Desplaçats climàtics: forçats a marxar de casa sense ajuts ni estatus de refugiats

El 2020, 30 milions de persones van haver de marxar de casa seva i desplaçar-se dins del seu país per la crisi climàtica, és a dir, per culpa d'huracans i altres tempestes, d'incendis forestals, esllavissades, temperatures extremes o sequeres duradores.

És gairebé el triple de les que es van haver de desplaçar per conflictes armats o violència, segons dades d'un informe de la Comissió Espanyola d'Ajuda al Refugiat i Greenpeace.

Són el que s'anomena "desplaçats interns". Quan algú es veu forçat a deixar la seva llar, sovint s'hi queda el més a prop possible per dues raons: perquè no vol perdre el lligam amb el territori que coneix, amb les seves arrels, i perquè la seva situació és tan precària que no pot anar gaire lluny. Això vol dir que molts es queden en països que no tenen la capacitat d'ajudar-los a subsistir.

"Refugiats climàtics", una categoria que no està prevista a la Convenció de Ginebra

Entre els que en tenen la possibilitat, n'hi ha que provaran d'anar a algun altre país, sobretot si és més ric, on poder sobreviure i, fins i tot, si és possible, progressar.

Però no podran demanar asil emparant-se en la Convenció de Ginebra, perquè el terme "refugiat climàtic" no s'accepta, ja que les conseqüències de la crisi climàtica no s'entenen com un perill per a la vida. I això difícilment canviarà.

Si s'acceptés el dret a l'asil per aquesta causa, tant l'ACNUR com els països on es demanés l'asil es veurien obligats a acceptar-ho, amb les despeses econòmiques que això implica. I l'ACNUR no té aquests mitjans, i alguns països no volen i d'altres no poden assumir-ne la despesa.

És més, Susanna Borràs, doctora en Dret i especialista en Dret Ambiental i Immigració de la Universitat Rovira i Virgili, avisa que "segurament si s'obrís la Convenció de Ginebra, la protecció es reduiria a la baixa".

Malgrat tot, hi ha alguns països que atorguen a aquests migrants un visat humanitari, perquè entenen que retornar-los al seu país seria condemnar-los a la mort.

Però el Comitè de Drets Humans diu que els estats haurien de respectar el principi de no-devolució. Això hauria de facilitar l'acollida d'aquestes persones que —gairebé sempre— provenen de països que no han contribuït a l'escalfament global, cosa que sí que han fet la majoria d'estats als quals demanen ajuda.

"Hem d'assumir aquesta part de responsabilitat i de compromís cap a aquests indrets del món que estan aguantant el pes de la nostra riquesa i que estan pagant la factura del dany climàtic i del dany ambiental del qual, principalment, els països del nord som els principals responsables", assegura Borràs.

Pèrdues i danys

Per això, per justícia climàtica, s'ha establert que aquests països han de rebre ajuts dels països més desenvolupats. Aquests ajuts poden ser per adaptar-se als canvis que provoca el canvi climàtic, però quan ja no hi ha adaptació possible es parla de "danys i pèrdues".

A la COP del 2013 a Varsòvia es va acordar que hi havia d'haver un mecanisme per establir la manera d'ajudar o compensar els damnificats. Vuit anys després això, encara s'està debatent i la situació cada vegada empitjora més.

Segons un informe del Banc Mundial, en el pitjor dels escenaris, l'any 2050 podria haver-hi 216 milions de persones desplaçades, als seus països, a causa dels nous escenaris climàtics.

Aquest mecanisme també hauria de servir perquè aquelles persones que es vegin davant la necessitat de canviar de país ho puguin fer de manera regular, i no s'hagin de posar en perill per haver de recórrer a rutes clandestines.