El testimoni de Lluís Martí Bielsa, un referent en la lluita per la democràcia (I: El front i la retirada)
Lluís Martí Bielsa, de 88 anys, és un activista polític català, premi Sant Jordi per la seva lluita contra el feixisme i l'actual secretari general de l'Associació Catalana d'Expresos Polítics. La seva lluita contra el feixisme es va iniciar durant la Guerra Civil com a responsable polític de les Joventuts Socialistes Unificades al 32è grup de la Guàrdia d'Assalt. El 12 de febrer de 1939 aconseguia arribar a França i va ser internat al camp d'Argelers. Després va estar al camp dels catalans d'Agde, el de Barcarès i el de Sant Cebrià, fins que finalment van allistar-lo en una companyia de treball. Va participar activament en la resistència francesa en plena ocupació alemanya. Detingut, va aconseguir escapar-se del tren que el duia fins al camp d'extermini de Dachau. No va ser l'única vegada que s'escaparà d'un tràgic final. L'1 de gener de 1946 tornava a Espanya clandestinament amb la missió d'instal·lar una impremta per al PCE. Onze mesos després, era detingut. Va ser sotmès a tortures i penúries durant els sis anys que va estar empresonat a la Model, a Ocaña i Burgos. Amb motiu de l'especial sobre els últims dies de la Guerra Civil, el web de notícies 3cat24.cat ha volgut recollir el seu testimoni de la guerra i els primers mesos d'exili.
"M'incorporo el 1937 al 32è grup de la Guàrdia d'Assalt. Durant tot aquell estiu, ens vam instruir i preparar a Ripoll. Estàvem per evitar que la gent s'escapés cap a França. Després vam sol·licitar que ens portessin al front, vam baixar a Barcelona i vam fer guàrdia a les presons, al moll de la Fusta, al moll del carbó, en fi, en llocs on hi havia perill. Teníem la missió que quan hi hagués bombardejos, havíem de córrer fins on fossin les bombes, ja que es podien produir fets que no s'havien d'acceptar i havíem d'evitar-ho. Van passar una temporada llarga amb aquesta missió."
La feina al front
"El 32è grup d'Assalt vam fer un escrit dirigit a la nostra direcció demanant el trasllat al front. Consideràvem que érem persones joves i que podíem jugar un paper més important en la guerra i ho van acceptar. Vam ser destinats al front, però no a combatre, sinó al servei de recuperació i protecció. Quan es trencava un front, que la gent sortia sense control corrent endarrere, la nostra missió era aturar-los, saber de quina missió eren i portar-los a la seva unitat que s'estava reorganitzant. En aquell moment, no ens en vam adonar però es tractava d'un dels treballs més perillosos de la guerra. La gent sortia espantada, amb ganes que s'acabés tot, anaven armats i tu els paraves i els deies: 'On vas?' I responien: 'A Barcelona'. I deies: 'Alto, de quina unitat ets... Tu te'n vas a la teva unitat.' I l'altre portava un fusell igual que tu. Vam fer una bona feina. També fèiem feina d'aportació als artificiers. Quan es retirava l'exèrcit, els artificiers es quedaven per volar les cunetes, els ponts... I retardar l'avançament de l'enemic i nosaltres els protegíem mentre estaven treballant. Es quedaven en terreny de ningú i després havien de sortir escopetejats. Això ens va passar a Esplugues de Llobregat, quan la nostra secció protegia els que havien de fer volar el pont del municipi, i estaven carregant-lo... I quan se'n van adonar les tropes franquistes passaven per sota el pont, i ens tallaven la carretera i feien una muntanya de cara a nosaltres. La meva secció va quedar presonera i només vam poder sortir-ne dos, que ens vam escapar. Un company molt jove i jo.
A la guerra anàvem organitzats. Per exemple, jo estava en una companyia, dividida en seccions, hi havia un sergent que manava la secció. Hi havia tres esquadres, comandades per un caporal. I jo sabia qui era qui. I estàvem sota una disciplina. Pel que fa al menjar, teníem una intendència que es cuidava de nosaltres. Les guerres estan organitzades, sinó, no es poden fer."
