La irrupció del petó als llavis i les migracions, claus perquè l'herpes arribés a Europa

El virus de l'herpes, que actualment infecta milions de persones a tot el món, va sorgir a les estepes d'Àsia central fa uns 5.000 anys i es va estendre per Europa degut a les migracions i a una nova pràctica: el que els investigadors anomenen petó romàntic.

Així ho suggereix una recerca d'investigadors d'Estònia i del Regne Unit publicada a la revista Science Advances. 

A partir de diverses mostres de dents humanes, amb una antiguitat d'entre 300 i 1.300 anys, els autors han pogut aïllar el virus HSV-1, una de les dues categories en què es classifica el causant de l'herpes.

L'HSV-1 es transmet bàsicament per contacte oral. Usualment, només provoca nafres molestes o doloroses als llavis, però en alguns casos pot dur a complicacions greus, sobretot en persones amb el sistema immunitari afeblit. Per la seva banda, l'HSV-2 es transmet sexualment i causa herpes genital. Segons dades de l'OMS, uns dos terços dels menors de 50 anys a tot el món tenen el virus de l'herpes.

Conèixer les característiques genètiques dels virus i la seva evolució permet comprendre com s'han estès i com s'hi ha adaptat el sistema immunitari. És una dada més per analitzar el possible impacte de futures infeccions.

Fins ara, les dades més antigues sobre el virus de l'herpes eren del 1925, quan investigadors de l'Institut Rockefeller de Recerca Mèdica el varen aïllar d'un pacient i van publicar el seu estudi al Journal of Experimental Medicine.

Per anar molt més enllà en el temps, els investigadors han fet ús de les tècniques d'anàlisi d'ADN antic i han aprofitat que les dents protegeixen el material biològic de la degradació i, entre altres elements, contenen material genètic de virus i bacteris que hi han arribat a través de la sang.

Després d'estudiar mostres d'uns 3.000 jaciments arqueològics, en van trobar quatre on hi havia restes que encaixaven amb les seqüències d'ADN de l'HSV-1 actual. Tenien entre 300 i 1.300 anys d'antiguitat.

La més antiga corresponia a un home adult trobat a la regió dels Urals, a Rússia. La datació indica que va morir entre els anys 253 i 530 de la nostra era. Dues més provenien de Cambridge: una dona que va viure al segle VI i un home adult jove que va ser enterrat cap als segles XIV o XV.

La més recent es va trobar a Holanda. Corresponia a un home adult jove que probablement va morir durant un atac dels francesos al seu poble, el 1672. Les restes indiquen que era un fumador de pipa empedreït.

Migracions i petons

Els autors van comparar l'ADN antic amb mostres del virus del segle XX. Així en van constatar les diferències i van establir el ritme de mutacions que havia experimentat. Tot plegat els ha dut a la conclusió que el virus actual es va originar fa uns 5.000 anys, cap als inicis de l'Edat del Bronze, a les estepes asiàtiques. Anteriorment estaven circulant diversos virus de l'herpes.

També han estudiat de quina forma es devia expandir per tot Euràsia. La forma principal de transmissió era vertical, de pares a fills, a causa del contacte directe. Però apunten que en aquella època es van produir migracions i canvis culturals:

"La transmissió lateral a mesura que la densitat de població s'incrementava durant l'edat del bronze, unida potencialment a la introducció de noves pràctiques culturals, com el petó romàntic, poden haver contribuït a un desplaçament dels llinatges dominants del virus, que haurien continuat circulant fins a l'actualitat".

La referència al paper rellevant del petó no és cap frivolitat. En la informació suplementària de l'article, una de les autores principals, Christiana Scheib, cap del Laboratori d'ADN Antic de la Universitat de Tartu, Estònia, i investigadora de la Universitat de Cambridge, traça una breu història del petó.

Scheib explica que figures del neolític mostren parelles abraçant-se, però que el registre més antic conegut del petó és un manuscrit de l'edat del bronze procedent del sud d'Àsia:

"El costum devia arribar al Mediterrani amb el retorn de les tropes d'Alexandre Magne cap a l'any 300 abans de la nostra era".

I aquest hàbit es va demostrar tan bon transmissor d'algunes malalties que tres segles després l'emperador romà Tiberi el va prohibir en els actes oficials. Potser l'herpes hi va tenir a veure.

El petó romàntic, doncs, devia facilitar la transmissió no només dintre d'una mateixa comunitat sinó quan es creuaven diverses poblacions.

Scheib explica que aquesta forma de besar-se no és universal, però que està molt estesa en les modernes cultures d'Europa, l'Orient Mitjà i l'Àsia i també s'observa en ximpanzés i bonobos. I aporta aquesta conclusió:

"Totes les espècies de primats tenen alguna forma d'herpes i per això assumim que ens va acompanyar quan els humans vam deixar Àfrica. Però alguna cosa va passar fa cinc mil anys que va permetre que una soca d'herpes s'imposés a totes les altres. Possiblement, un increment en les transmissions, que podria haver estat lligada als petons".

L'estudi de l'ADN antic ha proporcionat, en els darrers anys, informació sobre la història d'altres malalties i el seu impacte en la societat. Al juny, un equip internacional encapçalat per Maria A. Spyrou, de la Universitat de Tübingen, a Alemanya, van publicar a Nature un article sobre el bacteri de la pesta, el Yersinia pestis, que devia evolucionar des de l'actual Kirguizistan i que al segle XIV va matar fins al 60% de la població en algunes zones d'Euràsia.

Uns anys abans, el 2013, investigadors alemanys havien descrit a la revista PLOS Pathogens el primer gran brot provocat pel Yersinia pestis, que es va produir al Mediterrani i al Nord d'Europa en el segle VI. Es va anomenar pesta de Justinià pel nom de qui era aleshores emperador de Bizanci.

Tal com explica Scheib, tots els patògens que existeixen actualment van ser infeccions noves en algun moment. Per això, afegeix, "és important estudiar l'ADN antic, per comprendre les experiències passades i mantenir les generacions futures més segures enfront d'epidèmies".

L'equip vol seguir investigant la història d'aquestes malalties remuntant-se a temps més antics i afirma que buscar-ne indicis en neandertals és "la propera muntanya que volem escalar".