Els polítics que no diuen res
Els silencis i l'error d'haver donat tanta prioritat als polítics als mitjans de comunicació
Ja fa dies, diria que anys, que els polítics professionals han entès la fam que molts programes de ràdio i televisió tenen de la política. Les audiències que han donat els grans esdeveniments del nostre país han generat una mena de necessitat, dependència, d'aquests, i això ha provocat que moltes vegades sentim declaracions buides que no aporten res en el relat polític, contemporani i informatiu.
Nosaltres, a El suplement, també hi hem caigut, segur. La inèrcia és difícil de frenar quan els oients esperen de tu entrevistes polítiques, i últimes hores, i rum-rum, i contrarespostes a les respostes. No cal renunciar-hi, però cal ser honest i reconèixer que cal frenar i que ens hem equivocat moltes vegades. Administrar, seleccionar, prioritzar. Periodisme.
Des de fa uns quants mesos també hem comprovat (potser perquè el cap de setmana és un espai que ens permet desconnectar per reconnectar) que a molta gent, en la qual m'incloc, ens interessa molt més preguntar-nos com hem d'educar els nostres fills, com mengem, quines són les dones científiques catalanes que triomfen al món, què ens fa sentir ràbia i impotència, com podem transformar el model d'energia del país, quantes llengües pot arribar a parlar una sola persona, a què es dediquen els milers de joves que viuen fora de Catalunya...
La política ha perdut transcendentalisme i altitud. Ara, els marges per fer política són molt més amples, menys acomplexats. Hem entès que parlar de trens, de colors de roses per Sant Jordi, de quins llibres llegim, això també és política. I ens pertany a tots parlar-ne. Però cal una mica més de convicció. Reconèixer entre tots que ens hem equivocat donant tanta prioritat als polítics, que, al cap i a la fi, només són representants d'allò que ens inquieta i ens defineix. Exigir-los respostes, terminis, posar sobre la taula totes les promeses falses que han fet a la ciutadania, reclamar solucions als problemes... Això està bé. Però cal un pas més. Agafar la política per les banyes, i no deixar que en última instància sempre quedi delegada, confiada.
Si els polítics només ocupessin una part de les programacions, si a les ràdios i televisions acabéssim amb tants polítics a tot arreu, hi guanyaríem tots. També els partits polítics. Però esclar: qui estaria disposat a perdre presència? Qui acceptaria deixar d'aparèixer com a primera notícia del telenotícies? A canvi de què?
Si hi pensem bé, el pitjor per a ells, potser, no seria la conseqüència, sinó acceptar la indiferència. Per això cada vegada que ve un polític a "El suplement" i intenta donar respostes buides, i fa un autèntic exercici de creativitat per no dir res, deixo un silenci. Noto que convé posar el punt final a la conversa, sense donar-hi gaire més voltes, convenint que el millor, quan l'intent esgota, és abandonar, o canviar d'emissora. Però esclar, en aquell moment, qui s'atreviria a no fer cap més pregunta?
