Comptant diners amb Jordi Boixadós
Jordi Boixadós és un d'aquells personatges singulars amb capacitat de fer moltes coses i fer-les bé. Músic, consultor d'empreses i també escriptor. RBA
Jordi Boixadós és un d'aquells personatges singulars amb capacitat de fer moltes coses i fer-les bé. Músic, consultor d'empreses i també escriptor. RBA ha publicat "L'home que comptava diners", una peça singular dins el panorama de la nostra literatura negra.
Sempre és complicat parlar de llibres sense vorejar el perill de mostrar més coses de les estrictament necessàries, però en aquest cas, el risc encara és més alt. La història de Boixadós és singular i la manera de narrar-la també. Això la converteix en una peça d'aquelles que cal llegir si vols tenir una panoràmica general d'allò que passa al país al voltant de la literatura negra.
Es planteja una història que, fins i tot podria deixar de ser negra amb un lleuger tot de lleixiu blanquejador. "L'home que comptava diners" és un relat potent i ben plantejat, una història que s'escapa de les línies habituals i que dibuixa dues qüestions fonamentals, una certa fatalitat que apunta al fet que quan es comença a trepitjar el fang (pels motius que sigui) és ben complicar sortir amb els peus nets i que uns personatges potents, ben definits i ben dibuixats enganxen el lector encara que no siguin herois durs i sense manies.
Jordi Boixadós aconsegueix explicar a la perfecció el moviment de diners il·legals, el tràfic d'euros cap a Andorra. La tensió, els nervis, el patiment, l'angoixa mentre notes la mirada de l'autoritat i l'alleugeriment i l'alegria quan s'han aconseguit superar totes les barreres. No hi ha grans herois, però sí que hi ha herois grans, gent que fa el paper que l'hi ha tocat, el paper que ha buscat o el paper que ha escollit i treballa per anar-lo fent a la perfecció, sense falsedats ni escletxes
D'altra banda, els papers cada cop més preponderant de les màfies xineses, els particulars codis d'honor, les relacions comercials al marge de la llei i una trama que s'escapa del moviment frenètic i es converteix en una novel·la que explora la psicologia íntima i quotidiana dels personatges que, al cap i a la fi, és la que acaba dibuixant les motivacions que porten a actuar d'una manera i no d'altra ben diferent.
"L'home que comptava diners" és una novel·la molt recomanable que cal assaborir quasi en temps real, gaudint dels passos de frontera, dels nervis, de la trama de fons i de les dobles històries que es van teixint, la privada i la pública, que Boixadós domina amb mà ferma i ofereix en dosis molt ben administrades.
Ell mateix ens fa cinc cèntims de la seva història.
Més enllà del fet que hagi resultat premonitòria, com demostra el que està passant en les darreres setmanes a la banca andorrana, amb presència de xinesos inclosa, i a les comissions d'investigació del Parlament de Catalunya, crec que una de les característiques principals de L'home que comptava diners és, com va dir l'amic Pep Bras durant la presentació a Barcelona, que es tracta de tres històries en una. Evidentment, no tenia cap intenció que la novel·la anunciés esdeveniments posteriors: com a escriptor, no puc pretendre que els meus llibres resultin profètics. En canvi, sí que puc pretendre governar els meus personatges i dotar-los de la profunditat que m'interessi, i és per això que vaig decidir crear tres històries al voltant d'un únic personatge, les quals tenen un pes similar dins de la trama principal. Si bé és molt freqüent que en títols de novel·la negra apareguin caràcters secundaris o trames paral·leles destinats a dotar de profunditat psicològica els personatges principals, jo no vaig voler que aquestes històries paral·leles em servissin "només" de recurs, sinó tot el contrari. Segurament, és per això que el meu editor a RBA-La Magrana, Jordi Rourera, i uns quants lectors diuen que L'home que comptava diners no és un thriller "a l'ús". Tenen raó: no ho és; no vol ser-ho. Ara bé, alhora el lector pot esperar trobar en les seves 346 planes els elements propis de la narrativa d'intriga: l'Elies Costa viu una decadència personal important a causa dels deutes que ha contret amb un grup mafiós xinès que l'obliga a gestionar diners procedents d'activitats il·legals i a fer-ho mitjançant la banca andorrana; alhora, el seu món familiar s'enfonsa a causa de la malaltia mental d'una filla, les males relacions amb un fill i els problemes econòmics a la seva empresa, però, sobretot, per les seves mentides; l'enamorament com a opció per fugir representa la tercera història. L'Elies Costa és un home aparentment corrent a qui els seus propis errors conduiran al crim. En el fons, L'home que comptava diners és un llibre sobre els efectes devastadors de la covardia. La intriga és, ara sí, un recurs per intensificar el plaer de la lectura. Aquesta va ser la intenció en crear la meva setena obra de narrativa. Tinc la certesa, així m'ho han dit una colla de lectors, que agradarà tant als qui estan avesats a la novel·la negra com als qui diuen «no llegeixo mai aquest gènere» (no saben el que es perden).
