Set cites per a set dies: l'agenda cultural que ens proposa Gemma Ruiz Palà

Us explico un petit secret? L'edició d'aquesta agenda --passar-la "a net" per llegir-la com ho esteu fent-- no ha estat un dit i fet. La Gemma Ruiz Palà ens va enviar per correu les seves set propostes. Treballadora i inquieta de mena, fa dos dies ja ens va dir que ho tenia gairebé tot a punt, les cites ja triades, però "encara no, ja t'ho enviaré, ho estic polint". Amb els seus textos a la mà, encara ens va fer arribar un parell de retocs aparentment mínims però, per a ella, substancials. El rigor, com un estendard.

És un petit exemple del seu caràcter com a periodista i, des de l'enlluernadora novel·la "Argelagues" (Proa, 2016), també escriptora. A la redacció de TV3 coneixem bé la Gemma. Va arribar-hi molt jove marcant caràcter. De seguida es va fer un lloc a la secció de Cultura. Hi aportava joventut i una mirada feminista necessària. Encara jove, esperonada per la seva admirada Mònica Terribas, va brillar sota els focus dels teatres de Catalunya a les connexions diàries del programa "La nit al dia". Els últims anys, la Gemma ha mostrat la seva energia desbordant com a cap de redacció.

He conegut pocs periodistes de televisió com ella, barallant-se fins a l'últim alè per un adjectiu precís en el text d'una crònica de minut i mig per al telenotícies. La nostra escriptura urgent té la particularitat de jugar, per definició, amb el llenguatge audiovisual. La paraula, doncs, no és la nostra única eina. En el cas de la Gemma Ruiz és primordial.

Aprecio la Gemma periodista --i l'estimo com a col·lega--, però vaig ser escèptic abans del seu primer llibre. Avui, em trec el barret. Hauria pogut fer una cosa més senzilla de cara a la galeria, però se la va jugar. I la partida li ha sortit bé. El desembre del 2022 guanyava el premi Sant Jordi amb "Les nostres mares" (llegiu més avall la cita per al dimarts, 6 de febrer).

L'èxit literari, justament, li ha fet prendre una decisió que, em consta, no ha estat fàcil. Fer una aturada en la carrera periodística i provar l'aventura de les lletres a Catalunya i fronteres enllà. Des d'aquí, Gemma, tots els èxits possibles. Literatura, ja ho saps, rima amb aventura.

Aquestes són les set cites setmanals de la Gemma Ruiz Palà:

Divendres, 2: Mushkaa, Sala Apolo

Em desarma, la Mushkaa. Així de senzill, i de difícil. Una marreca -dit amb tot l'afecte, perquè juraria que encara no ha fet els vint anys-, aconsegueix que m'aturi del que estic fent, fins i tot de caminar, per estar només per ella. Diria que el poder li ve d'aquesta dualitat fortalesa-vulnerabilitat que li veus a la mirada. I que li sents a la veu, a les lletres, a la música.

De fet, el títol i el contingut del nou disc que presentarà va per aquí, "Sexy sensible", es diu. M'encanta. I m'encanta que les joves ens passin la mà per la cara. Perquè exposar artísticament, i amb la mateixa convicció, la teva part forta i i la teva part vulnerable no és bufar i fer ampolles, no.

Dissabte, 3: "Cacophony", Sala Beckett

Més joves artistes, més talent. Vull veure l'obra de teatre que dirigeix l'Anna Serrano Gatell. Primer perquè ja tenia fusta quan la vaig conèixer als inicis del laboratori de creació jove de la Beckett --irònicament i brillantment es van autobatejar "Els malnascuts"--.

Segon, per la temàtica, que m'interessa moltíssim --com les xarxes socials inflen les persones com un globus, les fan pujar al cim de la popularitat, i després les fan esclatar sense cap mirament i amb tota la mala bava possible, especialment si el líder o la celebritat en qüestió és una dona--.

I l'últim motiu, el repartiment: només conec dos dels intèrprets. I una cosa que m'agrada molt de fer és veure en acció les noves fornades i mirar d'endevinar qui d'elles i d'ells seran, en el futur, rostres habituals dels nostres escenaris. Modèstia a part, l'encerto gairebé sempre.

