"Sense ficció" estrena "Jo sí que et crec" i "Terreny de caça", dos documentals sobre casos de violència sexual contra les dones
Demà, dimarts, a les 22.05, "Sense ficció" estrenarà "Jo sí que et crec", un documental de Núria Vilà Coma i Norma Nebot que recull els testimonis de diverses dones que han patit violència sexual, i entrevista expertes en el camp de la judicatura, el dret, la medicina i el suport a les víctimes. El documental explica quin impacte té la revictimització institucional en les víctimes.
Tot seguit, a les 23.10, estrenarà "Terreny de caça", documental de Kirby Dick sobre els casos de violació i agressions sexuals a estudiants en els campus universitaris dels Estats Units. Casos que sovint són ocultats i silenciats per les mateixes autoritats universitàries, davant el desprestigi i els possibles perjudicis econòmics que poden suposar.
"Jo sí que et crec"
Una de cada tres dones ha patit una agressió sexual en la seva vida, i en un 71% dels casos l'agressor és un familiar, amic o conegut. Moltes agressions no es denuncien, perquè el procés posterior a una denúncia sol qüestionar i revictimitzar la dona agredida.
Què suposa denunciar una agressió sexual? Quin impacte té la revictimització institucional en les víctimes? Per quins motius no hi ha una resposta social contundent a la xacra de la violència sexual contra les dones?
La Joana va patir una agressió sexual un dissabte a la nit. Quan l'endemà va anar a denunciar-la, a una comissaria dels Mossos d'Esquadra, la van atendre dues dones policia. "Va ser denigrant. Des del primer moment em van qüestionar, em va mirar i em van dir: No fas pinta de ser una dona violada'. Em deien que el meu relat no era creïble". El tracte vexatori que va rebre a comissaria va ser denunciat i investigat, i les dues funcionàries, expedientades. Però la Joana s'ho pensaria molt abans de tornar a denunciar.
El patiment afegit que suposa per a les dones el tracte rebut en el procés de denunciar una agressió sexual "fa que, fins i tot quan acaben guanyant, la majoria acabin concloent que no repetirien mai aquest circuit", explica l'advocada Laia Serra. Segons aquesta lletrada, "les denúncies falses formen part dels estereotips de gènere que contaminen els procediments judicials i els debats socials". Lucía Avilés, magistrada experta en violència de gènere, assegura que aquestes denúncies falses estan sobrevalorades, "no passen del 0,01% del total".
A la Sara, la van agredir sexualment, colpejar i abandonar en un descampat. "Vaig demanar ajuda plorant, i em van deixar sola a l'hospital. Només volia desaparèixer, em sentia molt malament. Em miraven com si fos un bitxo raro, em deien que havia d'esperar que arribés el forense". Se sentia incapaç de parlar. El forense, en veure les mossegades que tenia al cos, li va preguntar: "Que t'ha mossegat un gos?".
Violeta Garcia Gago, psicòloga de l'Associació d'Assistència a Dones Agredides Sexualment, AADAS, indica que el qüestionament i el tracte vexatori fan que en la dona agredida la desconfiança i la ferida es facin molt més profundes. "Tenir o no un bon acompanyament en els moments posteriors pot fer la diferència entre una recuperació o una cronificació del patiment psicològic".
Per evitar experiències com la patida per la Sara, a l'Hospital Clínic de Barcelona han establert un protocol pioner en l'atenció als casos d'agressions sexuals, amb les premisses de no revictimitzar, no perdre de vista la perspectiva de gènere i fer una atenció centrada en la víctima i en les seves necessitats.
Les violències sexuals contra les dones són molt més freqüents del que s'accepta socialment. Segons les estadístiques, una de cada 3 dones ha patit una agressió sexual, que sovint es viu com un secret.
La Valèria, cantant del grup Àngela, tampoc va denunciar la violació que va patir per part d'un amic i company de feina, "per por del qüestionament, per la desconfiança a iniciar un procés judicial". Ha explicat la seva experiència en una cançó. No ha rebut el suport que necessitava ni en la institució on treballaven ni d'algunes persones del seu cercle. "Si el violador hagués estat un desconegut hauria denunciat", afirma.