Sempre és complicat parlar de llibres sense vorejar el perill de mostrar més coses de les estrictament necessàries, però en aquest cas, el risc encara és més alt. La història de Boixadós és singular i la manera de narrar-la també. Això la converteix en una peça d'aquelles que cal llegir si vols tenir una panoràmica general d'allò que passa al país al voltant de la literatura negra.
Es planteja una història que, fins i tot podria deixar de ser negra amb un lleuger tot de lleixiu blanquejador. "L'home que comptava diners" és un relat potent i ben plantejat, una història que s'escapa de les línies habituals i que dibuixa dues qüestions fonamentals, una certa fatalitat que apunta al fet que quan es comença a trepitjar el fang (pels motius que sigui) és ben complicar sortir amb els peus nets i que uns personatges potents, ben definits i ben dibuixats enganxen el lector encara que no siguin herois durs i sense manies.
Jordi Boixadós aconsegueix explicar a la perfecció el moviment de diners il·legals, el tràfic d'euros cap a Andorra. La tensió, els nervis, el patiment, l'angoixa mentre notes la mirada de l'autoritat i l'alleugeriment i l'alegria quan s'han aconseguit superar totes les barreres. No hi ha grans herois, però sí que hi ha herois grans, gent que fa el paper que l'hi ha tocat, el paper que ha buscat o el paper que ha escollit i treballa per anar-lo fent a la perfecció, sense falsedats ni escletxes
D'altra banda, els papers cada cop més preponderant de les màfies xineses, els particulars codis d'honor, les relacions comercials al marge de la llei i una trama que s'escapa del moviment frenètic i es converteix en una novel·la que explora la psicologia íntima i quotidiana dels personatges que, al cap i a la fi, és la que acaba dibuixant les motivacions que porten a actuar d'una manera i no d'altra ben diferent.
"L'home que comptava diners" és una novel·la molt recomanable que cal assaborir quasi en temps real, gaudint dels passos de frontera, dels nervis, de la trama de fons i de les dobles històries que es van teixint, la privada i la pública, que Boixadós domina amb mà ferma i ofereix en dosis molt ben administrades.
Ell mateix ens fa cinc cèntims de la seva història.
Més enllà del fet que hagi resultat premonitòria, com demostra el que està passant en les darreres setmanes a la banca andorrana, amb presència de xinesos inclosa, i a les comissions d'investigació del Parlament de Catalunya, crec que una de les característiques principals de L'home que comptava diners és, com va dir l'amic Pep Bras durant la presentació a Barcelona, que es tracta de tres històries en una. Evidentment, no tenia cap intenció que la novel·la anunciés esdeveniments posteriors: com a escriptor, no puc pretendre que els meus llibres resultin profètics. En canvi, sí que puc pretendre governar els meus personatges i dotar-los de la profunditat que m'interessi, i és per això que vaig decidir crear tres històries al voltant d'un únic personatge, les quals tenen un pes similar dins de la trama principal. Si bé és molt freqüent que en títols de novel·la negra apareguin caràcters secundaris o trames paral·leles destinats a dotar de profunditat psicològica els personatges principals, jo no vaig voler que aquestes històries paral·leles em servissin "només" de recurs, sinó tot el contrari. Segurament, és per això que el meu editor a RBA-La Magrana, Jordi Rourera, i uns quants lectors diuen que L'home que comptava diners no és un thriller "a l'ús". Tenen raó: no ho és; no vol ser-ho. Ara bé, alhora el lector pot esperar trobar en les seves 346 planes els elements propis de la narrativa d'intriga: l'Elies Costa viu una decadència personal important a causa dels deutes que ha contret amb un grup mafiós xinès que l'obliga a gestionar diners procedents d'activitats il·legals i a fer-ho mitjançant la banca andorrana; alhora, el seu món familiar s'enfonsa a causa de la malaltia mental d'una filla, les males relacions amb un fill i els problemes econòmics a la seva empresa, però, sobretot, per les seves mentides; l'enamorament com a opció per fugir representa la tercera història. L'Elies Costa és un home aparentment corrent a qui els seus propis errors conduiran al crim. En el fons, L'home que comptava diners és un llibre sobre els efectes devastadors de la covardia. La intriga és, ara sí, un recurs per intensificar el plaer de la lectura. Aquesta va ser la intenció en crear la meva setena obra de narrativa. Tinc la certesa, així m'ho han dit una colla de lectors, que agradarà tant als qui estan avesats a la novel·la negra com als qui diuen «no llegeixo mai aquest gènere» (no saben el que es perden).
