Dels narcopisos al carrer: la droga es fa més visible i degrada encara més el Raval
L'Ajuntament admet un repunt del consum de drogues al carrer, que atribueix a la pressió policial sobre els narcopisos, i els veïns denuncien que els serveis d'atenció als drogodependents al barri no donen l'abast
Porta més de mitja vida enganxat a la droga, en un pou, immers en un trajecte autodestructiu sense bitllet de tornada. Als jardins de Rubió i Lluch, davant la Biblioteca de Catalunya, al barri del Raval de Barcelona, el José Manuel ens ensenya les cicatrius que la droga li ha deixat al cos, després d'anys de punxar-se. Als braços, al coll... a tot arreu.
"Puc estar tot el dia punxant-me. Al final, em punxo per avorriment, perquè la soledat em consumeix."
Es punxa al carrer. Ens explica que, abans, podia injectar-se als narcopisos, on anava a comprar la droga, "però ara només et deixen fumar i ja està, després has de marxar".
La pressió policial i veïnal ha provocat que la majoria de narcopisos operatius funcionin ara només com a punt de venda, però no de consum. Perquè quan els toxicòmans s'hi podien punxar, els problemes amb els veïns de la finca augmentaven.
Conviure amb els narcopisos
Els habitants del Raval estan acostumats a conviure amb aquests narcopisos, i treballen amb xarxa i en contacte amb la policia per combatre'ls. A través de grups de Whatsapp, s'avisen entre ells quan detecten ocupacions sospitoses. "En aquest portal hi ha un punt de venda, el tenim controlat i està actiu", ens assenyala la Júlia Vaquero, de l'associació Guerrilla Raval, un grup de dones que treballa pel barri. Un carrer més enllà, ens assenyala quatre punts més que havien funcionat com a narcopisos. "El número 1, el 3, el 5 i el 13".
El nombre total de narcopisos ha baixat respecte a fa uns anys, però n'hi continua havent. De fet, al Raval hi ha 400 pisos buits, que suposen un caramel per a les màfies, que els ocupen il·legalment. Molts d'aquests immobles, a més, són propietat de grans tenidors, que se'n desentenen. "És un escàndol la inhibició dels grans tenidors pel que fa a les seves responsabilitats com a propietaris. Possibiliten aquestes ocupacions, i la policia té la sensació d'anar a buidar el mar a cullerades", denuncia el regidor de Seguretat de l'Ajuntament de Barcelona, Albert Batlle.
El regidor de Ciutat Vella, Jordi Rabassa, va més enllà:
"Aquests grans tenidors són grans corporacions que no denuncien, que ni tan sols ens agafen el telèfon i que no fan absolutament res."
Els veïns coincideixen amb aquesta tesi. Àngel Cordero, de la plataforma Acció Raval, adverteix que cal reduir el nombre de pisos buits i el de desnonaments que deixen els pisos buits, "perquè aquesta és l'arrel del problema".
L'Ajuntament ha augmentat el patrullatge policial, els educadors socials que treballen al carrer i els serveis de neteja. Admet que hi ha un repunt del consum al carrer, i que això ha augmentat la percepció d'inseguretat, però nega que hi hagi cap augment dels fets delictius. Demana un salt qualitatiu en les investigacions dels Mossos per desmantellar les xarxes de narcotràfic i una política d'habitatge diferent que eviti tenir tants pisos buits al Raval.
Com actuen les xarxes del narcotràfic
Les xarxes de narcotràfic controlen diversos immobles, però no tots són punts de venda. N'hi ha que funcionen com a lloc d'emmagatzematge, i n'hi ha que, senzillament, estan a la recambra per si se'n tanca algun altre.
Segons fonts policials, la possibilitat de veure's descoberts pot fer que els traficants canviïn un narcopís de lloc al cap de quatre o cinc setmanes. Des de principi d'any, la policia ha clausurat una seixantena de pisos. L'últim, la setmana passada, al carrer de la Lluna. Un cop desmantellat, els mateixos veïns van penjar un paper al portal on hi posava "Narcopís tancat per la policia" per informar els consumidors que encara s'hi acostaven.
Molts d'aquests consumidors viuen al carrer. I molts són estrangers. Hem pogut parlar amb toxicòmans d'Itàlia, Hongria, Geòrgia o Croàcia. Com l'Ivan. Té 53 anys i en porta 20 a Barcelona, on va arribar fugint de la guerra. També es punxa al carrer, en un lloc on es poden trobar diverses xeringues usades. Se sent un pària de la societat.
"No valem res per la gent. Ens veuen com uns ionquis, uns lladres, gent que té la sida, com els últims de tot... A mi m'agradaria tenir un lloc per dormir, per desintoxicar-me." "Em drogo no perquè ho vulgui, sinó perquè no tinc res més a fer."
La presència de toxicòmans al carrer es fa més evident als voltants de la sala Baluard, a l'avinguda Drassanes. En alguns carrers propers també s'hi pot veure com alguns es punxen. Aquesta sala de venopunció funciona des de fa gairebé 20 anys. Ofereix als toxicòmans punxar-se amb garanties sanitàries, i intenta reconduir-los cap a la desintoxicació. Però, per molts veïns, és l'origen de tots els mals. Atribueixen a aquest centre la presència de toxicòmans al carrer, que, segons ells, genera problemes d'inseguretat i convivència.
"S'asseuen allà, sota casa meva, fumen crack, es punxen, es barallen... És horrorós, i no podem dormir", afirma la Cristina Gilabert, que viu a tocar de la sala Baluart.
La presidenta de l'Associació d'Amics i Veïns del Carrer Arc del Teatre, Maite Ambrosio, és molt crítica amb la sala, que està situada a pocs metres del local de l'entitat. Assegura que des que va obrir no tenen vida:
"El Raval està mort, enterrat, enfonsat. Nosaltres demanem que tanqui la sala Baluard. I si no la volen tancar, que la gestionin bé. Però així no es pot viure."
Dijous al vespre es van manifestar, justament, davant la sala Baluard, per demanar que s'aturi la degradació del barri.
Altres entitats no tenen una posició tan bel·ligerant. La Júlia, de Guerrilla Raval, considera que "el problema segueix sent de base; tenim gent addicta, i això no se soluciona ni amb més policia, ni tancant la sala, ni portant-la a un altre lloc. Hem d'enfocar el problema des de la dimensió social."
En el mateix sentit, l'Àngel, d'Acció Raval, creu que "cal donar més recursos a les sales de venopunció, als centres de reducció de danys i als serveis socials. Aquesta és la millor manera de reduir l'impacte que tenim al carrer".
Des de l'Ajuntament, el regidor Rabassa insisteix que "el problema és el tràfic de drogues, no un centre sanitari que és un referent. Comprenem que hi hagi malestar i manifestacions, però el que hem de fer és abocar-hi més recursos."
Al carrer, darrere cada persona enganxada a la droga hi ha una història. La Glòria Ibáñez ens explica la seva. És del barri d'Horta. Encara no té 40 anys, i consumeix des dels 15. "Realment veus com et vas enfonsant, i quan ets a dins ja no veus com sortir-ne", lamenta. Ha intentat desintoxicar-se, però sempre ha recaigut. La droga l'ha abocat a viure al carrer.
"Viure en aquesta situació és el pitjor que he pogut conèixer en aquesta vida. Sincerament, no ho desitjo a ningú."
Se'n va arrossegant la seva bicicleta, després de revelar-nos el que més desitjaria: "M'agradaria poder estudiar, dedicar-me a la psicologia infantil. Al cap i a la fi, desenvolupar-me personalment i professionalment, com qualsevol altra persona."
