La pluralitat i el 9-N

La pluralitat i el 9-N

La pluralitat i el 9-N

Actualitzat

La presència de més d'un centenar de mitjans de comunicació estrangers aquest diumenge per seguir el procés participatiu en què han convertit la consulta sobiranista és un símptoma  de com la premsa estatal ha bandejat els motius de fons que han portat una bona part del catalanisme a donar-se per vençut en l'intent d'encaixar la realitat nacional de Catalunya en una Castella ancorada en el somni de l'Espanya ibèrica que encara confia remotament en subsumir-hi Portugal i el reducte de Gibraltar, que a tants nostàlgics els transporta al mite de l'honor perdut a Trafalgar. Simplement, la premsa internacional ha vist -sobretot per les grans manifestacions dels últims vuit anys- que no pot refiar-se del discurs únic que transmeten la majoria dels mitjans de comunicació d'àmbit estatal.

El procés -que tot just avui comença- és, per sort, no només un sentiment, valor tan desdenyat per fer entendre unes certes realitats als intel·lectuals que tan sols volen veure la vida a través de magnituds tangibles.

Per fortuna aquest cap de setmana s'ha publicat l'informe sobre la pluralitat en les tertúlies polítiques a Catalunya i Espanya, que els companys Daniel Camon i Sílvia Martín han elaborat per al portal Media.cat. S'hi analitzen 70 tertúlies de tota mena de cadenes de televisió i ràdio espanyoles i catalanes, on intervenen 275 tertulians suposadament de tots colors. El dramàtic document posa de manifest, amb dades, el que sovint ens sembla una mera presumpció, un sentiment. Mentre que a Catalunya les llars reben a través de la ràdio i la televisió les dues versions del debat a través de mitjans públics i privats, a Espanya -als mitjans públics- la versió que tenen és només una: als programes d'opinió d'àmbit estatal no hi ha cap tertulià que defensi els postulats sobiranistes. Ja no diguem l'independentisme. Res. Zero. Rodó. Mínim i immens... I pel que fa a les privades, el pensament únic té pocs detractors: només un 8 per cent de participants defensen el dret a decidir o la independència.

Unes dades que corroboren des del principal moviment sobiranista, l'Assemblea Nacional Catalana, a qui pràcticament mai entrevisten en aquests tipus de programa d'àmbit espanyol. Només La Sexta ho fa ocasionalment. A Catalunya, en canvi, com apunten Martín i Camon, fins i tot si un ciutadà consumís exclusivament mitjans catalans -cosa francament difícil- tindria garantides les dues veus en proporcions compatibles. El treball també ve a confirmar els estudis mensuals del Consell de l'Audiovisual de Catalunya (ens supervisor a imitació dels que existeixen a la Unió Europea, però sense paral·lel a Espanya) i que reiteradament han subratllat el nivell de pluralisme dels mitjans públics catalans (on també es cometen errors, per suposat). En definitiva, tot plegat tira per terra el pretès victimisme catalanista i el traspassa directament, com si es tractés d'una aquelles jugades Xavi-Messi, a l'àrea de l'unionisme. I ja sabem com acaba la jugada.

Aquest bandejament de l'opinió i la realitat sobiranista del debat públic espanyol, tan amagat, ha estat superat per l'evidència i per l'interès que ha despertat en tots els mitjans de comunicació internacionals, que aquest diumenge exerciran de notaris, no dels resultats d'una consulta escanyada sinó de la resistència d'una ciutadania productiva però minoritzada, i assenyalada com a culpable, que recupera la dignitat i comença a creure en si mateixa.