Un any de cànon digital: com està la situació dels drets a la xarxa?

Any 2000, comença la batalla dels drets digitals. L'aparició de Napster marca l'inici d'un canvi de tendència en el model de la indústria discogràfica. Des de llavors, s'han fet familiars conceptes com "peer to peer", descàrrega i torrent i programes com eMule, Audiogalaxy o Ares. Alguns els fan culpables de la crisi de la indústria, d'altres els veuen com una nova oportunitat per la difusió de la cultura. En nou anys, la situació ha desembocat en l'actualització de la remuneració compensatòria per còpia privada, coneguda vulgarment com a "cànon digital". Les xifres tenen dues cares. L'entitat de gestió de drets d'autor més important de l'estat espanyol, la SGAE, reconeix que ingressa ara un 40% més que fa vuit anys, però defensa que els drets d'autor continuen sent febles. Els crítics no es creuen les xifres i posen en dubte la legitimitat del cànon digital.
Un any de cànon digital: com està la situació dels drets a la xarxa?
Barcelona

Un any de cànon digital: com està la situació dels drets a la xarxa?

Any 2000, comença la batalla dels drets digitals. L'aparició de Napster marca l'inici d'un canvi de tendència en el model de la indústria discogràfica. Des de llavors, s'han fet familiars conceptes com "peer to peer", descàrrega i torrent i programes com eMule, Audiogalaxy o Ares. Alguns els fan culpables de la crisi de la indústria, d'altres els veuen com una nova oportunitat per la difusió de la cultura. En nou anys, la situació ha desembocat en l'actualització de la remuneració compensatòria per còpia privada, coneguda vulgarment com a "cànon digital". Les xifres tenen dues cares. L'entitat de gestió de drets d'autor més important de l'estat espanyol, la SGAE, reconeix que ingressa ara un 40% més que fa vuit anys, però defensa que els drets d'autor continuen sent febles. Els crítics no es creuen les xifres i posen en dubte la legitimitat del cànon digital.
Felip Gordillo Actualitzat
Imatge de recurs (Font: Ecodiario)
El cànon grava els CD, els DVD i també molt més material informàtic.
20 de juny del 2008, entren en vigor les noves tarifes del ja anomenat cànon digital. Ara comprar un CD-R reporta 17 cèntims d'euro a les entitats de gestió de drets d'autor. Un telèfon mòbil, 1,10€; un disc dur, 12€. Fins i tot una impressora d'injecció de tinta està gravada amb un 7,95 € de cànon. Les autoritats consideren que qualsevol suport en què habitualment es puguin fer còpies d'obres subjectes a drets d'autor ha de pagar el que jurídicament es coneix com a remuneració compensatòria per còpia privada.

Aquests diners no són més que l'actualització del que fa anys ja es pagava per una casset. De fet, l'ordre ministerial que va aprovar aquestes tarifes va donar rang de llei a una pràctica que fa anys que dura. Des del 2003, després d'un acord entre les entitats de gestió i els fabricants, hi ha un cànon que grava els CD i els DVD verges.

On van a parar aquests diners? Al que es coneix com a entitats de gestió dels drets d'autors. El principal exemple, la SGAE. És l'entitat de gestió més antiga i important de tot l'Estat, amb gairebé un centenar de miler de socis, i la més afectada per la polèmica de les descàrregues d'internet. La seva posició ha aixecat controvèrsia i sovint rebuig, especialment a la xarxa. El director de la SGAE a la zona mediterrània, Ramon Muntaner, atribueix aquesta mala imatge a "inexactituds, mitges veritats i moltes mentides" i assegura que només defensen els seus afiliats, els autors.

A l'altre bàndol, els usuaris i alguns músics que han triat camins alternatius a les entitats de gestió. Entre els primers, l'Asociación de Internautas que no vol veure el cànon ni en pintura. Un dels seus membres, Xavier Cuchí, assegura que baixar-se una cançó no és delicte perquè no s'està desposseint ningú de res. Entre els segons, Daniel Granados, artista, productor i exsoci de la SGAE. En va marxar perquè li cobraven per posar la seva música gratuïtament a la xarxa.

