel·lícules que han desfilat i seduït a Sitges, tres cintes de la gran collita del 2016: "Tren a Busan" (Yeon Sang-ho), "El extraño" (Na Hong-jin) o  "La donzella" (del mateix Park Chan-wook).

Carlos R. Ríos, que l'any 2000 ja va projectar al BAFF el debut de Bon Joon-ho, té clar que "Paràsits" "ha obert la veda als canvis a Hollywood, com l'any passat va començar a passar amb "Roma". Ha estat un boom molt gros. Ara bé, malgrat que hi haurà més transformacions i que en el rerefons hi ha un punt de recanvi generacional, crec que Hollywood també es defensarà".

I apunta: "Èxits així obren la mirada i la gent estarà més atenta a propostes d'aquesta mena. Ens hem de felicitar que hagi aconseguit unir públic i crítica. Però el problema, a Espanya, segueix sent les quotes a les sales comercials. Si el 80% l'ocupa el cine de Hollywood i el 20% és per la resta del cinema mundial, costarà molt. Sempre hi ha alguna que destaca cada any, com va passar amb "Ida" de Pawel Pawlikoswi, però això succeeix amb títols concrets i de forma excepcional".

I Àngel Sala considera que "té molt de moda ara, com si toqués anar amb la bandereta de Corea. Potser l'any vinent serà el cine danès, que fa anys que reivindica i mereix el seu màxim reconeixement. Però els Oscars han de saber què volen ser, si els premis globals del cine mundial o els de Hollywood. I van perduts. Però és molt bo per Corea i pels Oscars, tot i que s'ha imposat just en un moment en què ha perdut una mica de força. Costa trobar nous directors amb la mateixa empenta que els ja veterans com Bon Joon-ho".

Ell ha estat un dels màxims ambaixadors però n'hi ha d'altres:

Kim Ki-duk ("Primavera, estiu, tardor, hivern i... primavera", 2003, o "Hierro 3", 2007):

Hong Sang-soo ("Ahora sí, antes no", 2015, o "En la playa sola de noche", 2017)

Lee Chang-dong ("Burning", 2018, o "Poesía", 2010)

El cinema sud-coreà, un bé cultural

I no és casual que aquest darrer director sigui exministre de cultura del seu país. El cinema és un bé cultural i industrial de primera magnitud allà. Protegit i fomentat pel seu govern des de finals dels 90 té una quota de taquilla del cine local que supera el 50%. A Espanya és el 15; a França, el 35.

José Tito, de La Aventura, assegura que "els últims 20 anys del seu cine són espectaculars, amb propostes molt populars que funcionen brutalment a taquilla, i també molt cinema d'autor que triomfa a festivals i a Corea mateix. Això les diferencia d'altres cinematografies com la iraniana o romanesa, molt ben considerades en cercles de festivals però a les quals manca un cine popular ben organitzat".

"La gent va molt al cine a Corea, els cinemes són fantàstics i la gent ha estat educada en gaudir del setè art" diu Àngel Sala. "Han practicat una política de protecció del cine increïble. I la indústria va respondre molt bé, creant blockbusters d'acció, thriller i ciència ficció". I Carlos R. Ríos rebla "i també un cinema d'autor, intimista i molt arriscat".

I la barreja perfecta fins ara l'ha proporcionat el mateix Bon Joon-ho, que ha sabut conjugar popularitat i autoria a pel·lícules com "The host", "Memorias de un asesino", "Mother", "Snowpiercer / Rompenieves" i arribant al cim a "Paràsits".

El temps dirà si el seu fenomen queda només en moda passatgera o si el cinema sud-coreà i asiàtic s'instal·len amb més normalitat als Oscars i, sobretot, a les nostres cartelleres i gustos cinèfils.

I, posats a somniar, de forma segurament vana i il·lusòria, qui sap si entrin a formar part també del cine de capçalera del mateix Donald Trump.