Genís Cormand: "L'extraradi és un gran motor de creativitat"
El Festival Internacional In-Edit de Cine i Documental Musical ha projectat aquest dimarts el documental "Estrelles de l'extraradi", de Televisió de Catalunya. Ho fa en la secció "Excedents", que inclou destacades produccions tant estatals com internacionals. Dirigit per Genís Cormand i Pere López, "Estrelles de l'extraradi" va néixer com un "30 minuts" i ara ha arribat a la pantalla gran en una versió de 46 minuts, amb més música i entrevistes. El documental s'ha vist aquest dimarts als cinemes Aribau i es podrà tornar a veure divendres dia 31 a les 16.30 h.
"Estrelles de l'extraradi" uneix el talent i l'experiència de dos professionals de TV3: Genís Cormand i Pere López. Especialitzat en música actual, Genís Cormand cobreix el Festival Sónar, Primavera Sound, Summercase i els certàmens de hip-hop Urban Funke i Hipnotik per als informatius de TV3. Ha entrevistat Noel Gallagher, Jarvis Cocker, els discjòqueis Jeff Mills i Laurent Garnier, Bruce Sprinsgteen, Andy Summers, Alicia Keys i, des de Mòdena, va informar en directe dels funerals de Luciano Pavarotti.
Pere López, realitzador de programes com "La nit al dia", té una llarga trajectòria en el terreny del documental i el reportatge. Va realitzar "Hazlo tú mismo" i "Alondra", dues propostes experimentals d'autofilmació per a la cadena Cuatro. També és coautor del documental en format videoclip "Catalunya.Cat", una videoinstal·lació permanent del Museu d'Història de Catalunya.
Coincidint amb l'estrena d'"Estrelles de l'extraradi", el 3cat24 n'ha entrevistat un dels directors, Genís Cormand.
Tota activitat creativa parteix d'uns interessos, uns neguits, una necessitat de comunicar. Com neix el vostre documental?
La primera idea del documental neix d'una inquietud: volíem trobar veus genuïnes de la perifèria. L'extraradi és un espai periodísticament molt atractiu, aquí i a qualsevol lloc: són zones on es creuen els orígens, les identitats, estan situats fora del focus mediàtic en contraposició als centres de les ciutats, i sovint estan construïts de manera caòtica. Aquest paisatge, que pot comportar dificultats per als seus habitants, també pot ser un gran motor de creativitat. El rap representa això: una veu forta, contundent, d'artistes de l'extraradi que es fan visibles a través de la música.
El hip-hop va aparèixer als anys 70 a Nova York, en certa manera, com una lluita contra la invisibilitat. Encara té el mateix significat?
El rap té tantes expressions com qualsevol altre estil musical. N'hi ha de comercial i n'hi ha de polititzat, hi ha rapers multimilionaris i d'altres que malviuen a les "banlieues". El que està clar és que en els seus orígens està molt vinculat a la lluita per fer-se visible, per ser reconegut. En la seva essència, el hip-hop conté un caràcter combatiu, de carrer, que el fa molt autèntic.
El hip-hop neix també entre les comunitats afroamericanes i hispanoamericanes. Es repeteix el fenomen?
En el documental hi apareix una seqüència d'Arianna Puello gravant una cançó en un estudi del Bronx. Semblava el "camarot" dels germans Marx: allà hi van entrar i sortir més d'una desena de rapers -tots afroamericans i d'origen llatí- que representaven l'essència del hip-hop. Improvisaven cançons, gravaven instrumentals, bevien, fumaven, miraven una final de beisbol. Ens va semblar l'origen de tot. El hip-hop va néixer entre aquestes comunitats i encara ara en porten la bandera, encara que òbviament no són els únics.
Amb què se senten identificats les "estrelles de l'extraradi" per adoptar una cultura de l'altra banda de l'Atlàntic?
Tremendo és una de les tres estrelles que retratem. Va néixer a Terrassa, en un barri majoritàriament habitat per obrers d'origen andalús que treballaven al tèxtil i a la construcció. Ell ho tenia molt clar: senzillament, volia mirar cap a fora.
Què singularitza la Mai, el Tremendo i l'Arianna Puello per haver-los triat com a protagonistes del vostre documental?
Tots tres representen tres maneres de viure el rap i la perifèria completament diferents. La Mai viu a Castelldefels. Per ella és molt important la "crew", el col·lectiu d'artistes de hip-hop que l'acompanya. Ha passat moltes hores al carrer, amb els seus amics, a la plaça de les Palmeres, però no va tenir dificultats econòmiques; de fet, l'entorn de la Mai té més a veure amb la classe mitjana. Les seves rimes estan plenes de consciència social. Arianna Puello, d'origen dominicà, va arribar a Girona abans que la immigració fos un fenomen estès; no ho va tenir fàcil i fins i tot va ser víctima d'algun episodi racista. Les primeres lletres són aspres però interessants; ara ha evolucionat i ha incorporat ritmes llatins a les cançons. El rap de Tremendo és molt sofisticat. Va passar la infantesa jugant al carrer, a la riera del barri de Can Palet de Terrassa; ha treballat a la construcció i ara és una de les millors veus del hip-hop.
Quin tipus de públic busca aquest estil de música i de cultura?