La gent tenia molta por
"Els pobles ens rebien d'aquella manera. La gent tenia molta por i es tancava a casa. Sobretot si era en campanya, a les masies de la muntanya, que entràvem a veure si trobaven res per menjar o alguna cosa. Deien allò de no tenim ous i els conills són petits i encara mamen. Pobra gent, era veritat, perquè nosaltres abans d'anar a la casa a demanar res, ja havíem entrat al galliner i ens havíem fotut els ous."
Cap església destruïda
"No vaig participar en cap assalt, però de tota manera vaig veure esglésies cremades, saquejades... Però destruïdes, no. A la Sagrada Família, per exemple, no li va passar res. A la catedral, Montserrat, el monestir de Poblet, tampoc. Jo era a Ripoll i els que eren al monestir, una parella de colons que eren del PSUC; no es tocava res. El govern de la Generalitat i el PSUC protegien tot el que tenia el monestir de Ripoll. Això de la crema de convents i d'esglésies és una miqueta... Es van cremar algunes coses i van treure les mòmies d'alguns llocs... I a part d'això res. I hi ha constància, per exemple, que a una església de la Diagonal s'hi van refugiar militars i van disparar contra el poble des de dins de l'església. No és tant el que diuen com el que es va fer. No sé jo de cap església que fos destruïda."
El dia de la caiguda de Barcelona
"Vam travessar la carretera i ens vam enfilar cap a un turó que porta cap als Tres molins; d'allà cap a la Diagonal i de la Diagonal cap avall. Tot això corrents, teníem cames per córrer i més. La meva secció va anar retrocedint fins arribar a Barcelona el 26 de gener de 1939, quan ens van quedar protegint els artificiers mentre l'exèrcit republicà es retirava. La nostra secció i els artificiers van quedar topats a Esplugues, vam quedar presoners i d'aquell cop en vam escapar dos: un tal Ángel Zaforas, que va venir amb mi fins a França, i jo mateix. Jo em vaig escapar, arriscant la vida, perquè el tercer que va intentar-ho va caure a la carretera. Ho vaig fer perquè no sabia si la meva família estava assabentada de com estaven les coses i per si encara estava a Barcelona. Estava convençut que si els agafaven, se'ls carregarien a tots. El meu desig era arribar a casa. I així ho vaig fer i vaig veure que ja havien marxat. Aleshores amb aquest company vam anar fins a l'hotel Sant Pau per si podíem ajudar amb els ferits. Faltaven mitjans de transports. Els vaig donar la idea d'anar a les cotxeres dels autobusos Roca, ja que amb un autobús hi cabien molts ferits. Vam tornar a casa, per canviar-nos de roba i disposats a continuar. Les tropes italianes van passar per l'avinguda Gaudí i vam haver d'esperar que es fes fosc per sortir de casa, buscant la banda d'Horta, i arribar a Santa Coloma caminant per la muntanya. Vam veure que Santa Coloma ja estava tocada, vam continuar i vam baixar al Masnou i a Montgat. De fet, veníem caminant des de Valls. Vaig estrenar unes botes i no me les vaig treure fins arribar a França el mes de febrer per llançar-les. Estaven totes destrossades.
Pel camí de fugida, una dona va sortir d'una casa de les muntanyes de l'extraradi de Santa Coloma, i ens va dir: 'Vostès són republicans, oi?' I vam dir: 'Doncs sí, senyora'. I va dir: 'El meu fill és al front, però no sé on és i a casa tinc unes coses que em va deixar i no voldria que me les agafessin.' I ens va treure dues bombes de mà que s'havia deixat a casa. A la dona, li feia angunia i molta por. Li vam haver d'agafar i ens les vam endur."
