Alemanya, entre el canvi cristianodemòcrata de Merkel i la reforma social de Schröder
Més de cinc milions d'aturats, un dèficit públic exagerat i una economia que emmalalteix per moments. Aquest és l'estat actual de l'orgullosa Alemanya, una situació que ha portat a uns comicis que es perfilen com els més importants dels últims anys. Per solucionar aquests problemes, els polítics alemanys es debaten entre dues receptes: revolució o reforma. Angela Merkel i el seu CDU volen anar pel dret i reestructurar l'economia posant l'accent en l'empresa. Els socialdemòcrates, en canvi, van sobre segur i ja han engegat unes reformes de l'estat del benestar, l'anomenada Agenda 2010.
L'elevada xifra de 5 milions d'aturats i el dèficit públic que viu Alemanya han portat el país a aquestes eleccions anticipades i a una reforma de l'estat del benestar. Els socialdemòcrates ja ho estan fent des del gener amb la coneguda Agenda 2010, que és una reforma gradual que posa l'accent en qüestions socials. Els cristianodemòcrates, però, volen una reestructuració més ràpida i dràstica. Posen l'accent en l'empresa com a forma de generar més llocs de treball i, així, solucionar la crisi. Merkel i Schröder han consagrat la campanya a la política interior, bàsicament a defensar la seva manera de replantejar l'estat del benestar, actualment en fallida econòmica.
Pel que fa a política internacional, el desenllaç electoral tindrà importants conseqüències en l'actual correlació de forces a Europa i en l'escenari mundial. Merkel defensa la recepta "tinguem més Bush i Blair i menys Putin". La líder cristianodemòcrata vol tancar el cisma que es va obrir entre Berlín i la Casa Blanca a causa de la invasió de l'Iraq. En Blair, Merkel troba un aliat en la defensa d'un programa social i econòmic liberal, sobretot en un aspecte cabdal: la flexibilització del mercat laboral.
Schröder, per contra, és partidari d'elevar Alemanya a l'estatus de potència política, i no només econòmica. No té cap recança a defensar l'aliança amb França i Rússia, tot i les diferències ideològiques, per compensar l'hegemonia nord-americana. Merkel és també partidària de deixar de mirar al Mediterrani i tornar a mirar cap a Polònia i els països petits de Centreeuropa, que, segons diu ella, Schröder ha marginat. Però el gran punt de discrepància és l'ingrés de Turquia a la Unió Europea. Merkel no en vol saber res. Són molts, incloent-hi Washington, els que han acusat la líder cristianodemòcrata de falta de visió històrica: Turquia podria ser un exemple democràtic per a un món islàmic dominat per l'autoritarisme.
Sigui com sigui, només els alemanys tenen l'última paraula, encara que la seva decisió pugui influir en tot el món.