Diumenge, 4: "Creatura", sales de cine

A la tarda de la nit dels Gaudí aniré a veure Creatura, per segona vegada. Si volem que es rodi i s'estreni cine català i en català, bé que hem de fer "gasto". A Canes no estaven equivocats. És molt més que la pel·li de l'any: és una revolució.

Recordo la nit de l'estrena als Verdi. L'Elena Martín Gimeno, la directora --una "malnascuda", també, cofundadora del laboratori jove de la Beckett que abans us explicava--, pujava a l'escenari amb tota la "troupe". Vint? trenta? Moltes, de debò. I era la imatge més eloqüent per explicar que la màgia no es fa sola, que el bon cine és complicitat, confiança i sororitat.

El que cal per posar la sexualitat de les dones a la pantalla gran, encarar-la amb tots els ets i uts i treure'ns, a totes plegades, molts tabús i molts pesos de sobre. Gràcies, Elena, el meu Gaudí és per a tu!

Dilluns, 5: "My name is Barbra", Barbra Streisand  

Triaré un trajecte bonic, un que duri una hora exacta. Em posaré les vambes i els cascos, i sortiré a escoltar el que em queda per acabar l'autobiografia de la Barbra Streisand locutada per ella. Ho tinc calculat. Perquè des que estic arribant al final, que me'n raciono les dosis, i això que són quaranta-vuit hores d'audiollibre, més de nou-centes pàgines en format paper. Però ja pateixo pel moment que arribi "the end". I és que és fascinant, quina artistassa, quin cervell, quin sentit de l'art, quina grandesa. Confesso que fa dies que atio la fantasia de fer-li arribar una carta per explicar-li com m'ha arribat a ressonar la seva experiència vital i artística. Imagineu-vos si m'ha arribat a flipar.

Dimarts, 6: Presentació "Nuestras madres", La Central del Raval

Aquesta cita em fa molta il·lusió. Una mica de nervis, també. Sempre tinc la por que no vindrà ningú, quan haig de fer una presentació. De moment no ha passat, esperem que la gent continuï sent tan amable i generosa com fins ara i que ens feu companyia a l'admirada periodista Berta Gómez Santo Tomás i a mi. Us explicarem tot el que vulgueu saber de la traducció de "Les nostres mares" al castellà que hem fet amb l'editorial Consonni, i del caminet que ara comença en aquesta llengua.

Dimecres, 7: Exposició Chantal Akerman, La Virreina Centre de la Imatge

Fa una mica més d'un any, la revista britànica Sight and Sound en deixava astorat més d'un quan dictaminava que, amb els vots de més de mil sis-cents crítics i acadèmics, la pel·lícula que encapçalava el rànquing que elaboren cada deu anys per triar la millor de la història era... Una pel·lícula que molt poca gent havia vist i, millor encara, que feia que l'espectador contemplés, amb plans a temps real i durant més de tres hores, les feines domèstiques d'una mare soltera.

Hi ha res de més disruptiu? La pel·li, si la voleu buscar, és "Jeanne Dielman, 23 quai du Commerce, 1080 Bruxelles", la genial directora és la belga Chantal Akerman i ara, a La Virreina, la que va ser la muntadora de totes les seves pel·lis hi ha plantat una expo, un bosc d'instal·lacions fílmiques on em ve molt de gust perdre-m'hi.

Dijous, 8: club de lectura Agota Kristof, llibreria La Carbonera

Elles encara no ho saben, però m'hi presentaré i demanaré, sisplau, que m'hi deixin colar. És el club de lectura per a sòcies que un cop al mes organitza la llibreria La Carbonera,  al Poble-sec de Barcelona. I esclar, si aquest el dediquen a una de les meves escriptores preferides, doncs què voleu. Quan vaig acabar de llegir "Claus i Lucas", sabeu què vaig fer? Tornar-lo a començar. Volia entendre com havia pogut fer un monument similar!

Correu a comprar-lo, si encara no n'heu tingut el goig. I ja que hi som, arribeu-vos fins a La Carbonera, que són sensacionals i a finals de febrer munten el sensacional Ruda Fest, un festival de literatura feminista que jo no em perdré.