"Segle XX" estrena "Ells eren les Brigades Roges"
Un doble documental que reconstrueix el segrest i l'assassinat d'Aldo Moro a través dels testimonis de quatre dels deu terroristes que van dur a terme aquella acció.
Aquest divendres, 22 de febrer, el programa "Segle XX" estrena un doble documental de producció francesa que permet reconstruir l'episodi més dramàtic en la història d'Itàlia des de la fi de la Segona Guerra Mundial: el segrest i l'assassinat d'Aldo Moro.
(Capítol 1)
L'origen d'aquesta organització cal situar-lo en l'onada d'esquerranisme, que, des del 1968-69, va sacsejar no només moltes universitats europees, sinó també la nodrida classe obrera de Milà o de Torí, desbordant els sindicats establerts i també el poderosíssim Partit Comunista Italià. És aquesta barreja de sindicalisme exasperat i contestació estudiantil la que va portar unes quantes desenes de joves universitaris, obrers i pagesos de procedència tant comunista com catòlica a crear el 1969 el grup Sinistra Proletaria i després, cap a la tardor de 1970, a constituir les Brigate Rosse. El seu propòsit era reprendre el combat insurreccional abandonat pel PCI el 1945 i crear un Partit Comunista Combatent que donés suport armat a les lluites obreres, des de la convicció que hi havia les condicions per posar en marxa a Itàlia un procés revolucionari.
La primera etapa d'activitat de les Brigades, fins al 1974, es pot definir com de propaganda armada. Havent comprovat que el gros de la classe treballadora no els seguia, els brigadistes es van autoerigir en una avantguarda revolucionària professionalitzada, gairebé sacerdotal, que atacava quadres i dirigents d'empresa (va començar per cremar-los els cotxes i va acabar amb segrestos-llampec) a fi d'intimidar-los i amb l'esperança de guanyar-se així la simpatia de la classe obrera. El segrest del cap de personal de la FIAT a Torí o el d'un magistrat de Gènova l'abril de 1974 van representar la culminació d'aquesta fase.
Al mateix temps, les elucubracions teòriques de les Brigate Rosse també esdevenien més i més radicals, fins que van desembocar en una declaració de guerra a l'estat italià (definit com "l'Estat Imperialista de les Multinacionals"), que havia de ser enderrocat per la violència i substituït per una dictadura del proletariat. L'estructura orgànica de les BR va evolucionar en conseqüència, adoptant les formes d'un exèrcit d'alliberament nacional, molt vertical i jerarquitzat, que s'inspirava en el Vietcong, en l'FLN algerià o en els Tupamaros uruguaians, encara que tan sols mobilitzés alguns centenars d'activistes.
(Capítol 2)
Aquesta organització va causar els primers morts -dos militants del neofeixista Movimento Sociale Italiano- al juny de 1974 a Pàdua. Tres mesos després, dos dels seus màxims dirigents (Renato Curcio i Alberto Franceschini) eren detinguts, cosa que va afavorir la transformació de les BR en un exèrcit guerriller sota el lideratge del més militarista Mario Moretti.
Va començar aleshores la lluita contra els "servidors de l'estat" i els seus "còmplices", lluita que va experimentar un salt qualitatiu amb l'assassinat del fiscal general de Gènova al juny de 1976, del director del diari torinès "La Stampa" aquell novembre, del degà del col·legi d'advocats de Torí, l'abril següent, etcètera. En aquesta ofensiva, les víctimes més afortunades només eren "gambizzate" (és a dir, que rebien uns trets a les cames): per exemple, el periodista Indro Montanelli. Moltes altres (magistrats, funcionaris de presons, policies) rebien els trets al cap. Com ha succeït amb altres grups terroristes, per a les Brigate Rosse matar havia esdevingut la principal forma d'existir.
Dins d'aquesta dinàmica d'escalada, capturar Aldo Moro, president de la Democràcia Cristiana, expresident de govern, símbol de la "contrarevolució imperialista", esdevenia el màxim desafiament a aquell estat que els brigadistes volien destruir. El segrest, amb l'assassinat dels cinc policies d'escorta, va tenir lloc el 16 de març de 1978 a Roma, sense que la condemna massiva de partits i sindicats afectés en res les fanàtiques conviccions dels terroristes. Sotmès ràpidament a un "procés popular" i condemnat a mort, van començar aleshores gairebé dos mesos en què Moro va escriure 86 cartes intentant salvar la vida; en què la classe política italiana gairebé en bloc va rebutjar qualsevol negociació; en què els segrestadors van explotar el dramatisme del cas -fins i tot el papa Pau VI els va suplicar clemència- i van voler fer recaure la responsabilitat de la sort de Moro en les institucions. Fins que, al matí del 9 de maig, van assassinar fredament el seu ostatge i en van abandonar el cadàver dins un cotxe al centre de Roma.
