CityVille s'acosta als 27 milions de jugadors en menys de quinze dies
Prop de vint-i-set milions d'usuaris d'arreu del món construeixen la seva ciutat personal i la comparteixen amb els seus contactes a les xarxes socials. Aquest és el nombre de jugadors que s'entretenen amb CityVille, una proposta que encara no fa quinze dies que s'ha estrenat.
És una quantitat de persones enorme, gairebé quatre vegades la població de Catalunya. La manera com aquest joc ha obtingut aquest èxit esclatant és simple: està associat a Facebook, la xarxa social més poderosa del món, de la qual ja en formen part uns sis-cents milions de persones. La proposta de visualització d'aquestes relacions esteses pel planeta permet fer-se una idea d'aquesta potència amb el traç d'un mapamundi gairebé complet.
Migració virtual massiva
Segons les xifres que es fan públiques a App Data, CityVille ja s'ha situat al cinquè lloc de la llista dels "jocs socials" més populars. Es tracta del creixement més ràpid que cap joc de Zynga ha tingut mai. I això suceeix mentre el que es troba al primer lloc, encara FarmVille, ja mostra un declivi. Els jugadors de CityVille poden convidar els seus contactes de FarmVille perquè es traslladin a les ciutats i els jugadors de FarmVille veuen la icona d'una ciutat per si volen fer el pas amb un sol cop de ratolí, de manera que els jugadors, animats per una estratègia de Zynga, l'empresa líder en aquest sector, amb més de 220 milions de jugadors, abandonen a poc a poc la inseguretat de les granges i els seus dominis agrícoles per migrar cap a les ciutats i participar en el seu desenvolupament.
Clics i addicció
CityVille s'assembla a un simulador de ciutats, però és el mateix tipus de joc que els seus predecessors, amb el mateix cognom. En realitat, el joc no consisteix a planificar des d'una mirada d'urbanista, sinó que es basa en l'addicció provocada per la necessitat constant d'atenció. Construir un edifici exigeix "cinc clics", t'hi has de concentrar. Als afores hi ha granges, i ja se sap que les normes de FarmVille obliguen milions de persones a estar pendents que la collita no es faci malbé. Sempre hi ha algú que abans d'anar a dormir sap que ha de munyir les seves vaques virtuals.
El procediment addictiu és el mateix. Cal estar pendent de la producció del forn de pa o les vendes de la floristeria. Els habitants de la ciutat tenen cada vegada més necessitats i les normes només permeten satisfer-les si compleixes uns objectius determinats que demanen atenció i temps: no plantes uns pastanagues i les culls al cap d'un moment, calen unes quantes hores. Vet aquí la garantia que tornaràs a l'ordinador.
Els amics de Facebook a l'oficina de correus
Aquests jocs socials només es poden seguir del tot si es forma part d'una xarxa social i aquest és un tret rellevant. Si obres una oficina de correus caldrà que hi treballin cinc persones. El jugador ha d'emplear els seus contactes a Facebook i d'aquesta manera milions de persones que juguen tenen com a habitants del seu món electrònic els seus amics i coneguts, que també poden ser els seus competidors i col·laboradors si actuen com a veïns, és a dir, si també juguen a CityVille i decideixes que siguin a l'altre costat de la teva frontera. D'aquesta manera les mateixes regles del joc promouen que s'estengui entre la xarxa social.
El preu de la pressa
La finalitat és que el joc posi al descobert els impacients, tots aquells que no estan disposats a esperar dos dies perquè el blat de moro maduri, tots aquells que tenen pressa per alçar un monument a la seva ciutat i volen saltar-se els objectius que cal acomplir per tenir el permís necessari. I això es compra.
L'adquisició de béns virtuals a canvi de diners reals no és una pràctica majoritària entre els aficionats, però és la base que fa rutllar el negoci.
Simulació i codi lliure
És el primer cop que la recreació de ciutats arriba a aquest estadi, però si en menys de dues setmanes ha crescut d'aquesta manera és previsible que la seva explosió faci que les ciutats tinguin aviat més persones pendents que les granges de FarmVille.
Abans d'això, la simulació de ciutats ha tingut diverses mostres, amb SimCity al capdavant. Els famosos "sims" i diversos simuladors (des d'un formiguer fins a un zoològic) provenen d'aquest invent de Will Wright que va canviar la noció del joc per ordinador. Ha tingut diverses edicions i des del seu web és possible descarregar-se una "demo" jugable. Si la ciutat no és l'afició, sinó que ho és la compra i venda de solars, l'opció clàssica del Monopoly té una versió en línia associada als mapes de Google.
En un altre extrem cal situar l'experiment "Opencity", que no vol ser una versió gratuïta del simulador de ciutats, sinó un projecte compartit per desenvolupar un joc amb codi lliure.
Alcaldes imaginaris
Els jugadors de SimCity podien sentir l'estímul del traçat o la fal·lera pel creixement, però allà les normes del joc imposaven una cultura sostenible i l'equilibri: sense policia hi ha inseguretat, amb massa fàbriques hi ha contaminació, sense transport públic hi ha embussos. En aquest sentit, SimCity és un referent fins i tot pels creadors dels anomenats "jocs informatius".
A CityVille, en canvi, els jugadors tracten la seva creació com ho faria el senyor feudal, propietari dels súbdits i de la seva producció. Però l'acoloriment i el disseny de les icones deixen clar que Zynga considera aquests senyors feudals com un públic força infantilitzat, a diferència dels simuladors més exigents.
