SÍNDROME D'ESTOCOLM
Ja fa molts dies que parlem de la "messidependència" pel que fa al joc del Barça, i li hem començat a atribuir alguns dels mals que té l'equip quan el
Ja fa molts dies que parlem de la "messidependència" pel que fa al joc del Barça, i li hem començat a atribuir alguns dels mals que té l'equip quan el crac argentí no forma part de l'onze titular.
Els partits, els resultats i la relació amb les entrades i sortides de Messi de l'equip reforcen la teoria. Ahir va tornar a passar.
I, francament, contra tota evidència, no hi estic d'acord. Ni puc ni vull concedir validesa a un argument que, implícitament, devalua la resta de l'equip.
El Barça té una de les millors plantilles del món. Segurament el millor onze del món quan hi juga Messi... i també quan no hi juga. Quants jugadors d'aquest equip canviaríeu per qualsevol altre dels equips amb què s'enfronten? O Neymar i Suárez no formen, ells solets, una davantera que voldria tenir qualsevol equip del món? No són Iniesta, Piqué o Busquets els millors del planeta en la seva posició? Tot això em sembla tan indiscutible com el fet que el seu rendiment baixa espectacularment quan l'argentí no és al camp.
Segurament perquè tot gira al seu voltant. Perquè aquest equip està dissenyat per acompanyar-lo. Per fer-lo encara més gran. Segurament. I s'hauria de tenir un pla B per quan ell no hi és. I segurament també aquest pla B existeix. Per què no funciona? Doncs perquè tinc la sensació que en major o menor mesura tots plegats estem segrestats per la genialitat del petitó.
O sigui que vivim embolicats en una mena de síndrome d'Estocolm esportiva, la que fa que els segrestats tinguin una mena de lligam afectiu amb els seus segrestadors i fins i tot hi empatitzin.
I no parlo només dels jugadors, dels seus companys d'equip. Parlo de tots plegats. Feu la prova: mireu-vos els titulars de la premsa d'avui. No hi ha ni un sol diari que no tingui el nom de Messi al titular. Ni d'esportiu ni de generalista. No hi va haver ahir una entrevista en què no hi sortís el nom de l'argenti. Ni Busquets, ni Mascherano, ni Luis Enrique... Com volem que els jugadors no sentin el pes de la seva absència o el de la seva presència si, mes enllà de la seva incidència en el joc, nosaltres sempre hi som per recordar-los la figura de Messi?
Si mirem els diaris del dia sembla que només Messi hagi jugat contra el Celtic. I això no pot ser bo.
Encara que tots plegats, jugadors inclosos, i jo el primer, estem encantats que ens hagi segrestat aquest geni de la llàntia. Però seria bo que ens n'adonéssim que perquè el geni surti, algú ha de fregar la llàntia. I tenim excel·lents "fregadors" en aquest equip. No els infravalorem.
Els partits, els resultats i la relació amb les entrades i sortides de Messi de l'equip reforcen la teoria. Ahir va tornar a passar.
I, francament, contra tota evidència, no hi estic d'acord. Ni puc ni vull concedir validesa a un argument que, implícitament, devalua la resta de l'equip.
El Barça té una de les millors plantilles del món. Segurament el millor onze del món quan hi juga Messi... i també quan no hi juga. Quants jugadors d'aquest equip canviaríeu per qualsevol altre dels equips amb què s'enfronten? O Neymar i Suárez no formen, ells solets, una davantera que voldria tenir qualsevol equip del món? No són Iniesta, Piqué o Busquets els millors del planeta en la seva posició? Tot això em sembla tan indiscutible com el fet que el seu rendiment baixa espectacularment quan l'argentí no és al camp.
Segurament perquè tot gira al seu voltant. Perquè aquest equip està dissenyat per acompanyar-lo. Per fer-lo encara més gran. Segurament. I s'hauria de tenir un pla B per quan ell no hi és. I segurament també aquest pla B existeix. Per què no funciona? Doncs perquè tinc la sensació que en major o menor mesura tots plegats estem segrestats per la genialitat del petitó.
O sigui que vivim embolicats en una mena de síndrome d'Estocolm esportiva, la que fa que els segrestats tinguin una mena de lligam afectiu amb els seus segrestadors i fins i tot hi empatitzin.
I no parlo només dels jugadors, dels seus companys d'equip. Parlo de tots plegats. Feu la prova: mireu-vos els titulars de la premsa d'avui. No hi ha ni un sol diari que no tingui el nom de Messi al titular. Ni d'esportiu ni de generalista. No hi va haver ahir una entrevista en què no hi sortís el nom de l'argenti. Ni Busquets, ni Mascherano, ni Luis Enrique... Com volem que els jugadors no sentin el pes de la seva absència o el de la seva presència si, mes enllà de la seva incidència en el joc, nosaltres sempre hi som per recordar-los la figura de Messi?
Si mirem els diaris del dia sembla que només Messi hagi jugat contra el Celtic. I això no pot ser bo.
Encara que tots plegats, jugadors inclosos, i jo el primer, estem encantats que ens hagi segrestat aquest geni de la llàntia. Però seria bo que ens n'adonéssim que perquè el geni surti, algú ha de fregar la llàntia. I tenim excel·lents "fregadors" en aquest equip. No els infravalorem.