S'uneixen a les tropes de Líster
"Vam arribar a Montgat i allà ens van cridar a l'alto i ens van preguntar qui érem. Eren les tropes de Líster i estaven prenent llet condensada, aigua, colacao, fent un plat calent. I ens van convidar. No sé quants dies feia que no menjàvem i ens en van donar. Això ja era el 27 de gener. En veure com estàvem, ens van dir que ens poséssim a la cuneta, ens van portar unes mantes i ens van dir que si havien de marxar, ja ens avisarien. Però van marxar i no ens van avisar. No es van recordar de nosaltres o no ens van veure i quan ens va picar el sol a la cara, vam veure que baixaven els moros per on havíem baixat nosaltres la nit d'abans. Cames ajudeu-me a córrer, tot amunt i vam tornar a trobar les forces de Líster a l'alçada d'Hostalric, fins allà no havíem trobat ningú. Ens vam ajuntar i vam fer la retirada fins a Figueres amb ells. De Figueres ens van tornar a Girona perquè s'havia de protegir un tren. De Girona es va trencar tot, i altre cop cap a Figueres, d'allà cap a Banyoles, fins a buscar el Pertús, la Jonquera i passar a França el dia 12 de febrer. El 13 arribaven els feixistes."
Continua llegint el seu testimoni:
Segona part (Durs inicis a Argelers)
Tercera part (El camp dels catalans)
La feina al front
"El 32è grup d'Assalt vam fer un escrit dirigit a la nostra direcció demanant el trasllat al front. Consideràvem que érem persones joves i que podíem jugar un paper més important en la guerra i ho van acceptar. Vam ser destinats al front, però no a combatre, sinó al servei de recuperació i protecció. Quan es trencava un front, que la gent sortia sense control corrent endarrere, la nostra missió era aturar-los, saber de quina missió eren i portar-los a la seva unitat que s'estava reorganitzant. En aquell moment, no ens en vam adonar però es tractava d'un dels treballs més perillosos de la guerra. La gent sortia espantada, amb ganes que s'acabés tot, anaven armats i tu els paraves i els deies: 'On vas?' I responien: 'A Barcelona'. I deies: 'Alto, de quina unitat ets... Tu te'n vas a la teva unitat.' I l'altre portava un fusell igual que tu. Vam fer una bona feina. També fèiem feina d'aportació als artificiers. Quan es retirava l'exèrcit, els artificiers es quedaven per volar les cunetes, els ponts... I retardar l'avançament de l'enemic i nosaltres els protegíem mentre estaven treballant. Es quedaven en terreny de ningú i després havien de sortir escopetejats. Això ens va passar a Esplugues de Llobregat, quan la nostra secció protegia els que havien de fer volar el pont del municipi, i estaven carregant-lo... I quan se'n van adonar les tropes franquistes passaven per sota el pont, i ens tallaven la carretera i feien una muntanya de cara a nosaltres. La meva secció va quedar presonera i només vam poder sortir-ne dos, que ens vam escapar. Un company molt jove i jo.
A la guerra anàvem organitzats. Per exemple, jo estava en una companyia, dividida en seccions, hi havia un sergent que manava la secció. Hi havia tres esquadres, comandades per un caporal. I jo sabia qui era qui. I estàvem sota una disciplina. Pel que fa al menjar, teníem una intendència que es cuidava de nosaltres. Les guerres estan organitzades, sinó, no es poden fer."
La gent tenia molta por
"Els pobles ens rebien d'aquella manera. La gent tenia molta por i es tancava a casa. Sobretot si era en campanya, a les masies de la muntanya, que entràvem a veure si trobaven res per menjar o alguna cosa. Deien allò de no tenim ous i els conills són petits i encara mamen. Pobra gent, era veritat, perquè nosaltres abans d'anar a la casa a demanar res, ja havíem entrat al galliner i ens havíem fotut els ous."
Cap església destruïda
"No vaig participar en cap assalt, però de tota manera vaig veure esglésies cremades, saquejades... Però destruïdes, no. A la Sagrada Família, per exemple, no li va passar res. A la catedral, Montserrat, el monestir de Poblet, tampoc. Jo era a Ripoll i els que eren al monestir, una parella de colons que eren del PSUC; no es tocava res. El govern de la Generalitat i el PSUC protegien tot el que tenia el monestir de Ripoll. Això de la crema de convents i d'esglésies és una miqueta... Es van cremar algunes coses i van treure les mòmies d'alguns llocs... I a part d'això res. I hi ha constància, per exemple, que a una església de la Diagonal s'hi van refugiar militars i van disparar contra el poble des de dins de l'església. No és tant el que diuen com el que es va fer. No sé jo de cap església que fos destruïda."
