Anar a la navegació principal
Narrativa

El cap de la banda

Bien El hombre que ha de morir ya está dentro. No sospecha nada. Más bien le embelesa el viejo lugar, quizás cargado de recuerdos. -Mira los estucados del techo -susurra a su acompañante-; son adornos hechos a mano que ya nadie hace

Bien
El hombre que ha de morir ya está dentro.
No sospecha nada. Más bien le embelesa el viejo lugar, quizás cargado de recuerdos.
-Mira los estucados del techo -susurra a su acompañante-; son adornos hechos a mano que ya nadie hace. Mira los cristales tratados con ácido que se han conservado cien años. Mira las marcas en la pared, es donde estaban los espejos.
El hombre que ha de morir mira y mira como si la voz le acompañase. El hombre que ha de morir no ha visitado museos, pero la voz parece la de una guía. "Hay que ver el cuarto de baño. Ya no tiene grifería, pero milagrosamente aún conserva intacta una cerámica de Manises".
El hombre que ha de morir sigue sin sospechar nada.




Aquesta és l'arrencada de Una novela de barrio, la nova aventura de l'inspector Méndez que va guanyar la primera edició del Premi Internacional de novel·la negra RBA, dotat amb 125.000 euros (el més important del món en gènere negre) i concedit per un jurat format per Soledad Puértolas, Suso de Toro, Lorenzo Silva, Antonio Lozano i Anik Lapointe.
Francisco González Ledesma viu un any d'or amb l'èxit aconseguit per La ciutat sense temps, la novel·la publicada amb el pseudònim d'Enrique Moriel que, per cert, tindrà continuïtat, la reedició dels seus llibres antics i aquest premi que li reconeix molts anys de treball abnegat i el referma en aquest paper de degà de la novel·la de lladres i serenos de casa nostra.



Merescut, sens dubte, perquè González Ledesma és gran entre els grans, tan a nivell literari com personal i humà, però el que costa de creure és això de l'anonimat i la sorpresa del jurat quan la història la protagonitza un personatge que ja ha aparegut abans en sis novel·les. Coses del màrqueting literari. Sigui com sigui, enhorabona al "cap de la banda".
Anar al contingut

Jordi Cervera

Vaig néixer a Reus, un fet que, segons expliquen algunes veus (totes reusenques) ja és un mèrit; vaig començar molt aviat a llegir i anys més tard a treballar de periodista i a escriure per plaer, és a dir, per vici. A hores d'ara no tinc gaire clar si he après a fer mínimament bé cap de les tres coses i per aquest motiu tampoc no puc garantir que aquestes pàgines arribin en algun moment a ser sòlides i unitàries. Però ja se sap, les tombarelles mentals, encara que siguin al ciberespai, ja el tenen aquest perill afegit. Sort!

Cerca posts del blog
Últims posts