Si, per a la Democràcia Cristiana en crisi, Aldo Moro va esdevenir un màrtir legitimador, per a les Brigades Roges aquell crim va resultar fatal, ja que va posar en marxa una dinàmica d'implosió que desintegraria el grup després d'haver perpetrat 86 assassinats entre 1974 i 1988. Impressiona constatar, però, que tants anys després els supervivents no mostrin símptomes de penediment i continuïn captius de la seva lògica delirant sobre "el procés revolucionari" i "la conquesta del poder".
(Capítol 1)
L'origen d'aquesta organització cal situar-lo en l'onada d'esquerranisme, que, des del 1968-69, va sacsejar no només moltes universitats europees, sinó també la nodrida classe obrera de Milà o de Torí, desbordant els sindicats establerts i també el poderosíssim Partit Comunista Italià. És aquesta barreja de sindicalisme exasperat i contestació estudiantil la que va portar unes quantes desenes de joves universitaris, obrers i pagesos de procedència tant comunista com catòlica a crear el 1969 el grup Sinistra Proletaria i després, cap a la tardor de 1970, a constituir les Brigate Rosse. El seu propòsit era reprendre el combat insurreccional abandonat pel PCI el 1945 i crear un Partit Comunista Combatent que donés suport armat a les lluites obreres, des de la convicció que hi havia les condicions per posar en marxa a Itàlia un procés revolucionari.
La primera etapa d'activitat de les Brigades, fins al 1974, es pot definir com de propaganda armada. Havent comprovat que el gros de la classe treballadora no els seguia, els brigadistes es van autoerigir en una avantguarda revolucionària professionalitzada, gairebé sacerdotal, que atacava quadres i dirigents d'empresa (va començar per cremar-los els cotxes i va acabar amb segrestos-llampec) a fi d'intimidar-los i amb l'esperança de guanyar-se així la simpatia de la classe obrera. El segrest del cap de personal de la FIAT a Torí o el d'un magistrat de Gènova l'abril de 1974 van representar la culminació d'aquesta fase.
Al mateix temps, les elucubracions teòriques de les Brigate Rosse també esdevenien més i més radicals, fins que van desembocar en una declaració de guerra a l'estat italià (definit com "l'Estat Imperialista de les Multinacionals"), que havia de ser enderrocat per la violència i substituït per una dictadura del proletariat. L'estructura orgànica de les BR va evolucionar en conseqüència, adoptant les formes d'un exèrcit d'alliberament nacional, molt vertical i jerarquitzat, que s'inspirava en el Vietcong, en l'FLN algerià o en els Tupamaros uruguaians, encara que tan sols mobilitzés alguns centenars d'activistes.
(Capítol 2)
Aquesta organització va causar els primers morts -dos militants del neofeixista Movimento Sociale Italiano- al juny de 1974 a Pàdua. Tres mesos després, dos dels seus màxims dirigents (Renato Curcio i Alberto Franceschini) eren detinguts, cosa que va afavorir la transformació de les BR en un exèrcit guerriller sota el lideratge del més militarista Mario Moretti.
Va començar aleshores la lluita contra els "servidors de l'estat" i els seus "còmplices", lluita que va experimentar un salt qualitatiu amb l'assassinat del fiscal general de Gènova al juny de 1976, del director del diari torinès "La Stampa" aquell novembre, del degà del col·legi d'advocats de Torí, l'abril següent, etcètera. En aquesta ofensiva, les víctimes més afortunades només eren "gambizzate" (és a dir, que rebien uns trets a les cames): per exemple, el periodista Indro Montanelli. Moltes altres (magistrats, funcionaris de presons, policies) rebien els trets al cap. Com ha succeït amb altres grups terroristes, per a les Brigate Rosse matar havia esdevingut la principal forma d'existir.
Dins d'aquesta dinàmica d'escalada, capturar Aldo Moro, president de la Democràcia Cristiana, expresident de govern, símbol de la "contrarevolució imperialista", esdevenia el màxim desafiament a aquell estat que els brigadistes volien destruir. El segrest, amb l'assassinat dels cinc policies d'escorta, va tenir lloc el 16 de març de 1978 a Roma, sense que la condemna massiva de partits i sindicats afectés en res les fanàtiques conviccions dels terroristes. Sotmès ràpidament a un "procés popular" i condemnat a mort, van començar aleshores gairebé dos mesos en què Moro va escriure 86 cartes intentant salvar la vida; en què la classe política italiana gairebé en bloc va rebutjar qualsevol negociació; en què els segrestadors van explotar el dramatisme del cas -fins i tot el papa Pau VI els va suplicar clemència- i van voler fer recaure la responsabilitat de la sort de Moro en les institucions. Fins que, al matí del 9 de maig, van assassinar fredament el seu ostatge i en van abandonar el cadàver dins un cotxe al centre de Roma.
Si, per a la Democràcia Cristiana en crisi, Aldo Moro va esdevenir un màrtir legitimador, per a les Brigades Roges aquell crim va resultar fatal, ja que va posar en marxa una dinàmica d'implosió que desintegraria el grup després d'haver perpetrat 86 assassinats entre 1974 i 1988. Impressiona constatar, però, que tants anys després els supervivents no mostrin símptomes de penediment i continuïn captius de la seva lògica delirant sobre "el procés revolucionari" i "la conquesta del poder".