El dia de la caiguda de Barcelona
"Vam travessar la carretera i ens vam enfilar cap a un turó que porta cap als Tres molins; d'allà cap a la Diagonal i de la Diagonal cap avall. Tot això corrents, teníem cames per córrer i més. La meva secció va anar retrocedint fins arribar a Barcelona el 26 de gener de 1939, quan ens van quedar protegint els artificiers mentre l'exèrcit republicà es retirava. La nostra secció i els artificiers van quedar topats a Esplugues, vam quedar presoners i d'aquell cop en vam escapar dos: un tal Ángel Zaforas, que va venir amb mi fins a França, i jo mateix. Jo em vaig escapar, arriscant la vida, perquè el tercer que va intentar-ho va caure a la carretera. Ho vaig fer perquè no sabia si la meva família estava assabentada de com estaven les coses i per si encara estava a Barcelona. Estava convençut que si els agafaven, se'ls carregarien a tots. El meu desig era arribar a casa. I així ho vaig fer i vaig veure que ja havien marxat. Aleshores amb aquest company vam anar fins a l'hotel Sant Pau per si podíem ajudar amb els ferits. Faltaven mitjans de transports. Els vaig donar la idea d'anar a les cotxeres dels autobusos Roca, ja que amb un autobús hi cabien molts ferits. Vam tornar a casa, per canviar-nos de roba i disposats a continuar. Les tropes italianes van passar per l'avinguda Gaudí i vam haver d'esperar que es fes fosc per sortir de casa, buscant la banda d'Horta, i arribar a Santa Coloma caminant per la muntanya. Vam veure que Santa Coloma ja estava tocada, vam continuar i vam baixar al Masnou i a Montgat. De fet, veníem caminant des de Valls. Vaig estrenar unes botes i no me les vaig treure fins arribar a França el mes de febrer per llançar-les. Estaven totes destrossades.
Pel camí de fugida, una dona va sortir d'una casa de les muntanyes de l'extraradi de Santa Coloma, i ens va dir: 'Vostès són republicans, oi?' I vam dir: 'Doncs sí, senyora'. I va dir: 'El meu fill és al front, però no sé on és i a casa tinc unes coses que em va deixar i no voldria que me les agafessin.' I ens va treure dues bombes de mà que s'havia deixat a casa. A la dona, li feia angunia i molta por. Li vam haver d'agafar i ens les vam endur."
S'uneixen a les tropes de Líster
"Vam arribar a Montgat i allà ens van cridar a l'alto i ens van preguntar qui érem. Eren les tropes de Líster i estaven prenent llet condensada, aigua, colacao, fent un plat calent. I ens van convidar. No sé quants dies feia que no menjàvem i ens en van donar. Això ja era el 27 de gener. En veure com estàvem, ens van dir que ens poséssim a la cuneta, ens van portar unes mantes i ens van dir que si havien de marxar, ja ens avisarien. Però van marxar i no ens van avisar. No es van recordar de nosaltres o no ens van veure i quan ens va picar el sol a la cara, vam veure que baixaven els moros per on havíem baixat nosaltres la nit d'abans. Cames ajudeu-me a córrer, tot amunt i vam tornar a trobar les forces de Líster a l'alçada d'Hostalric, fins allà no havíem trobat ningú. Ens vam ajuntar i vam fer la retirada fins a Figueres amb ells. De Figueres ens van tornar a Girona perquè s'havia de protegir un tren. De Girona es va trencar tot, i altre cop cap a Figueres, d'allà cap a Banyoles, fins a buscar el Pertús, la Jonquera i passar a França el dia 12 de febrer. El 13 arribaven els feixistes."
Continua llegint el seu testimoni:
Segona part (Durs inicis a Argelers)
Tercera part (El camp dels catalans)