El hip-hop està tan estès i és un llenguatge tan universal, que costaria definir un públic. Hi ha moltes inquietuds diverses que mouen els espectadors a apropar-se al hip-hop. A França, per exemple, té un component de politització que en aquests moments no es troba tant als Estats Units.
Què significa per a vosaltres haver estat escollits pel Festival In-Edit Beefeater de Cine i Documental Musical?
Hem seguit el festival com a espectadors, com a periodistes i ara tenim la sort de participar-hi com a directors d'un documental. És un honor. L'In-Edit és un festival internacional. Estar en un certamen que acull produccions tan interessants com "Joy Division", "Dixie Chicks, Shut up and Sing" o "The Rolling Stones: Gimme Shelter" és, senzillament, un privilegi.
Pere López, realitzador de programes com "La nit al dia", té una llarga trajectòria en el terreny del documental i el reportatge. Va realitzar "Hazlo tú mismo" i "Alondra", dues propostes experimentals d'autofilmació per a la cadena Cuatro. També és coautor del documental en format videoclip "Catalunya.Cat", una videoinstal·lació permanent del Museu d'Història de Catalunya.
Coincidint amb l'estrena d'"Estrelles de l'extraradi", el 3cat24 n'ha entrevistat un dels directors, Genís Cormand.
Tota activitat creativa parteix d'uns interessos, uns neguits, una necessitat de comunicar. Com neix el vostre documental?
La primera idea del documental neix d'una inquietud: volíem trobar veus genuïnes de la perifèria. L'extraradi és un espai periodísticament molt atractiu, aquí i a qualsevol lloc: són zones on es creuen els orígens, les identitats, estan situats fora del focus mediàtic en contraposició als centres de les ciutats, i sovint estan construïts de manera caòtica. Aquest paisatge, que pot comportar dificultats per als seus habitants, també pot ser un gran motor de creativitat. El rap representa això: una veu forta, contundent, d'artistes de l'extraradi que es fan visibles a través de la música.
El hip-hop va aparèixer als anys 70 a Nova York, en certa manera, com una lluita contra la invisibilitat. Encara té el mateix significat?
El rap té tantes expressions com qualsevol altre estil musical. N'hi ha de comercial i n'hi ha de polititzat, hi ha rapers multimilionaris i d'altres que malviuen a les "banlieues". El que està clar és que en els seus orígens està molt vinculat a la lluita per fer-se visible, per ser reconegut. En la seva essència, el hip-hop conté un caràcter combatiu, de carrer, que el fa molt autèntic.
El hip-hop neix també entre les comunitats afroamericanes i hispanoamericanes. Es repeteix el fenomen?
En el documental hi apareix una seqüència d'Arianna Puello gravant una cançó en un estudi del Bronx. Semblava el "camarot" dels germans Marx: allà hi van entrar i sortir més d'una desena de rapers -tots afroamericans i d'origen llatí- que representaven l'essència del hip-hop. Improvisaven cançons, gravaven instrumentals, bevien, fumaven, miraven una final de beisbol. Ens va semblar l'origen de tot. El hip-hop va néixer entre aquestes comunitats i encara ara en porten la bandera, encara que òbviament no són els únics.
Amb què se senten identificats les "estrelles de l'extraradi" per adoptar una cultura de l'altra banda de l'Atlàntic?
Tremendo és una de les tres estrelles que retratem. Va néixer a Terrassa, en un barri majoritàriament habitat per obrers d'origen andalús que treballaven al tèxtil i a la construcció. Ell ho tenia molt clar: senzillament, volia mirar cap a fora.
Què singularitza la Mai, el Tremendo i l'Arianna Puello per haver-los triat com a protagonistes del vostre documental?
Tots tres representen tres maneres de viure el rap i la perifèria completament diferents. La Mai viu a Castelldefels. Per ella és molt important la "crew", el col·lectiu d'artistes de hip-hop que l'acompanya. Ha passat moltes hores al carrer, amb els seus amics, a la plaça de les Palmeres, però no va tenir dificultats econòmiques; de fet, l'entorn de la Mai té més a veure amb la classe mitjana. Les seves rimes estan plenes de consciència social. Arianna Puello, d'origen dominicà, va arribar a Girona abans que la immigració fos un fenomen estès; no ho va tenir fàcil i fins i tot va ser víctima d'algun episodi racista. Les primeres lletres són aspres però interessants; ara ha evolucionat i ha incorporat ritmes llatins a les cançons. El rap de Tremendo és molt sofisticat. Va passar la infantesa jugant al carrer, a la riera del barri de Can Palet de Terrassa; ha treballat a la construcció i ara és una de les millors veus del hip-hop.
Quin tipus de públic busca aquest estil de música i de cultura?
El hip-hop està tan estès i és un llenguatge tan universal, que costaria definir un públic. Hi ha moltes inquietuds diverses que mouen els espectadors a apropar-se al hip-hop. A França, per exemple, té un component de politització que en aquests moments no es troba tant als Estats Units.
Què significa per a vosaltres haver estat escollits pel Festival In-Edit Beefeater de Cine i Documental Musical?
Hem seguit el festival com a espectadors, com a periodistes i ara tenim la sort de participar-hi com a directors d'un documental. És un honor. L'In-Edit és un festival internacional. Estar en un certamen que acull produccions tan interessants com "Joy Division", "Dixie Chicks, Shut up and Sing" o "The Rolling Stones: Gimme Shelter" és, senzillament, un privilegi.