Mentre la política catalana es concentra a guanyar o perdre les eleccions municipals de la primavera vinent, els possibles electors o abstencionistes poden fer i desfer ciutats senceres amb el teclat i el ratolí de l'ordinador. Hi ha milions d'alcaldes virtuals que, sense rebre vots i amb l'única legitimitat del lleure, obren carrers, aixequen murs i planten estàtues, milions de jugadors que basteixen una megalopolis de bits al núvol d'internet.
Migració virtual massiva
Segons les xifres que es fan públiques a App Data, CityVille ja s'ha situat al cinquè lloc de la llista dels "jocs socials" més populars. Es tracta del creixement més ràpid que cap joc de Zynga ha tingut mai. I això suceeix mentre el que es troba al primer lloc, encara FarmVille, ja mostra un declivi. Els jugadors de CityVille poden convidar els seus contactes de FarmVille perquè es traslladin a les ciutats i els jugadors de FarmVille veuen la icona d'una ciutat per si volen fer el pas amb un sol cop de ratolí, de manera que els jugadors, animats per una estratègia de Zynga, l'empresa líder en aquest sector, amb més de 220 milions de jugadors, abandonen a poc a poc la inseguretat de les granges i els seus dominis agrícoles per migrar cap a les ciutats i participar en el seu desenvolupament.
Clics i addicció
CityVille s'assembla a un simulador de ciutats, però és el mateix tipus de joc que els seus predecessors, amb el mateix cognom. En realitat, el joc no consisteix a planificar des d'una mirada d'urbanista, sinó que es basa en l'addicció provocada per la necessitat constant d'atenció. Construir un edifici exigeix "cinc clics", t'hi has de concentrar. Als afores hi ha granges, i ja se sap que les normes de FarmVille obliguen milions de persones a estar pendents que la collita no es faci malbé. Sempre hi ha algú que abans d'anar a dormir sap que ha de munyir les seves vaques virtuals.
El procediment addictiu és el mateix. Cal estar pendent de la producció del forn de pa o les vendes de la floristeria. Els habitants de la ciutat tenen cada vegada més necessitats i les normes només permeten satisfer-les si compleixes uns objectius determinats que demanen atenció i temps: no plantes uns pastanagues i les culls al cap d'un moment, calen unes quantes hores. Vet aquí la garantia que tornaràs a l'ordinador.
Els amics de Facebook a l'oficina de correus
Aquests jocs socials només es poden seguir del tot si es forma part d'una xarxa social i aquest és un tret rellevant. Si obres una oficina de correus caldrà que hi treballin cinc persones. El jugador ha d'emplear els seus contactes a Facebook i d'aquesta manera milions de persones que juguen tenen com a habitants del seu món electrònic els seus amics i coneguts, que també poden ser els seus competidors i col·laboradors si actuen com a veïns, és a dir, si també juguen a CityVille i decideixes que siguin a l'altre costat de la teva frontera. D'aquesta manera les mateixes regles del joc promouen que s'estengui entre la xarxa social.
El preu de la pressa
La finalitat és que el joc posi al descobert els impacients, tots aquells que no estan disposats a esperar dos dies perquè el blat de moro maduri, tots aquells que tenen pressa per alçar un monument a la seva ciutat i volen saltar-se els objectius que cal acomplir per tenir el permís necessari. I això es compra.
L'adquisició de béns virtuals a canvi de diners reals no és una pràctica majoritària entre els aficionats, però és la base que fa rutllar el negoci.
Simulació i codi lliure
És el primer cop que la recreació de ciutats arriba a aquest estadi, però si en menys de dues setmanes ha crescut d'aquesta manera és previsible que la seva explosió faci que les ciutats tinguin aviat més persones pendents que les granges de FarmVille.
Abans d'això, la simulació de ciutats ha tingut diverses mostres, amb SimCity al capdavant. Els famosos "sims" i diversos simuladors (des d'un formiguer fins a un zoològic) provenen d'aquest invent de Will Wright que va canviar la noció del joc per ordinador. Ha tingut diverses edicions i des del seu web és possible descarregar-se una "demo" jugable. Si la ciutat no és l'afició, sinó que ho és la compra i venda de solars, l'opció clàssica del Monopoly té una versió en línia associada als mapes de Google.
En un altre extrem cal situar l'experiment "Opencity", que no vol ser una versió gratuïta del simulador de ciutats, sinó un projecte compartit per desenvolupar un joc amb codi lliure.
Alcaldes imaginaris
Els jugadors de SimCity podien sentir l'estímul del traçat o la fal·lera pel creixement, però allà les normes del joc imposaven una cultura sostenible i l'equilibri: sense policia hi ha inseguretat, amb massa fàbriques hi ha contaminació, sense transport públic hi ha embussos. En aquest sentit, SimCity és un referent fins i tot pels creadors dels anomenats "jocs informatius".
A CityVille, en canvi, els jugadors tracten la seva creació com ho faria el senyor feudal, propietari dels súbdits i de la seva producció. Però l'acoloriment i el disseny de les icones deixen clar que Zynga considera aquests senyors feudals com un públic força infantilitzat, a diferència dels simuladors més exigents.
Mentre la política catalana es concentra a guanyar o perdre les eleccions municipals de la primavera vinent, els possibles electors o abstencionistes poden fer i desfer ciutats senceres amb el teclat i el ratolí de l'ordinador. Hi ha milions d'alcaldes virtuals que, sense rebre vots i amb l'única legitimitat del lleure, obren carrers, aixequen murs i planten estàtues, milions de jugadors que basteixen una megalopolis de bits al núvol d'internet.
