La supressió de la policia de la moral: una oportunitat per deixar de parlar del vel a l'Iran

Aquesta crònica sobre l'Iran la començaré parlant d'Adolfo Suárez, últim president del govern del franquisme i el primer de la democràcia espanyola. Calma. Té una explicació.

Diuen que la primera pedra en el camí de la democràcia va ser el discurs de Suárez a la televisió pública per presentar el seu projecte de reforma política. D'aquell discurs, tothom recorda la frase que va escollir per resumir el seu objectiu: "...elevar a la categoria política de normal el que a peu de carrer és simplement normal". Estava parlant més o menys amb el que passa a l'Iran actual. Sempre he trobat que el tardofranquisme i la teocràcia iraniana tenen en comú una característica. En tots dos casos existia una bretxa existencial entre la ideologia oficial i les aspiracions de la població. La litúrgia obsoleta del franquisme era com un fòssil del passat que no tenia res a veure al que passava als carrers.

El mateix que passa a l'Iran: la cosmovisió dels clergues xiïtes encara té molts seguidors al país, però les generacions joves ja no se'n senten ni partícips ni representades per un règim ancorat en valors absolutament passats de moda.

La supressió de la policia de la moral ha de ser una bona notícia: d'alguna manera es relaxarà la pressió al carrer sobre les actituds i les formes de vestir, especialment de les dones. Fins i tot s'ha promès revisar l'obligatorietat de dur el hijab, però encara queda molt de camí, molt.

Els clixés occidentals posen l'accent en el vel islàmic i altres codis de vestimenta com si aquest fos l'únic problema. I no és aquest. De fet, moltes dones iranianes estan fartes que l'opinió pública s'interessi tant pel vel, una actitud que no deixar de ser les dues cares d'una moneda: sempre hi haurà algú que li digui a una iraniana com ha de vestir i sempre hi haurà algú, especialment a l'estranger, que els diguin com no han de vestir.

El problema de veritat és la legislació que converteix totes les dones en persones menors d'edat fins a la seva mort. Les dones iranianes, com en molts països musulmans --i no musulmans-- tenen limitacions per disposar de propietats, per firmar o rescindir contractes o drets hereditaris.

Les dones també pateixen discriminació pel que fa a qüestions com el matrimoni, el divorci, la feina i l'exercici de càrrecs polítics. I encara hi ha més: la manca d'una llei especifica per a la violència exercida pels marits, la manca de llibertat per decidir sobre la seva salut sexual i reproductiva. Però això no és tan vistós com la discussió sobre el vel islàmic. És com si necessitéssim una imatge on enganxar-nos, una cosa fàcil per explicar i deplorar.

La derogació de la policia de la moral ha demostrat que la pressió al carrer pot funcionar i més si s'hi suma la pressió internacional. Però en el passat hi va haver revoltes molt més generalitzades i perllongades que aquesta darrera, i el règim no va cedir. Què ha passat doncs? Per què ara sí? El context és la resposta: l'Iran, un país pària, embargat per Occident, podia comptar amb Moscou i, de fet, li està subministrat armament. Però el seu aliat no està guanyant la guerra a Ucraïna i pot augmentar el seu aïllament si el règim de Putin entra en crisi real.

Els clergues estan intentant tornar a la situació de l'era Obama, el període més estable en les relacions entre Teheran, Brussel·les i Washington. Trump, entestat en complaure Israel, va trencar els tractats sobre el programa nuclear amb l'Iran i va agrejar l'embargament. El vel és una cessió a les dones i una invitació a Occident a dialogar.