I, finalment, la indústria. Una paraula que en el món dels drets digitals engloba tant les tradicionals discogràfiques com les operadores d'internet. També hi ha, però, una indústria que es fixa en models alternatius de negoci i tira endavant gràcies a innovar. És el cas de Bankrobber, una "empresa de música" -com els agrada anomenar-se- que entén que el futur està a cavall de les dues posicions.

Les entitats de gestió, necessàries

Amb aquesta panorama i aquests actors es lliura una batalla pel control de la xarxa i per la difusió de la cultura, sense perdre mai de vista el negoci. Deixant a banda la gran indústria discogràfica, curiosament tots coincideixen en un mateix argument: les entitats de gestió són necessàries. Fins i tot algú tan poc dubtós com Xavier Cuchí assegura que "si no hi fossin s'haurien d'inventar".

Tots reconeixen la necessitat d'algú que gestioni els drets dels autors, que agrupats són més forts per fer respectar i negociar el rendiment de les seves obres. El problema és el com. Cuchí assegura que no veuen gens clar com es reparteixen els diners i denuncia "l'avarícia dels gestors de la SGAE a l'hora de recaptar els drets". Daniel Granados, de Producciones Doradas, també posa en dubte una distribució que "reparteix entre pocs el que generen molts" i crítica el funcionament "poc democràtic" de l'entitat.

Enrique Dans, professor d'IE entre moltes altres coses, va més enllà i assegura que la SGAE "creu que té un mandat diví per controlar-ho tot, però no entén que no tot és lucratiu". Fins i tot Xavier Riembau i Marçal Lladó, de la discogràfica catalana Bankrobber que representa músics emergents com Mazoni o Sanjosex, denuncien l'opacitat de la SGAE.

El fet és que, com recorda Ramon Muntaner, la SGAE "no és una ONG". És una empresa que es deu als seus socis i la seva missió és gestionar els drets d'autor dels seus afiliats, cobrar-ne els rendiments i evitar que se'n faci un mal ús.

Però què passa quan em descarrego una cançó? Em surt gratis i no pago drets d'autor a ningú. Això és legal? I, més important encara, és bo per a la música? És obvi que amb l'arribada de les ja no tan noves tecnologies, la situació de la indústria discogràfica ha canviat. Probablement, les descàrregues "il·legals" no són bones per a la indústria, si més no com se l'entenia als anys 90. Xavier Riembau ho explica molt bé: "Es va estirar més el braç que la màniga, com en el 'totxo', el dispendi era insostenible". Daniel Granados, productor de Joe Crepúsculo, assegura que les grans multinacionals van cremar la indústria i elles mateixes van abocar que comencés la mal anomenada "pirateria".

La solució a aquesta crisi del sector passa per un canvi de model. Des de Bankrobber aposten per una gestió integral del seu producte. Això inclou les tasques de discogràfica, però també d'editorial i, sobretot, de management i promoció de concerts, la gran part del pastís.

Un 37% més en vuit anys

La indústria se n'ha ressentit, però i els autors? Les xifres de la mateixa SGAE ho deixen clar: des del "boom" de Napster ha passat d'ingressar al voltant de 243 milions d'euros l'any 2000 a 334 milions el 2008. Un 37% més en vuit anys i això que vivim temps de gran crisi mundial. A més, els ingressos per concert han crescut més d'un 30% en els últims dos anys. I aquestes xifres fan referència a ingressos nets -després que la SGAE ha cobrat el seu 20% de despeses de gestió- que es reparteixen entre els socis.

Les dades suggereixen que els autors no s'han ressentit de l'arribada de les xarxes de "peer to peer" (intercanvi d'arxius). De fet, Daniel Granados, que és del parer que és una bestiesa cobrar per baixar-se una cançó d'internet, explica que fins i tot s'han beneficiat d'un accés més gran a la cultura que ha permès la difusió de les seves obres. Marçal Lladó defineix internet com "el magatzem més gran del món i a un 'google' de distància". Tots dos es guanyen la vida produint, però no tenen cap dubte a defensar que prefereixen que la música circuli i s'escolti.

La SGAE no nega les seves pròpies xifres, però Ramon Muntaner respon que "no justifiquen la il·legalitat que suposa desposseir un autor dels seus drets". Muntaner ho té clar, assegura que si un autor vol penjar les seves obres gratuïtament a la xarxa ho pot fer, però s'ha de respectar el dret dels que no ho veuen així.

[ Continua llegint el reportatge ]