Per a la Sara, tot el recorregut posterior a la denúncia ha estat dolorós. "Les institucions i els jutges t'ho qüestionen mil vegades, et fan les preguntes de diferents maneres per saber si estàs dient la veritat o no, et sents jutjada. Quan veuen que és veritat, tu ja has perdut l'autoestima, la força i el valor. Dius: Per què em fan passar per tot això?", quin sentit té mentir en una cosa tan horrible i tan íntima?"
L'advocada Laia Serra explica que moltes dones agredides van a demanar informació sobre el procés abans de presentar una denúncia, i quan saben com va, algunes desisteixen.
La macroenquesta de violència contra la dona del Ministeri d'Igualtat del 2019 indica que un 22% de les agressions sexuals fora de la parella succeeixen en l'àmbit familiar, i un 49% a mans d'amics o coneguts de la víctima. Només en un 19% dels casos l'agressor és un desconegut.
Desterrar el mite del violador emmascarat i admetre que els agressors són majoritàriament ciutadans "normals" no és fàcil per a la societat, segons la psiquiatra Lluïsa Garcia Esteve, coordinadora del Programa d'Atenció Integral a les Agressions Sexuals de l'Hospital Clínic. "Assumir que la majoria d'agressors són persones normals, en un entorn pròxim, és difícil. No són bojos, no són psicòpates ni malalts. Quan la cosa és tan pròxima, qui li posa el picarol al gat?".
Segons Laia Serra, "el rebuig social, l'assenyalament de l'autor en el seu entorn quotidià, és més efectiu que un procés judicial. La prevenció és l'àmbit més efectiu a l'hora d'evitar les violències sexuals". Però, com aconseguir aquest rebuig social?
Una de cada tres dones han patit violència sexual en algun moment de la seva vida, però, en la immensa majoria dels casos, són agressions que romanen en secret i continuen fent mal des de dins. I parlar-ne en veu alta és alliberador. El clam "Jo sí que et crec, germana" que el moviment feminista ha escampat arreu del món per denunciar les violències sexuals i trencar el silenci vol, justament, trencar l'aïllament de les dones agredides i empoderar-les.
Fitxa tècnica
Direcció: Núria Vilà Coma i Norma Nebot
Idea, recerca i guió: Núria Vilà Coma
Assessorament guió: Laia Manresa Casals
Càmera i realització: Norma Nebot
Muntatge: Norma Nebot amb la col·laboració de Lupe Pérez Garcia
So directe: Núria Vilà Coma, Norma Nebot, Júlia Benach i Idoia Iñarritu
Producció: Núria Vilà Coma i Norma Nebot
Edició de so: Àlex Vilches
Correcció de color: Marta Abella
Grafisme: Pau Talán
"Jo sí que et crec" és una producció de Fora de Quadre amb el suport del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies de Generalitat de Catalunya; Televisió de Catalunya i el Ministerio de Igualdad del Gobierno de España.
"Terreny de caça"
"Terreny de caça" recull els testimonis d'un grup d'homes i dones, supervivents d'abús sexual dins les instal·lacions de diverses universitats dels Estats Units, que no tan sols no els han donat suport sinó que han intentar treure credibilitat a les seves denúncies i culpar les mateixes víctimes d'allò que els va passar.
Quin és el motiu d'aquest silenci i aquestes mentides? El documental demostra que no hi ha altres raons que les econòmiques, lligades a les de prestigi: protegir una marca i garantir que no es perdran les sucoses aportacions econòmiques dels benefactors que financen bona part del pressupost. L'actitud de les universitats no pot ser més cruel, fins al punt que la lluita pel reconeixement ha estat per a moltes de les supervivents més traumàtica fins i tot que els mateixos abusos, abusos que en alguns casos han arribat a costar vides.
#SenseFiccióTV3
