Obsolescència, de programada a desitjada: canviar el que funciona per l'últim model
Des que a mitjans dels anys seixanta els consumidors nord-americans es van adonar que les bombetes de la multinacional General Electric duraven quatre dies i els aparatosos cotxes dels gegants de Detroit com General Motors o Chrysler, s'espatllaven molt i duraven poc, els sociòlegs i economistes del país van encunyar un nou terme: "obsolescència calculada", o "programada", és a dir, els fabricants dissenyaven els productes expressament per durar poc i per ser difícilment reparables.
D'aquesta manera s'asseguraven poder vendre en poc temps nous productes que substituïssin els antics, de manera que multiplicaven els beneficis, i fins i tot els seus treballadors podien considerar que tenien la feina assegurada gràcies a la constant fabricació de nous productes.
El problema per a la indústria nord-americana va ser que, cap a mitjans dels anys setanta, el consumidor es va cansar del joc, sobretot quan va descobrir que altres cotxes o bombetes, que arribaven d'importació des del Japó o Alemanya, tenien més qualitat i duraven molt més. I, generalment, a més bon preu.
O, en el cas dels cotxes de gamma alta alemanys, es pagava un preu més alt justament perquè el que es valorava era la seva qualitat i robustesa. I el pitjor per a les grans corporacions dels Estats Units va ser la mala imatge dels seus productes, que cada cop es venien menys, tant a l'interior del país com en els mercats exteriors. L'estratègia de l'obsolescència havia fet descuidar la qualitat del producte. El dèficit comercial dels Estats Units es va començar a disparar, i encara ara està entre els pitjors del món.
Notícia relacionada: La bombeta més antiga del món fa 117 anys desafiant l'obsolescència programada
Aquestes són històries de fa trenta o quaranta anys. Però, tot i que el món ha canviat molt des d'aleshores, el concepte d'obsolescència programada no només no s'ha fet obsolet, sinó que segueix més vigent que mai.
I, per a desgràcia de la majoria de consumidors, ja no és només un problema dels Estats Units, sinó de tot el món. En aquests darrers trenta anys, les empreses americanes van fer seriosos esforços per millorar la seva qualitat, però, al mateix temps, les europees començaven a descobrir els beneficis ràpids de l'obsolescència programada. La globalització hi ha tingut molt a veure.
De l'obsolescència programada a la simbòlica
Però, de fet, el que s'ha globalitzat i s'ha imposat definitivament en la ment de molts consumidors és el consumisme que, també a mitjans dels anys seixanta, ja denunciaven Herbert Marcuse i els intel·lectuals de l'anomenada Escola de Frankfurt. El capitalisme convenç el consumidor, sobretot el cervell del consumidor, que ha de consumir el màxim possible, i constantment. És un consumidor sovint insatisfet, perquè busca la satisfacció en el que "està de moda", el que "es porta", o el que considera que dóna un cert estatus social o econòmic. I, per tant, necessita canviar cada dos per tres els productes o serveis per no quedar-se "obsolet".
I, sí, de fet, aquest consumisme ja existia fa trenta o quaranta anys, perquè la roba passava de moda, o sempre sortia un nou model de cotxe que deixava vell l'anterior, el fenomen s'ha multiplicat de manera excepcional en els darrers anys, per culpa, o gràcies, a les noves tecnologies.
Els telèfons mòbils, les tauletes o qualsevol altre aparell electrònic o servei lligat a les xarxes socials (com Facebook, Instagram, Snapchat o WattsApp) creen una constant ansietat, sobretot entre la gent jove, per no quedar-se "obsolets".
I aquesta és una estratègia programada: però ja no es tracta d'un consumidor que no pot fer servir el producte perquè s'ha fet obsolet i no funciona. Es tracta d'un consumidor que al cap de poc temps d'haver comprat un producte o servei ja està desitjant tenir-ne un altre, perquè considera que el que ell té s'ha fet "obsolet", encara que funcioni perfectament.
Una obsolescència que es qualifica també com a "simbòlica", perquè el que importa és el símbol de moda o de poder, que es fa vell, caduca, queda "obsolet". Hi ha experts que adverteixen del risc d'aquesta nova obsolescència.
Federicco di Maria, economista:
"El que està clar és que en aquest tipus d'obsolescència simbòlica hi ha una coresponsabilitat dels ciutadans. És a dir, hi participo jo i qualsevol altre, en el moment que decideixo que el mòbil que encara funciona no el vull perquè vull el nou model... perquè, jo què sé, la pantalla és més bona i fa unes fotos més bones. Tens tota la legitimitat de fer-ho, però això té un impacte ambiental molt important."
La Comissió Europea fa temps que treballa en una directiva que posi fre a l'obsolescència programada que fan els fabricants, però també analitza el nou fenomen de l'obsolescència simbòlica:
Lucia Caudet, portaveu de la comissària de Mercat Interior de la UE:
"El tema dels telèfons mòbils és complicat, perquè e tracta no només del cicle de la vida del producte en si, sinó també del consumidor que veu constantment un nou model que surt al mercat, i que sembla més atractiu. De manera que és un sector que ens mirem de prop, per com podem fomentar més durabilitat. Estem pensant de fer estudis independents per tenir més informació sobre com la Unió Europea pot acompanyar aquest procés."
En les enquestes que fa la Unió Europea als ciutadans, a la pregunta de si es considera que els fabricants dissenyen els seus productes amb data de caducitat, el 92% van contestar que sí.
Recupera el "Sense ficció" "Comprar, llençar, comprar"
