Els premis Oscar 2020, la millor collita de pel·lícules dels últims anys

El mínim que caldria exigir-li a una pel·lícula que aspiri a coronar-se als Oscars és que t'emocioni i entretingui, que et commogui o que, directament, et deixi estabornit.

Que per la seva temàtica, originalitat, factura, guió i/o interpretacions li reconeguis aquell valor de la transcendència. Allò tan difícil de trobar, assetjats per terra, mar i aire per una allau de films i productes audiovisuals.

Que surtis del cine i, durant dies, aquella història segueixi sobrevolant el teu pensament, i que, definitivament s'hi quedi, formant part de la teva memòria cinèfila particular.

I, guanyi qui guanyi a la cerimònia dels Oscars, de pel·lícules amb aquests requisits, ínfules d'obra mestra, moltes nominacions i possibilitats de victòria, n'hi ha moltes enguany. Com a mínim cinc. I això no passa sovint.

"Joker"

Com el pertorbador i punyent retrat de "Joker" (de Todd Phillips), molt més que la història sobre els orígens del maquiavèl·lic pallasso de còmic i enemic de Batman. Tensió creixent, foscor, construcció i interpretació magistrals del personatge, i aquells calfreds que provoquen la dimensió social i política del film, d'una lucidesa i violència que ja va impactar en el Festival de Venècia, d'on va sortir com a millor pel·lícula.
 

"El irlandés"

O "El irlandés", una mena de testament fílmic del mestre Martin Scorsese (només té un Oscar a millor direcció i un a millor pel·lícula). En una seqüència del film, el protagonista (un Robert de Niro no nominat) rep un sopar-homenatge i diu: "És la culminació a la meva vida". I el film de Scorsese sembla això, una síntesi magistral (de 3 hores i mitja!) del seu cine, amb una reunió d'amics, segurament, irrepetible (De Niro, Pesci, Al Pacino, Keitel...). Màfia crepuscular i redempció com a rerefons.

"Érase una vez en Hollywood"

També amb aires crepusculars d'homenatge al Hollywood clàssic i com una mena de destil·lació de tota la seva trajectòria, l'últim film de Quentin Tarantino, "Érase una vez... en Hollywood". La novena pel·lícula del director, i la més personal, madura i serena de totes, podria ser també la primera amb què s'endú un Oscar a millor film o direcció (Tarantino ja en té dos, com a guionista).

"Historia de un matrimonio"

O la història més intimista, "independent" i emotiva de totes, "Historia de un matrimonio". Un retrat implacable i demolidor d'un divorci, la fi de l'amor i l'inici dels retrets, la buidor i el dolor. La millor pel·lícula del director Noa Baumbach i amb una forta inspiració autobiogràfica.

"1917"

I finalment, però amb tantes o més possibilitats que les precedents, el film que es va endur contra pronòstic els Globus d'Or a millor drama i millor direcció, i que va arrassar als Bafta, "1917". Un enlluernador prodigi tècnic maquinat per Sam Mendes, en únic pla seqüència (amb diversos talls, això sí), per col.locar-nos al bell mig de la por, l'angoixa i l'horror de la guerra.
 

"Paràsits"

I amb menys nominacions, però no menys mèrits, el fenomen sud-coreà "Paràsits" (l'obra màxima de Bong Joon-ho), una original i extraordinària metàfora sobre les desigualtats socials i el capitalisme a partir del cine fantàstic (i molts d'altres gèneres) que s'ha plantat a la cerimònia amb sis nominacions, també a millor pel·lícula i direcció.

Almodóvar i "Klaus"

Sembla impossible que se li escapi a "Paràsits" el guardó a millor pel·lícula internacional (el que abans coneixíem com a film de parla no anglesa). Malgrat tot, veurem si finalment "Dolor y gloria" de Pedro Almodóvar marxa o no amb les mans buides.

Qui ha vist augmentar a base de premis (Bafta, Annie...) les seves possibilitats d'Oscar és la cinta d'animació "Klaus", amb firma espanyola, la del director i animador espanyol Sergio Pablos, plantant cara "Toy Story 4". Tota una fita.

Actors i actrius favorits

Les exhibicions del Joker Joaquin Phoenix, paper memorable per un actor encara sense Oscar (mala peça al teler per a les opcions d'Antonio Banderas) i Joe Pesci o Brad Pitt (secundaris fenomenals a "El irlandés" i "Erase una vez...Hollywood. Si es pogués repartir exaequo...) semblen tenir el premi cantat.

També i literalment cantat, l'Òscar a Renée Zellwegger, àlies "Judy" (tot i que aquí allò de l'exhibició ja aniria a gustos...) i, segurament, Laura Dern (també precedida de diversos premis i d'una seqüència de ressò feminista que bé podria valdre-li l'estatueta).

Lluny de la paritat

Una cerimònia que arriba a anys llum de cap rastre de paritat, sense directores nominades a millor pel·lícula i sense gaire diversitat: entre les vint interpretacions nominades, només una per una actriu negra.

I per polèmica, la de la filtració d'una suposada llista amb els guanyadors que l'Acadèmia va apressar-se a desmentir fa uns dies.

Caldrà esperar al final de la gala per veure si era certa o no i si acaba adquirint dimensions de nou escàndol.

Netflix, 24 nominacions

També sabrem al final si es confirma o no el "sorpasso" de Netflix a la meca del cine. Cap dels estudis tradicionals de Hollywood compta amb tantes nominacions com les d'aquesta plataforma.

En suma 24 ("El irlandés", "Historia de un matrimonio", "Los dos papas", "Klaus", "I lost my body"...), posant tota la carn a la graella per imposar-se, per primer cop, als Oscars, després d'ensumar, però no consumar, la victòria l'any passat amb "Roma".

Això sí, una cosa és segura. Es coroni a qui es coroni, es compleixin o no els pronòstics, els Oscars sí que garanteixen aquest any una nit construïda entorn del bon cinema.